3

Las guerras silenciosas - Jaime Martin

Martín, Jaime
Las guerras silenciosas

Barcelona: Norma, 2014

Un autor de còmics sense idees aprofita l’enèsima vegada que son pare li explica la “mili” (literalment) per agafar-la com a tema, i amb el diari del seu pare i les fotos que va fer i la informació que va aconsegueix trobar, retrata això, la “mili” i l’Espanya dels anys seixanta, i als seixanta Espanya era força més gran (també literalment).

Es parla poc, molt poc, de les colònies que Espanya va tenir fins a la segona meitat del segle XX, concretament eren Guinea Equatorial (antiga Guinea Espanyola) i el Sàhara (antic Sàhara Espanyol) actualment en litigi entre el Front Polisario i el Marroc i Ifni, de ple dins Marroc. Se’n parla poc perquè la tasca colonitzadora, en ambdós casos, no va ser especialment digna, i potser millor deixar-ho així.

Las guerras silenciosas - Jaime Martin

Així com Guinea era una colònia eminentment agrícola i religiosa el Sàhara era sobretot un destacament militar, on a més a més no eren ben rebuts, com descobrien els reclutes només en posar els peus Sidi Ifni. Ens pot sonar a xinès, però cap allà hi anava gent a fer la mili (quan hi havia mili), una mili que durava uns 18 mesos de res.

sidiifni

Tot i que aquí als anys seixanta hi havia una dictadura, el xoc també era brutal, i a més a més no hi havia manera de deslliurar-se de la mili, era una imposició i algú que no l’hagués fet no era de fiar, per res, ni feina ni res. El destacament no tenia port de mar, s’hi havia d’arribar fent servir llanxes de desembarcament (recordeu el principi de Salvar al soldado Ryan?, doncs així), allò semblaven més unes xaboles enmig del desert que cap altra cosa, i la majoria de material militar era el que els USA havia saldat després de la segona guerra mundial, camions i jeeps que haurien d’anar a desballestar. Espanya estava com estava, però Ifni…

vineta1

No hi havia de res, els metges receptaven aspirines per absolutament tot perquè no tenien res més (si morien alguns reclutes, sí que feien portar antibiòtics), el menjar era escàs i precari, i no hi havia paper higiènic, sort de les cartes dels familiars.

ifni

Però la mili també era una oportunitat per conèixer gent i per ampliar horitzons, i al pare li arriba que pot fer molts diners treballant després de la mili uns anys a Guinea, quan ho comenta per carta la xicota li diu que ni parlar-ne de forma molt taxativa. I aquí cal fer un “alto” en la història africana per explicar com eren aquells anys. La vida de les núvies que es quedaven a casa mentre el promès era a la mili o guanyant diners en algun altre país, bàsicament la tenien sota vigilància, els parents del xicot no la deixaven de petja, no se li acudís pas de quedar amb cap altre noi, encara que fos per prendre un cafè, o estaven obligades a anar a casa els futurs sogres totes les tardes (totes!), i així la tenien controlada. Amb aquest panorama s’entén que la xicota li digués que si volia res amb ella tal com acabava la mili ja podia tornar o havien acabat.

granja2

I així divuit mesos, entre l’aquarterament, de tant en tant al front (perquè resulta que allà hi havia una guerra), fent contraban amb l’enemic i passant el temps com es podia. El protagonista es val del diari i les fotos de son pare, però li retreu que sempre que parla de la mili ho fa bé, no parla de tota la part negativa (que és majoria quasi absoluta), i el pare li diu que amb el pas del temps ha preferit quedar-se amb la part bona i intentar oblidar l’altra.

guerras006 - copia

La part bona del llibre és que retrata una “mili” diferent, en una zona en una guerra que no va existir, i també una societat en la qual la “mili” era un requisit imprescindible dins de les convencions socials, i en aquells anys quan de les convencions socials no s’escapava ningú, o almenys ningú que no tingués padrins i calés.

guerras003

En definitiva un molt recomanable còmic que ens recorda que no està de més fer cas als parents quan ens expliquen les seves “batalletes”.

Las guerras silenciosas - Jaime Martín

Escrit per | Tyler Durden

La primera regla del Club és que no es parla del Club, la segona regla... A més del Club, i només com a tapadora, em faig dir Cesc i treballo a la Biblioteca El Carmel - Juan Marsé.

3 Comentaris

  1. Rubèn Roca

    19 març 2015 at 15:05

    Sempre és una bona notícia que el món del còmic expliqui històries de veritat (tot i que siguin de ficció). Per cert, el meu pare va fer la mili al Marroc ara ja fa la tira d’anys…

    • MªDolors Bravo

      21 març 2015 at 21:37

      Si, els nostres pares van pasar la guerra.
      Explicar en còmic hem sembla molt be.

  2. Silver

    3 juny 2017 at 11:13

    Jaime Martin és un dels millors autors de còmic nacional. Aprofita la història del seu pare per explicar-nos la mili al Marroc i com va afectar a un grup de persones al que va robar la seva joventut.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *