2

Legends of the fall - James Horner

Horner, James
Legends of the fall
[S.l.] : Sony, 1994

El 23 de juny de 2015 un malaurat accident d’avioneta va truncar la vida -i ens va privar del seu talent- del compositor nord-americà James Horner (Los Angeles, 1953 – Parc Nacional Los Padres, 2015) a l’edat de 61 anys.

El seu nom està associat a la banda sonora de la pel·lícula Titanic (James Cameron, 1997), per la qual va guanyar els seus dos únics Òscars en les categories de millor música original per a una pel·lícula dramàtica i millor cançó original per My heart will go on.

El pare del compositor, Harry Horner era un prestigiós dissenyador artístic de cinema, que al llarg de la seva carrera va guanyar dos Òscars per les pel·lícules La heredera (William Wyler, 1949) i El buscavidas (Robert Rossen, 1961). Quan James Horner era petit, tota la seva família es va traslladar a Londres, on va començar a rebre una veritable formació musical que va finalitzar a la Universitat de Califòrnia.

El debut cinematogràfic del compositor var ser amb pel·lícules de baix pressupost, amb el productor Roger Corman, a les pel·lícules Humanoides del abismo (Barbara Peters, 1980) i Los siete magníficos del espacio (Jimmy T. Murakami, 1980). Justament en aquesta època va conèixer a James Cameron.

James Horner

James Horner

Després de diversos títols sense gaire èxit, la carrera de James Horner va fer un pas endavant amb la banda sonora d’Star Trek II: La ira de Khan (Nicholas Meyer, 1982). En les següents pel·lícules el seu talent va començar a destacar. Llavors, el seu amic James Cameron el va cridar per a compondre la banda sonora d’Aliens, el regreso (James Cameron, 1986) amb la que va rebre la seva primera candidatura a l’Òscar. Aquell mateix any va rebre una altra candidatura a l’Òscar per a la cançó de la pel·lícula Fievel y el nuevo mundo (Don Bluth, 1986). Tres anys més tard, va compondre dos títols importants per la seva filmografia: Tiempos de gloria (Edward Zwick, 1989) guanyadora del Grammy i Campo de sueños (Phil Alden Robinson, 1989) que va obtenir una nominació a l’Òscar.

En entrar a la dècada dels 90, el seu prestigi anava en alça destacant en les pel·lícules Juego de patriotas (Phillip Noyce, 1992), Peligro inminente (Phillip Noyce, 1994), El hombre sin rostro (Mel Gibson, 1993) o En busca de Bobby Fischer (Steven Zaillian, 1993).

La banda sonora de Leyendas de pasión va ser un altre pas endavant en la carrera del compositor, tornant a col·laborar amb el director Edward Zwick.

La pel·lícula narra la història d’un coronel retirat que ha criat els seus tres fills amb tres caràcters ben diferents. La relació comença a canviar quan el menor dels fills porta la seva promesa al ranxo. A més, en esclatar la Primera Guerra Mundial els tres fills s’allistaran a l’exèrcit i el destí de tots ells canviarà…

Leyendas de pasión transmet una gran espectacularitat quan a l’ambientació i als paisatges que hi mostren. Justament, la pel·lícula va guanyar l’Òscar a la categoria de millor fotografia.

Quant a la banda sonora, James Horner va aportar el seu granet de sorra aportant espectacularitat, ja que va compondre una música molt simfònica i orquestral.

Com que la pel·lícula està ambientada en un medi rural, la música també conté una certa tonalitat bucòlica, com podreu comprovar en el segon fragment musical del disc. I alhora aquesta pel·lícula també és una història d’amor, fet que obliga a incorporar cançons més intimistes i romàntiques.

Per aquesta banda sonora James Horner va rebre una nominació al Globus d’Or com a millor banda sonora. Incomprensiblement, no va rebre cap nominació a l’Òscar en aquesta mateixa categoria.

Durant aquest període, el compositor va combinar grans produccions cinematogràfiques com Braveheart (Mel Gibson, 1995) o Apolo 13 (Ron Howard, 1995) amb pel·lícules més modestes com Feliz cumpleaños amor mío (Michael Pressman, 1996) o La historia del Spitfire Gill (Lee David Zlotoff, 1996).

Després de guanyar l’Òscar, James Horner va continuar component bones bandes sonores com Casa de arena y niebla (Vadim Perelman, 2003) o Avatar (James Cameron, 2009), ambdues bandes sonores nominades a l’Òscar. 

Us volem presentar una playlist d’Spotify que han realitzat la secció de cinema de la Biblioteca com a homenatge al compositor.

Escrit per | Neville Longbottom

Estudiant de valent a Hogwarts que un dia vaig fer un conjur i em vaig convertir amb el Rubén de la Biblioteca Joan Miró.

2 Comentaris

  1. Pili E.

    7 Octubre 2015 at 22:07

    Una banda sonora molt maca , moltes gràcies per fer aquest recull d’obres d’aquest compositor. Salutacions !!!

  2. Isabel

    19 Maig 2016 at 13:21

    La mejor película de Brat Pitt.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada