0

Punyetera flor - Blanca Llum Vidal

Llum Vidal, Blanca
Punyetera flor

Barcelona: Labreu, 2014

Parlar d’un llibre de poesia és complex. Si es parla d’una novel·la, es pot començar parlant de l’argument o els personatges o el gènere. Però en un recull de poesies la cosa es posa difícil. Veiem un fragment de l’epíleg de Sebastià Perelló:

La punyetera flor. El poema com a molèstia, la lletra que emprenya, perquè no endreça, fa fressa i cerca raons, fa remor, i arma gresca en la llengua, i en un raig de veu dirà de tira, sense por, des del vers que es conforma en la cosa poca que mina el rocam altisonant. No hi cerquis fums, aquí, ni bufaria solemne. El farà un portell o traurà ulls fins que t’esgarriarà.”

Punyetera flor és el cinquè llibre de poesia de Blanca Llum Vidal. Una poesia que pot tenir a estones aparença punk: versos curts, fins i tot inversemblantment curts, com si hagués d’encabir el que vol dir en un endimoniat ritme de guitarres, com si això ho hagués fet en un moment, sense pensar-hi gaire… Res més lluny de la realitat.

Les poesies estan molt pensades. Els versos encaixen uns amb altres com un mecanisme de rellotgeria, però sense la freda precisió que caracteritza els rellotges: no és precisió, és necessitat, cada vers està seguit de l’únic vers que el podria seguir, i així, poema a poema anem albirant l’ànima del conjunt, allò que se’ns insinua més que se’ns diu. Vers a vers, cop a cop.

Blanca Llum Vidal

Però com parlar de poesia se’m segueix resistint donem la paraula al que de debò importa:

FÚRIA

Em vénen les mosques
quan estudio la sang.
És un suplici llavors,
furgar-me per dins
i tocar-me la carn.
Però és en la lluita
on trobo l’os i és en l’os
des d’on em cuso, si cal,
la ferida.

HI HAVIA UN REIALME

Ens hem de veure
a poc a poc
quan els estels
toquin la mar,
quan el mar
bullent amb astre
vagi tip
de cel caient
i quan de ple
el retorni
un poc
a poc a poc
i al fons de l’aire.
Ens hem de veure
sols així
per sols només
amar-nos nus
de nuesa tanta
amb pergamí
a punt de mal
de mal de lletra.
Ens hem de veure
només molt
si ve la sang
ullant el temps
que fou el trot
de ser com l’indi.
Ens hem de veure
només si
a res li puny
l’ull vora l’ull
de l’ala nostra,
negra font clara,
germana nit,
nafra desclosa,
mort que mor
sempre.

Són dues poesies però ja es veuen les principals característiques, una mètrica més aviat curta, com amb pressa, i una poesia que va cap a l’essencial, que no s’entreté, que juga amb els sons i les al·literacions, una poesia que té ritme, d’acord que això a la poesia ja se li suposa, però no sempre es troba.  Va, una més:

POLS

Treu-me el cel
d’entre les cames,
treu-me.
Treu-me el blau
cansat i gris.
Treu-me el vent
que se m’hi arrapa,
treu-me.
Treu-me el cos
per on et fuig.
Fes-me el clot
per abeurar-t’hi,
fes-me.
Fes-me l’ull
-la flor d’enmig.
Fes-me el tall
que tot ho ajunta,
fes-me.
Fes-me el cel
que ja no hi és.
O el que ve tort.
O el que ve trist
gosant poder
parir l’esmena.

Amb aquest petit tast us podeu fer una idea del que trobareu en aquest llibre, espero que us hagi convençut.
 

Escrit per | Tyler Durden

La primera regla del Club és que no es parla del Club, la segona regla... A més del Club, i només com a tapadora, em faig dir Cesc i treballo a la Biblioteca El Carmel - Juan Marsé.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.