2

Vida privada - Josep M. de Sagarra

Sagarra, Josep M. de
Vida privada

Barcelona: Proa, 2007

Quan el 1932 Josep Maria de Sagarra publica Vida privada, la narrativa catalana d’entreguerres ja feia uns anys que s’empeltava, tot i que de manera encara força fragmentària i difusa, dels canvis significatius que s’estaven duent a terme en la novel·la europea del segle XX. En el cas català, l’ampliació del registre temàtic n’era un dels més evidents. Però Vida privada és, malgrat la data de publicació i els nous aires que corrien, una novel·la que s’ajusta a les convencions narratives del segle XIX. I és que Sagarra va idear Vida privada com una novel·la que ajudés a rescabalar el buit d’una narrativa catalana vuitcentista inexistent.

La publicació de Vida privada s’esdevé en el moment àlgid de la popularitat de Sagarra. La propaganda que se’n va fer es fonamentava en dos aspectes: per una banda, s’anuncià com una novel·la que tenia Barcelona com a escenari i protagonista principal; per l’altra, s’atiava la curiositat dels lectors perquè s’afirmava que treia a la llum els “secrets més amagats de personatges que tots coneixem” (La Publicitat, 9-x-1932).  A aquesta propaganda cal sumar-hi la concessió, dos mesos després de la publicació, del premi Creixells.

El resultat va ser la rebuda de Vida privada com una novel·la escandalosa, de la qual se’n parlà en clau de roman à clef, ateses les coincidències evidents entre els personatges de la novel·la i barcelonins reals.

La crítica va acollir-la, si més no, amb fredor, per no dir amb un enuig declarat en alguns casos. Segons Sagarra, a causa de la “immoralitat tendenciosa” que hom hi havia volgut veure. Però no només: l’aparent estructura fragmentària va fer que se la definís més com a crònica que com a novel·la. Sagarra estava traint el gènere. Val a dir que Vida Privada era, en realitat, una mena de banc de proves d’un projecte molt més ambiciós que l’autor mai va arribar a escriure. Planificava una crònica que abastés un segle de Barcelona: la ciutat d’abans, durant i després de la Primera Guerra Mundial. Mai fins aleshores havia concebut un artefacte literari de tals dimensions i, desbordat per la magnitud de l’empresa, va voler-ne fer primer una mena d’esquema narratiu. L’esbós, però, va cobrar vida pròpia. Sagarra va parir, en només dos mesos d’escriptura frenètica, una novel·la sobre Barcelona.

Sagarra

Josep Maria de Sagarra

Vida Privada pot interpretar-se com un intent obvi d’aproximar-se als postulats de la novel·la del segle XIX. Una concepció historico-documental del gènere en què batega un interès palmari a deixar constància del pols de la història a través de la descripció d’indrets i de tipologies humanes. Un gènere, a més, que necessita el cabdal d’un teixit social prou assentat (Sagarra considera que el poble català ja ha assolit una personalitat prou definida i complexa); una societat que comença a disposar d’una llengua treballada (quan Sagarra escriu la novel·la ja s’ha posat en funcionament, i està donant els seus fruits, bona part de la tasca normalitzadora i normativitzadora del català, amb l’Institut d’Estudis Catalans i l’obra de Pompeu Fabra com a màxims exponents).

En aquells anys, Sagarra es proposa, sobretot, tres coses: fomentar interès per la intriga, guanyar-se els lectors i seguir conreant la seva característica expressivitat en prosa. A través d’una veu narradora present en tot moment i identificable amb la pròpia, ja sigui per boca dels personatges, ja sigui mitjançant fragments narratius i descriptius deslligats de l’acció, Sagarra hi aboca els seus judicis morals, que destil·la a través del filtre de la ironia, la sàtira o el sarcasme i que amara d’un lirisme estilístic marca de la casa.

Vida privada - Josep M. de Sagarra

Contrari com era en aquell moment als aires de subjectivitat que corrien per la novel·la contemporània, la novel·la psicològica, Sagarra, en el seu intent de fer un lloc a la narrativa catalana entre les ‘grans’, es decanta per altres mètodes. Ofereix una visió panoràmica de la societat, sobretot de l’aristocràcia i també, tot i que en menor grau, de la nova burgesia; de les classes populars en fa, en general, un dibuix més superficial. Ara bé, la seva visió l’expressa mitjançant una ironia més o menys evident no exempta de certa empatia per una classe que no deixava de ser la seva i, de vegades, a través d’un sarcasme impúdic que destapa a la fresca les vergonyes d’una classe social en franca desfeta econòmica i, sobretot, moral. I ho fa a destemps: els buits que pretén omplir pertanyen al segle passat. La novel·la catalana del segle XIX, tal com ell l’entén, no existeix. No disposa, per tant, de models autòctons. Devia ser un repte engrescador i temible a parts iguals. L’anacronisme tant li era, però, si reeixia en el seu propòsit. El cert és que l’ambició de Sagarra no era petita. Es va proposar retratar la vida a Barcelona entre la dictadura de Primo de Rivera i el primer any de la segona República. Compta amb uns actius gens menyspreables: un llenguatge vital, ple de recursos estilístics de tot tipus. Tot un desplegament retòric al servei de la tesi troncal de retratar un món decadent i exagerat a l’extrem. Malgrat la ironia punyent, no s’estalvia la tendresa en la descripció del patetisme dels seus personatges. L’ampul·lositat brilla per la seva absència tot i les digressions sovintejades que es permet a fi d’abocar algunes reflexions personalíssimes sobre moltes situacions. Aconsegueix dotar de tremp i de frescor uns personatges amargats, perduts, en procés d’esfondrament. Els atorga un bri de dignitat en la seva caiguda al fons del barranc. D’alguna manera, la gana per la vida batega enmig del desastre. Bona part d’aquest efecte es desprèn del coneixement profund, en primera persona, que posseïa del món que descriu. Així com de l’afecte que trasllueix per la ciutat que l’ha vist néixer, pels carrers, locals i institucions que, tant en la seva vida ociosa com en la professional, ha recorregut i habitat amb fruïció.

Ara bé, és cert que la trama és desigual. Les dues parts de la novel·la s’estructuren al voltant de dues dates. La primera, l’any 1927. Aquí s’aprecia un treball més acurat. Tots els episodis giren al voltant de l’esdeveniment central de l’argument: el xantatge de Guillem de Lloberola al Baró de Falset per una lletra que aquest estén al seu germà Frederic de Lloberola i que Frederic no pot pagar. Les relacions entre els personatges que Sagarra hi fa circular, els paisatges urbans que es descriuen, els salts del passat al present de l’acció, s’organitzen al voltant d’una lletra de cinquanta mil pessetes de pagament impossible. A la segona part som al 1932. Aquí es fan molt més evidents les inseguretats compositives de Sagarra. S’obren nombroses línies argumentals en forma d’històries de vida personals entrelligades amb el context sociopolític que tenen un evident component exemplificador i que denoten un treball inconsistent a l’hora de fer-les confluir i dotar-les de resolució versemblant. Entremig, dos fets històrics crucials: l’Exposició Universal de 1929 i l’adveniment de la República, el 1930, es presenten com a esdeveniments fonamentals per a la nova situació politicosocial de la ciutat.

Exposició Universal de 1929

Exposició Universal de 1929. Vista del Palau Nacional amb els projectors al fons. Font: Viquipèdia

En definitiva, la mirada de Sagarra ens condueix en una llarga caminada per una Barcelona que a estones també sap sobrevolar. Seguim, en una persecució infatigable, un bon grapat de personatges que, atiats per la màxima del qui dia passa any empeny, es lliuren a esprémer l’últim suc de vida alegre que els queda. O ho intenten. Allò que l’escriptor sap i que els personatges intueixen és que la societat catalana està abocada de ple a una crisi politicosocial d’enormes i complexes dimensions. El que els personatges volen obviar són les conseqüències de la Primera Guerra Mundial en el vell continent. Aquest conflicte bèl·lic ha deixat com a seqüela, a més del desastre humanitari i econòmic, una crisi moral ingent. Els valors tradicionals s’han trastocat. La nova burgesia enriquida ha passat a ocupar bona part dels llocs de privilegi que abans pertanyien a una aristocràcia ara descol·locada que s’aboca a les més ignominioses perversions, o que s’abandona al xafardeig com a màxim entreteniment en els caràcters menys procaços, per tal de passar, de la forma més amena possible, l’estona que els queda abans de l’estocada final als seus privilegis de classe. La majoria no se’n surten tan bé com voldrien, però. Ni això a penes saben ja fer. Els seus estirabots no deixen de ser, en conjunt, fugides d’estudi tan patètiques com poc plaents, en el fons. Pel que fa als estaments més baixos, aquí no hi ha grans canvis. Com sempre, els toca rebre més que a ningú. Com sempre, fan la viu-viu per sobreviure sota la bota implacable dels d’amunt. Que se’n serveixen, els degraden i els deixen podrir-se en un racó quan ja no en poden treure res. Tampoc sembla preocupar-se’n massa, Sagarra. Els sap desnonats i els accepta tal com són. Ell també se n’aprofita per aportar tons pintorescos al seu retrat coral d’una ciutat de la qual l’aristocràcia és l’epicentre de la seva anàlisi.

Bàsicament, Sagarra es proposa fixar el color d’una època. Us toca a vosaltres jutjar si ho aconsegueix.

Josep Maria de Sagarra

Sagarra a Les Rambles el 1950. Fotografia de Català-Roca del Museo Nacional de Arte Reina Sofía

Setmana del llibre prohibit

Escrit per | K. Le Guin

Vaig somniar un arxipèlag, Terramar. Sóc la Mònica, de la Biblioteca Francesc Candel de Barcelona.

2 Comentaris

  1. Silvia

    10 juny 2015 at 16:11

    Brillant article!! Gràcies.

  2. Antoni

    7 novembre 2015 at 8:30

    Un ressenya bastant completa i ben documentada. Jo no hi veig, però, els desequilibris entre primera i segona part pel que fa a la trama i el to. Perquè és en la segona part on veiem l’evolució dels personatges, a les portes d’un món que ja será diferent.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada