0

La zona - Sergei Dovlàtov

Dovlátov, Serguei
La zona: apunts d’un vigilant de camp

Cornellà de Llobregat: LaBreu, 2009

Vitoria-Gasteiz: Ikusager, 2009

De llibres que retratin com era la vida a l’URSS n’hi ha molts, passant pels clàssics com Vida i destí de Vassili Grossman o Archipiélago Gulag d’Aleksandr Soljenitsin, però Serguei Dovlàtov fa dues coses més que aquests clàssics. Primer ens acosta la història, ja no és l’URSS que ha sortit victoriosa de la Segona Guerra Mundial, han passat uns anys i coses i purgues i Stalin. Segon, és capaç, per increïble que pugui semblar, de retratar el que retrata amb humor. Un humor negre i tenyit d’absurd, l’absurd que sempre acaba sent la marca de la casa dels règims totalitaris.

La vida de Serguei Dovlàtov seria digna d’una novel·la, tant ell mateix com a part dels seus parents són els protagonistes del llibre Els nostres, i entre les moltes coses i peripècies que li van tocar, una d’elles va ser vigilar un camp de presoners. No és pas que fos vocacional, era la “mili”, i li va tocar allà. Les grans purgues ja no s’estilaven, ja no afusellaven escriptors perquè no s’escrivien llibres, però les consignes i la persecució a la dissidència eren encara ben presents. No és com si hagués vigilat els més sinistres gulags, ni els camps d’extermini nazis, li va tocar vigilar una presó, no li va quedar més remei però això no li impedia veure-ho tot amb el seu peculiar sentit de l’humor, negre no, negríssim.

La zona - Sergei Dovlàtov

Presons soviètiques, sempre tan “acollidores”

La zona va ser en realitat el primer llibre de Dovlàtov, el va publicar quan ja era als Estats Units (les autoritats soviètiques el van “convidar” a marxar), i al llibre hi trobem la novel·la. La novel·la la va microfilmar abans de marxar i un conegut seu va donar els microfilms a unes franceses que van creuar la frontera i ja a França li anaven enviant als Estats Units. Trobem aquesta novel·la, reconstruida perquè alguns trossos de pel·lícula es van fer malbé (l’autor diu no saber on es van amagar els microfilms les franceses), i amb les cartes que enviava a l’editor, intentant justificar que el seu llibre es mereix una oportunitat:

Els motius de la negativa són pràcticament estàndards. Si vol, aquí en té els arguments principals: el tema dels camps està esgotat; el lector està tip d’inacabables memòries penitenciàries; després de Soljenitsin, el tema s’ha de tancar…

Aquestes raons no resisteixen les crítiques. Ja s’entén, que no sóc en Soljenitsin. Que potser això em priva del dret d’existir?

Però si els nostres llibres són del tot diferents!”

I tot amanit amb el seu negríssim humor, aquí en teniu una mostra, del molt recomanable llibre Els nostres, un repàs a tota la seva família on fa aquesta observació:

“De totes maneres, amb Stalin es vivia millor. Amb Stalin es publicaven llibres i després n’afusellaven els autors. Ara no afusellen escriptors. No es publiquen llibres. No tanquen els teatres jueus. Perquè ja no n’hi ha.”

Si això no només no us fa gens de gràcia sinó que us indigna deixeu de banda Dovlàtov. Però si us atreviu, descobrireu un autor fantàstic que costa creure que aquí no en sabéssim res fins fa relativament molt poc, el mèrit és d’una petita editorial anomenada LaBreu que tenen un criteri a l’hora de triar allò que publiquen fora de tot dubte.

Serguei Dovlàtov

Escrit per | Tyler Durden

La primera regla del Club és que no es parla del Club, la segona regla... A més del Club, i només com a tapadora, em faig dir Cesc i treballo a la Biblioteca El Carmel - Juan Marsé.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada