Jaco Pastorius, de Jaco Pastorius

Jaco Pastorius

Jaco Pastorius

Pastorius, Jaco
Jaco Pastorius

[S.l.] : CBS, cop. 2000

Al capítol How I Spent My Strummer Vacation (Como rocanroleé en mis vacaciones de verano a Espanya), Homer Simpson té l’oportunitat de tastar el que sempre havia estat el seu somni: ser una estrella del rock. La família li aconsegueix una estança al Campament Fantàstic de Rock’n’Roll dels Rolling Stones, dirigit pels mateixos Mick Jagger i Keith Richards. Allà, amb un planter de professors que inclou Elvis Costello, Lenny Kravitz, Tom Petty i Brian Setzer, aprendrà diversos aspectes del rock, com el ball, la moda o la importància de les lletres (de la mà de Petty).

Com no podia ser menys, un aspecte clau és la tria de l’instrument. I quin instrument hi ha que sigui més popular que la guitarra elèctrica? Tots els alumnes del camp, inclosos Homer, en volen una. Elvis Costello és el responsable de la caserna on es guarden els instruments, i fa saber a la colla que no n’hi ha prou guitarres per a tothom. A canvi, Costello els ofereix provar amb un altre instrument: el baix elèctric. Pots veure al vídeo quina reacció provoca la seva oferta:

Les primeres bandes populars de rock van propiciar que el baix es guanyés una fama d’instrument avorrit. Els guitarristes dels anys 60 van aconseguir un estatus mític: un grafit de Londres deia que Eric Clapton era Déu; Pete Townshend, dels Who, enlluernava amb les seves composicions i destrossava les seves guitarres en viu; i Jimi Hendrix deixava tothom bocabadat amb la seva tècnica e imaginació…, i a més, tocava la seva guitarra amb les dents i li calava foc. I mentre els guitarristes feien això, els baixistes tenien un paper subordinat, de suport, fent costat als acords de la cançó. A més, tocar la guitarra és sexy: sempre quedes bé si en una festa d’amics la treus i toques una cançó que conegui tothom. I si a sobre cantes, millor que millor. Així doncs, tocar el baix elèctric?: no, gràcies.

Si ets dels que penses que el baix és un instrument avorrit, han passat dues coses a la teva vida: en primer lloc, no has sentit mai a parlar, ni has escoltat la música de Jaco Pastorius; en segon lloc, t’has perdut l’evolució que aquest instrument ha patit en les darreres dècades, gràcies en bona part al mateix Pastorius.

Jaco Pastorius és avui dia un nom que figura entre la colla selecta dels grans innovadors de la música popular, com Charlie Parker, Jimi Hendrix o Miles Davis. Pastorius va alliberar el baix del seu paper subordinat i el va posar al capdavant de l’experiència musical. Amb una tècnica enlluernant i recursos estilístics propis que han estat imitats fins a la sacietat, el baix va canviar per sempre més.

El disc d’aquesta ressenya és el treball homònim de debut del baixista, publicat originalment el 1976, quan Pastorius només tenia 25 anys, i ben podria ser un dels discs de debut més impressionats del jazz contemporani. Pastorius mostra la seva habilitat com a compositor, amb un conjunt de peces que avarca estils tan diferents com el funk, el jazz o la música clàssica. I, per descomptat, la seva concepció del paper del baix a la música es troba al centre de les peces.

L’obertura de l’àlbum no podia ser més impressionat: una versió del clàssic del jazz Donna Lee (atribuït a Charlie Parker, però escrit per Miles Davis). Pastorius toca l’enrevessada melodia que Parker va popularitzar amb el seu saxo, en un duo amb el percussionista Don Alias. Si per a un saxofonista tocar els temes de Parker pot ser un repte, que un baixista s’atrevís amb aquesta composició va ser vist a l’època com a un fet d’altra planeta. Però, com sol passar amb Pastorius, el so és tan important com la tècnica: un so gruixut, càlid, aportat per una innovació de Pastorius, el baix sense trasts o fretless.

El segon tema, Come on, come over, canvia radicalment d’estil: una peça de funk de 100 quirats, amb les veus del duo Sam & Dave, i un arranjament de vent genial. La manera d’acompanyar amb el baix que Pastorius executa esdevindrà marca de la casa del baixista, i un model a imitar per a innombrables baixistes en les dècades següents.

A la tercera peça, Continuum, el so hipnòtic i dolç del baix fretless sense trasts de Pastorius és el protagonista. El baixista toca una bella melodia, e improvisa sobre els acords amb la confiança i l’autoritat d’un mestre del seu instrument. El pianista Herbie Hancock crea textures amb el seu piano elèctric que complementen la interpretació de Pastorius.

