1

Spiderman, La última cacería de KravenDeMatteis, J.M. / Zeck, Micke. La última cacería de Kraven. Torroella de Montgrí: Panini

Els superherois poden ser previsibles, és potser el seu principal defecte, per això sorprèn que de tant en tant un guionista decideixi saltar-se les convencions i fer allò que no toca.

J.M. De Matteis ho va fer a Spider-man, va fer que un dels seus enemics Kraven el matés. Li va parar una trampa, li va clavar un tret, el va posar en un taüt, el va enterrar i aleshores ell va ocupar el lloc d’Spider-man, ell va ser l’aranya

Spiderman, la última cacería de Kraven

Som al 1987, i a Spider-man li han passat coses, la més visible és que ha deixat els seu uniforme de sempre vermell i blau (un superheroi culé?) per un uniforme negre molt més estilitzat i també més sinistre (avançant-se uns anys a la moda d’herois sinistres). De fet l’uniforme estava viu i se’l va haver de treure de sobre, però va mantenir el look un temps més.

Symbiote Spidey

Kraven és un dels dolents clàssics d’Spider-man, una mica de segona fila, no feia gaire por i els guionistes tampoc li havien tret tot el suc possible. Durant anys Kraven el caçador no podia caçar l’aranya, se li resistia, una vegada, i una altra, i una altra, i una altra, i… Per parar boig oi? Doncs això li va passar a Kraven que va perdre la cordura per la seva obsessió amb Spider-man, l’havia de vèncer, de manera completa i absoluta.

Com ha de ser un capítol del “Correcaminos” on el coiot finalment l’atrapi i se’l cruspeixi? Així ens vam sentir quan vam veure com Spider-man queia mort i era posat en un taüt i enterrat en un cementiri. En el món del còmic les resurreccions són d’allò més freqüents i amb excuses d’allò més inversemblants: màgia ninja, poders molt paranormals, línies temporals paral·leles amb personatges que salten de línia en línia, era un clon, o un androide, o fins i tot donar voltes a la Terra fins que gira en sentit contrari i el temps va enrere (ho van posar en una peli de Superman i es van quedar tan amples)…

De fet quan m’assabentava que algun superheroi moria no em preguntava com sinó fins quan. I això d’Spider-man, creure-m’ho no, em va impressionar sí, però tenia els meus dubtes, sobretot perquè l’única manera que un personatge de còmic es quedi mort es quan no es ven. Però vaig fer com que m’ho creia a veure per on anava la història.

I la història anava bé. El pla de Kraven no era només matar l’aranya, era reemplaçar-la, l’havia derrotat tants cops que per força era superior a ell. Així Kraven s’enfunda unes malles negres i la ciutat de Nova York queda en mans d’un Spider-man sinistre, expeditiu, letal… al cap i a la fi l’Spider-man que Kraven coneix (i no deuria llegir els seus còmics això està clar).

I ara és quan l’heroi resulta que no està mort i derrota al dolent? Sí i no. Sí perquè Spider-man no estava mort (ni de parranda), estava drogat i ja se li ha passat l’efecte. Les vinyetes en que Peter Parker surt de la seva pròpia tomba són francament angoixants. I sí, si es vol a partir d’aquí la història es torna més típica, però Kraven ha deixat una marca.

En aquells anys Spider-man es publicava als EUA en 3 col·leccions (Amazing Spider-man, Spectacular Spider-man i Web of Spider-man) i aquest saga va ser un cross-over entre totes elles (és a dir, durant dos mesos va ser necessari comprar-se les tres col·leccions per seguir la història). La fòrmula del cross-over normalment és poc més que una manera d’arrossegar gent a una col·lecció que normalment no compra i tenen una merescuda mala fama de ser simples excuses per intentar incrementar les vendes. Aquest no va ser el cas. Està considerada de manera unànime una de les millors històries de Spider-man (disputant-se el primer lloc amb la mort de Gwen Stacy). El que no deixa de ser curiós en un heroi amb fama de xerraire, bromista, amable en definitiva, tingui com una de les seves millors històries aquesta tan fosca, dura i tètrica, una història sense cap concessió. Un atreviment, per tots aquells que consideraven que els còmics de superherois han de ser per nens (per a nens curtets a més a més).

J.M. DeMatteis

I qui hi ha al darrera d’això? Com a guionista tenim J.M. DeMatteis, autor de molt i memorables capítols d’Spider-man amb una preferència per les històries més introspectives i un tractament psicològic dels personatges més enllà del blanc i negre. Com a dibuixant tenim a Mike Zeck, tot un clàssic capaç de dotar els seus dibuixos de molta força fent servir només els traços imprescindibles (la marca dels mestres).

Un còmic ideal pels fans d’Spider-man, i també pels que es pensen que els còmics de superherois són còmics de segona fila, potser quan acabin la lectura no pensin igual.

Mike Zeck, abans i ara

Escrit per | Tyler Durden

La primera regla del Club és que no es parla del Club, la segona regla... A més del Club, i només com a tapadora, em faig dir Cesc i treballo a la Biblioteca El Carmel - Juan Marsé.

1 Comentari

  1. Pingback: Kraven’s last hunt | Cesc Llaverias

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada