4

Promethea - Alan Moore / John Williams IIIMoore, Alan; Williams III, John. Promethea. Barcelona: Norma, 2007

Promethea [ prumatéa ]; n. fem. sing.

1. Relatiu a Prometeu, tità de la mitologia grega  que va robar el foc als déus i el va regalar als mortals. Per aquest motiu va esser castigat per Zeus, que va fer que l’encadenéssim a la muntanya del Caucas per tota la eternitat. Cada dia,  Zeus enviava una àguila que es menjava el fetge del tità, però aquest se li regenerava durant la nit, amb la qual cosa el càstig es feia etern.  Prometeu és considerat l’introductor del foc, l’inventor del sacrifici i el protector de la civilització humana.

2. (Zool.) Arna de mida gran que es troba al continent americà (Callosamia promethea). Les seves larves es nodreixen del sassafràs, els cirerers silvestres i d’altres arbres i pengen el seus capolls de les branques amb  fils de seda.

3. Sèrie de còmics de superherois guanyadora de diversos premis Eisner (considerats els Oscar del nové art) i escrita per Alan Moore, autor d’obres com V de Vendetta, Watchmen o From Hell.

Sorpreso/es? No és una manera gaire habitual de començar una ressenya d’un còmic, oi? Però es que Promethea no és un còmic com els altres, Promethea és…tot allò que podeu imaginar i molt més!

Promethea: sis dones, una mateixa idea.

Promethea: sis dones, una mateixa idea.

La història comença a la Nova York d’un futur proper, una metròpolis on la tecnologia i la publicitat determinen un paisatge hiperrealista i decididament vulgar que reflecteix amb molt sentit de l’humor la vida a qualsevol gran ciutat. La protagonista és la Sophie Bangs, una jove estudiant universitària que vol escriure un treball sobre un personatge literari anomenat Promethea, aparegut amb diverses encarnacions al llarg del segles: com a serventa  en uns poemes del segle XVIII, com a fada en unes tires de premsa de principis del segle XX, com a guerrera governant d’un continent perdut en unes revistes pulp dels anys 20 i com a heroïna en uns còmics de la dècada dels 70.

L'interès de la Sophie per un personatge mitològic despertarà criatures malèfiques.

L'interès de la Sophie per un personatge mitològic despertarà criatures malèfiques.

La seva recerca la porta a conèixer la Bàrbara Shelley, la vídua de l’últim guionista responsable de la sèrie de còmics dedicada a Promethea. La reacció d’aquesta a les preguntes de la Sophie no pot ser més enigmàtica: “Miri, faci’m cas, joveneta. Deixi’s d’històries. Sobretot si vol que les històries la deixin viure en pau“. Uns minuts després d’escoltar aquestes misterioses paraules, la noia patirà l’atac d’una espècie de dimoni. Sortosament, l’oportuna aparició d’una heroïna salvarà la Sophie d’una mort segura. La noia  li demana a la desconeguda qui és i aquesta, que s’assembla sospitosament a la Bàrbara Shelley, li respon “Què qui sóc jo? Aquesta sí que és bona. Sóc la  Promethea, tros de bleda.” La Bàrbara Shelley és la identitat secreta de l’heroïna llegendària! Però, com és possible?

Antigues divinitats s'emporten la petita Promethea al món dels somnis.

Antigues divinitats s'emporten la petita Promethea al món dels somnis.

Mentre escapen del dimoni, la a Bàrbara explica a una Sophie la història de la Promethea original, una nena que va viure a l’antic Egipte, filla d’un filòsof i mag que va ser assassinat per uns cristians. Per protegir-la, els déus se la van endur al món del mite i la ficció, al qual només uns pocs elegits tenen accés. La nena humana es va convertir aleshores en una història vivent que deambulava per la imaginació dels mortals, i alguns la imaginaven amb tant d’entusiasme, que van aconseguir conjurar-la al pla terrenal des del pla immaterial.

La Bàrbara Shelley deixarà pas a la Sophie Bangs com a nova Promethea.

La Bàrbara Shelley deixarà pas a la Sophie Bangs com a nova Promethea.

De vegades eren ells mateixos qui feien d’hoste a l’heroïna, i d’altres vegades eren els seus éssers estimats, com va passar amb l’Steve Shelley i la seva dona Bàrbara. Però la mort del guionista va portar la cancel·lació de la sèrie de còmics, i Promethea va caure en l’oblit. Amb el pas del temps, a la Bàrbara li era cada cop més i més difícil convertir-se en Promethea, ja que li “mancava imaginació del seu marit”. Fins que la Sophie se’n va interessar i va posar en guàrdia les forces malèfiques que volen evitar a tota costa que l’heroïna torni. Amb la Bàrbara ferida de gravetat i el dimoni trepitjant-li els talons, la Sophie pren una mesura desesperada i comença a escriure en el seu bloc: “Sóc Promethea, la branca mística que s’esforça per doblegar la raó. Quan un acaba un llibre, sóc aquella veu que queda…Sóc el somni que no s’acaba en despertar.” El dimoni troba la Bàrbara, que ha tornat a la seva identitat humana i està greument ferida. Sembla que no hi ha esperança, però de sobte, un raig esmicola al seu perseguidor. Un raig disparat per la Sophie Bangs, la nova Promethea!

La transformació de la Sophie pot resultar fatal per la humanitat.

La transformació de la Sophie pot resultar fatal per la humanitat.

Sense gaire temps per reflexionar sobre el que li acaba de passar, la Sophie porta a la Bàrbara a l’hospital i continua la seva cerca a la biblioteca pública. Mentrestant, al pla de la no-matèria, les encarnacions anteriors de Promethea discuteixen sobre la seva responsabilitat envers la Sophie. Totes coincideixen en el fet que hauran d’ajudar-la a complir el seu potencial i a protegir-la dels seus enemics a fi que no acabi com elles, mortes al món real i exiliades. Només hi veuen un problema, ja que si la Sophie triomfa, portarà la fi del món. I, aleshores, què passarà amb la humanitat?

Com ja haureu suposat per aquest resum, Promethea no és ni de bon tros una sèrie indulgent amb els lectors. Alan Moore, l’autor d’obres cabdals del novè art com Watchmen o V de Vendetta entre moltes d’altres, és conegut per la complexitat de les seves trames i la gosadia dels seus plantejaments. El que podríem anomenar “estil Moore” és una barreja de lucidesa, imaginació, coneixements enciclopèdics de diverses matèries i un talent aclaparador.

Alan Moore, guionista de còmics i mag del Caos.

Alan Moore, guionista de còmics i mag del Caos.

En aquest sentit, Moore continua amb Promethea el projecte iniciat amb La Lliga dels homes extraordinaris, on va recuperar personatges i conceptes de la tradició literària fantàstica europea, adaptant-los i insuflant-los vida nova per als lectors del segle XXI. Si en el cas de la “Lliga” es tractava de personatges de fulletó i la novel·la fantàstica vuitcentista, com Dràcula o el Capità Nemo, amb Promethea multiplica la jugada per mil, convertint la sèrie en un calidoscopi multi-referencial on tenen cabuda els superherois, la religió, l’ocultisme, les pel·lícules nord-americanes de sèrie B dels anys cinquanta, els personatges de les obres de William Shakespeare o les darreres teories científiques.

Tanmateix, el guionista no perd el nord en cap moment i té ben clar quins són els dos puntals al voltant dels quals articularà les seves idees, que són, d’una banda, el món del còmic, i, de l’altra, el món de la màgia, del qual n’és un devot, fins al punt que va deixar d’escriure durant una temporada per estudiar-la i convertir-se en mag.

Pel que fa al primer, el món del còmic, trobem que Moore escriu amb Promethea la seva particular carta d’amor al mitjà incorporant a la trama homenatges constants a figures, personatges o llocs de la seva història: un exemple perfecte d’això són les diferents encarnacions de la heroïna, des de la Petita Margie, protagonista d’aventures que recorden al Petit Nemo del pioner de l’animació Winsor McCay; passant per la la Grace, inspirada en els bàrbars de l’escriptor Robert E. Howard, creador de Conan; o la mateixa Promethea, que Moore caracteritza seguint el model de la heroïna per antonomàsia, la Dona Meravella. La narració que se’ns brinda és tan sofisticada que la conclusió natural a la que arriba el lector després de la lectura és que la Dona Meravella “real” no és més que una altra versió de Promethea que algú es va imaginar i se’n deriva d’aquesta, i no al revés.

La sèrie ret homenatge al món de la historieta.

La sèrie ret homenatge al món de la historieta.

La màgia del Caos defuig la dualitat dels sisitemes de creences tradicionals alhora que les fa servir.

La màgia del Caos defuig la dualitat dels sisitemes de creences tradicionals alhora que les fa servir.

