1

Maleeixo el riu del temps - Per Petterson

Petterson, Per
Maleeixo el riu del temps

Barcelona : Club Editor, 2009

“Però havia passat alguna cosa. Ja no encaixava res, els objectes s’havien allunyat entre ells, distanciat, com si fossin satèl·lits, replegats en ells mateixos i alhora expel·lits els uns dels altres, i calia una gran força de voluntat per travessar aquella separació, aquell distanciament, molta més de la que jo podia mostrar, molta més de la que jo gosava esmerçar”

Arvid Jansen, als seus 37 anys, veu com els tres pilars que havien estat centrals a la seva vida s’esfondren: el seu matrimoni, la seva ideologia (comunista) i la seva mare, a la que acaben de diagnosticar càncer. Sobre el rerefons d’aquests tres successos, el novel·lista Per Petterson construeix la seva història Maleeixo el riu del temps.

El noruec Per Petterson porta des de finals de la dècada de 1980 perfeccionant la seva obra. Va assolir la popularitat gràcies al llibre Salir a robar caballos, de 2003. Maleeixo el riu del temps és una obra posterior a l’èxit internacional, però és reconeguda com potser el millor exponent de l’estil de Petterson.

Per Petterson

Per Petterson

Sense grans tragèdies, sense escarafalls, amb un llenguatge auster però fluid en l’expressió, Petterson mostra com els records s’apoderen de l’Arvid, arran del diagnòstic de la seva mare. Avançant i retrocedint en el temps, el passat ens ofereix una mostra de la relació de l’Arvid amb la seva mare, de la seva lluita per obtenir una atenció que, per un motiu o un altre, mai va aconseguir.

Arvid segueix a la seva mare a la casa d’estiu de la família, a la Dinamarca natal d’ella, on ha decidit refugiar-se conegut el diagnòstic. Fins i tot llavors, l’Arvid es troba amb aquella mena de distanciament apàtic que la mare interposa entre la seva persona i el seu fill. Una vegada més, l’Arvid sembla fracassar en el seu intent per materialitzar-se, per fer-se present davant de la seva mare, per deixar l’anonimat emocional en el qual la seva mare sembla haver-li confinat:

Ella es pensava que sabia com era jo, però no era així. […]. No estava al corrent del que passava, sempre girava la vista cap a una altra banda. Em veia entrar a casa i no sabia on havia estat, em veia sortir i no sabia què anava a fer, per on vagava tot sol, on anava amb setze anys i sense ella, als disset, als divuit, com passejava desesperat amunt i avall […]

Com a contrallum, les memòries de l’Arvid són esboços de com s’han anat gestant els canvis, emocionals i físics, d’allò que impliquen, i de com l’Arvid, igual que nosaltres mateixos, assistim de vegades quasi com a espectadors incrèduls al desenvolupament, més o menys inesperat, dels esdeveniments. Per exemple, rememorant un dia de vacances amb la seva dona:

– Tu i jo – vaig dir -. Només tu i jo.
– ¿Oi que és fantàstic? – va dir somrient.
Vaig deixar reposar els rems. L’aigua al voltant del bot estava en calma i la cabana plàcida a la badia, al pendent de roca pelada, i el fum s’enlairava silenciós per la xemeneia. Costava de creure que una cosa tan bella pogués ser polvoritzada i finalment reduïda a no res.

Al final del camí no hi ha respostes, perquè tampoc hi ha preguntes, només la constatació del canvi, de la indefensió que sentim front com el temps sembla dissoldre-ho tot, de la manca d’una maduresa que creiem guanyada:

“Tinc trenta-set anys”, vaig pensar. “El mur ha caigut. I aquí estic.”

 

Maleeixo el riu del temps és una història que es desenvolupa en aquell límit en el qual ens deixen els grans canvis que es donen a les nostres vides: deixada enrere la nostra zona de confort, però insegurs encara sobre quina direcció hauríem de prendre. Una sensació de límit remarcada pel to crepuscular de la narració, melangiós com ho puguin ser la tardor o l’hivern de Dinamarca o Noruega, llocs on es desenvolupen els fets.

Si Maleeixo el riu del temps ressona en el lector, és perquè és difícil no sentir que, com l’Arvid, tots estem indefensos enfront dl canvi, i el que el canvi ens acabarà trobant, acabarà trastocant tot allò que creiem segur, mostrant-nos que, tot i els nostres esforços per negar l’obvi, la vida sempre havia estat això: canvi.

Escrit per | Little Fish

Discret i esmunyedís, m'agrada perdre'm entre les prestatgeries de les biblioteques i deixar que la serendipia em sorprengui. Sóc l'Evelio i treballo a Biblioteques de Barcelona

1 Comentari

  1. Sandra Pardo González

    9 desembre 2015 at 12:39

    Fa temps vaig llegir Salir a robar caballos. Em va entusiasmar!! Prenc nota de la nova proposta i vaig directa a la meva biblioteca.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.