Kuru/Speak Like A Child, és un tema de medley, on la composició original Kuru es combina amb la peça de Hancock Speak Like A Child. I la combinació resulta ser perfecta: Kuru és un tema enèrgic, que presenta una de les altres línies de baix marca de la casa de Pastorius, mentre que Speak Like A Child és una peça amb una bella calma i tranquil·litat, potser la que es desprèn d’una posta de sol sobre el mar. I tot això amb el suport melòdic d’una petita orquestra de cambra. Pastorius, donant nova mostra de la seva mestria tècnica, toca a l’uníson fragments executats per l’orquestra.

Portrait of Tracy, cinquè tema, representa una altra fita del disc. Un tema interpretat només pel baix de Pastorius, amb un ús avançat d’acords i dels harmònics, notes amb una qualitat com de campana que es desprenen en tocar les cordes en determinades posicions al diapasó. Tot plegat, una aventura sorprenent per a un baixista de l’època: els baixistes no acostumaven a interpretar composicions sense acompanyament, més aviat al contrari, donat que se suposava que el baix era un instrument d’acompanyament. Aquesta manera d’interpretar, juntament amb l’ús dels harmònics, ha passat a l’imaginari col·lectiu dels baixistes.

Opus Pocus, sisè tema, combina els aires caribenys, aportats pels sons dels tambors metàl·lics d’Othello Molineaux, amb un ritme de funk. En ambdues seccions Pastorius ens sorprèn amb el seu enfocament de les possibilitats del baix: a la part caribenya, Pastorius deixa lliscar els dits sobre el diapasó, obtenint un so d’allò més dolç del seu fretless; a la part de funk, la seva agilitat a l’hora d’acompanyar impulsa el tema, i centra l’atenció de l’oient, però sense eclipsar la composició. Les transicions entre ambdós estils estan comandades per una intricada línia de baix. El tema compta a més amb el saxo soprano de Wayne Shorter.

Okonkolé Y Trompa és una altra perla de la imaginació musical de Pastorius. El baixista proporciona el sosté de la cançó utilitzant harmònics repetits en una seqüència rítmica repetitiva. Per sobre del so de Pastorius, Don Alias aporta la percussió mentre que Peter Gordon toca amb trompa una evocadora melodia.

(Used to Be A) Cha-Cha, penúltim tema, és el punt més calent de l’obra. Acompanyat per Herbie Hancock al piano, Lenny White a la bateria, Don Alias a la percussió i Hubert Laws a la flauta, el tema és propulsat per les frenètiques línies de baix de Pastorius, que permeten a Laws i especialment a Hancock improvisar amb ferotgia.

L’últim tema de l’edició original del disc, Forgotten Love, suposa una altra sorpresa: un petit concert per a piano, interpretat per Hancock i una orquestra de cambra, de caràcter romàntic i tràgic a la vegada.

La reedició de l’àlbum que us presento inclou dos bonus tracks: una toma alternativa de (Used to Be A) Cha-Cha, més intensa si cap que la del disc original, i 6/4 Jam, una improvisació col-lectiva en ritme irregular entre Pastorius, Hancock, Alias i White.

Poc després del seu àlbum de debut, Pastorius entraria a formar part de la super-banda de fusió Weather Report, amb la que arribaria a l’èxit i la popularitat mundial. El baixista va tocar al llarg de la seva carrera amb els millors músics de l’escena mundial, però com tants altres genis, Pastorius va trobar una mort prematura, quan només tenia 35 anys, en forma de pallissa propinada per un porter de discoteca. Aquest tràgic moment  va ser el punt final a un obscur camí, marcat per la inestabilitat mental, que el baixista va començar a recórrer anys abans. Va ser el final per a l’home, però la continuació de la llegenda: el poder i la imaginació de la seva música, i el desig de portar el seu instrument més enllà d’on havia arribat fins llavors, asseguren a Pastorius un lloc de privilegi en la música occidental moderna. Com escriu Pat Metheny a les notes introductòries de l’àlbum, Pastorius és, senzillament, l’únic i inimitable Jaco.

P.S.: Si continues pensant que el baix és un instrument avorrit, aquí tens una petitíssima mostra de baixistes que mantenen ben viu el llegat de Jaco, i que continuen estenent les possibilitats del baix elèctric.

Comparteix

Share on facebook
Share on twitter
Share on google
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

3 comentaris a “Jaco Pastorius, de Jaco Pastorius”

  1. Gràcies pel post, és una interessantíssima aproximació a la música de Pastorius, al seu eclecticisme, al seu talent com a compositor, a la seva tècnica amb les 4 cordes sense trast i a la llibertat amb que les feia servir. El sol de Manring és brutal.

  2. Moltes gràces a tu pel comentari, Joan. La intenció era aquesta, fer una aproximació als elements que esmentes, així que m’alegra que hagis trobat interessant l’entrada. Estic d’acord, Manring és una bèstia…

  3. A los interesados en la vida de Pastorius les recomiendo el libro de Bill Milkowski, “Jaco. La extraordinaria y trágica vida del mejor bajista del mundo”, y el filme de Stephen Kijak, “Jaco”.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.