Pel que fa al segon, el món de la màgia, la sèrie fa un recorregut per les tradicions religioses d’Orient i Occident i profunditza en la tradició màgica moderna, més concretament, en l’escola heterodoxa de la màgia del Caos. Reconegudes personalitats d’aquests àmbits, com Jesús de Natzaret o l’ocultista Aleister Crowley, interactuen amb els personatges inventats. Això fa que els límits del que és real i fictici a la sèrie s’esvaeixin, i, tot i que, aquest recurs pot resultar desorientador, no és gratuït, ja que busca reforçar la principal tesi de l’obra, que podríem resumir de la següent manera: el món que experimentem cada dia és només una petita part del que podem conèixer i un mer reflex d’altres que no som capaços de percebre. Per tal d’arribar a un coneixement profund dels fets, les persones i de les relacions que s’estableixen entre ells, haurem d’intentar superar els límits dels pensament lògic, fent servir vies que havien estat tradicionalment menystingudes, com la imaginació.

"Endavant, pregunta'm pel meu matrimoni."El Goril·la Ploraner  es queixa del seus problemes.

"Endavant, pregunta'm pel meu matrimoni."El Goril·la Ploraner es queixa del seus problemes.

Malgrat el que pugui semblar, el sentit de l’humor és molt present a la història. Un sentit de l’humor que bascula entre la fina ironia i la sàtira, amb personatges tant passats de volta com Sonny Baskerville, l’esquizofrènic alcalde de la ciutat, en pugna electoral amb la Úvula Cascada, aspirant a alcaldessa i ex-actriu porno, o el Goril·la Ploramiques, un simi que es queixa de la duresa de la vida des de les tanques publicitàries que inunden la metròpolis, convertit en ídol d’una generació de “Peter Pans” que no volen créixer.

L’apartat gràfic mereix una menció especial. John Williams III, relativament desconegut fins la publicació de Promethea, fa gala d’un virtuosisme i una imaginació desbordants, regalant-nos pàgines d’una bellesa exquisida, amb unes composicions de pàgina innovadores, una caracterització dels personatges deliciosa i un esperit juganer i trencador que serveix de complement perfecte als guions. A tall d’exemple, les portades de la col·lecció, que abasten vint-i-cinc estils pictòrics diferents, amb homenatges a Salvador Dalí, Frank Frazetta, el Terry Gilliam dels Monthy Python, Vincent Van Gogh, Andy Warhol, Alphonse Mucha o J.C. Leyendecker, entre d’altres.

La versatilitat de John Williams III fa de "Promethea" un plaer pels sentits.

La versatilitat de John Williams III fa de "Promethea" un plaer pels sentits.

Les virtuts de d’aquesta sèrie són tantes i de tants tipus que podríem passar-nos hores parlant-ne, però ja n’hi ha prou. Prefereixo convidar-vos a acompanyar la Sophie-Promethea en el seu fascinant viatge cap a (l’auto) coneixement i la seva metamorfosi en arna que, tal i com va fer el Prometeu original, portarà el foc del saber als mortals (recordeu el principi de la ressenya?). Potser això portarà la fi del món, però no hem de patir, perquè potser cal que aquest  món acabi a fi que puguin néixer de nous. En realitat, les històries, com els persones, no moren mai. Queden en algun lloc entre els somnis i la realitat, esperant que ens atrevim a creure-hi.

Escrit per | Harley Quinn

Sóc la Harley i estic bojament enamorada del meu "pastisset". Tot i que ell no em tracta gaire bé, jo no m'enfado perquè sé que tot forma part de l'espectacle! Que de quin espectacle es tracta? No ho voldríeu saber...Quant em trec el vestit de bufó sóc la María José de la biblioteca Francesc Candel.

4 Comentaris

  1. Xahrazad

    4 Octubre 2013 at 9:16

    Una de les meves sèries de còmic preferides. És difícil de descriure i de classificar: mitologia, erotisme, ciencia-ficció, espiritualitat. Molt recomanable.

  2. Wanda

    7 Octubre 2013 at 14:11

    Ja tinc ganes de llegir-la!

  3. Manel aguilar

    10 Octubre 2013 at 7:33

    Un retorn a una antiga afició…. xalar amb la lectura!!!!

  4. Walter Kraus

    10 Octubre 2013 at 12:05

    Fantástica (en el sentit lieterari de la paraula) i molt recomenable

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada