Más allá de las imposturas intelectuales, d’Alan Sokal

Más allá de las imposturas intelectuales - Alan Sokal

Más allá de las imposturas intelectuales - Alan Sokal

Sokal, Alan D. Más allá de las imposturas intelectuales: ciencia, filosofía y cultura. Barcelona: Paidós, DL 2009

És cert que tot és relatiu? Que la veritat depèn d’allò que un determinat grup consideri que és veritat? És cert que no hi ha manera d’establir que hi ha una realitat independent de nosaltres, i que els humans podem esbrinar, ni que sigui parcialment, com és aquesta realitat? I és cert que la ciència és només un altre discurs, i que altres formes d’interpretar la realitat són tan vàlides com la interpretació que en fa la ciència?

La manera de respondre a aquestes preguntes en les darreres dècades ha estat fortament influenciada pel postmodernisme: un corrent de pensament molt popular entorn dels estudis socials i literaris, que pretenia posar en dubte la majoria d’idees i conceptes relacionats amb la modernitat. De la mà de pensadors francesos com Jacques Derrida, Michel Focault, Jacques Lacan o Jean-François Lyotard, els postmoderns es mostraven crítics amb la pretensió de conèixer la veritat sobre el món, una pretensió heretada de la il·lustració i fonamental per al període modern: la veritat seria més aviat una construcció social, un consens sobre allò que es considera veritat en un moment determinat de la història i dintre d’un grup concret. En consonància, defensaven un relativisme quant als valors morals, privilegiant la visió dels grups i dels seus valors sobre l’universalisme. També van declarar la mort dels “grans relats”, és a dir, les grans teories sobre la realitat natural o social.

Un dels blancs preferits dels seus atacs va ser (i encara ho és) la ciència, desfermant el que ara es coneix com a guerres de la ciència. Però una bona quantitat de les crítiques postmodernes a la ciència estaven carregades de terminologia científica utilitzada de forma indeguda, dintre d’arguments tendenciosos o difícilment comprensibles no sols pel públic general, sinó per a bona part de la comunitat científica.

El 1996, el físic estatunidenc Alan Sokal, alarmat per tant sense sentit, va tindre una idea que ja és una part fonamental de la història moderna de la ciència i del pensament. Va elaborar un text amb aparença d’article acadèmic seriós, utilitzant l’estil propi dels crítics postmoderns i citant a varis dels mateixos, amb temàtica propera als estudis postmoderns sobre la ciència, però format enterament per idees sense sentit o, directament, per falsedats. Sokal va enviar l’article a la revista d’estudis literaris Social Text, amb l’impossible títol de Transgressing the Boundaries: Towards a Transformative Hermeneutics of Quantum Gravity, per veure si els editors detectarien l’engany. No només no el van detectar, sinó que a més van publicar el fals article de Sokal. Poc després, Sokal va confessar l’engany en un altre article enviat a Social Text. Aquesta vegada, els editors van refusar l’article argumentant que no complia els seus estàndards intel·lectuals. Finalment, la confessió de Sokal la va publicar la revista Lingua Franca.

L’acte de Sokal, que ara es coneix com l’escàndol Sokal, no va fer sinó engrescar encara més la guerra de les ciències, però donant nova munició als partidaris de la ciència seriosa: Sokal havia mostrat fins a on arribava l’ús indegut de la terminologia científica i la xarramenteria de certs intel·lectuals. Sokal va escriure un llibre, junt amb el també físic Jean Bricmont, explicant la història de la broma i les seves implicacions: Las imposturas intelectuales. Anys després, el 2008, Sokal publicaria un altre llibre que continuaria aprofundint en la qüestió, aquest que us presento: Más allá de las imposturas intelectuales.

Más allá… és un llibre que recopila diversos assaigs publicats anteriorment per Sokal en altres mitjans. Segons l’autor, la recopilació forma un tot coherent, amb una temàtica clara:

En un plano superficial, el tema es la relación entre ciencia y sociedad; pero el tema de fondo es la importancia, no tanto de la ciencia, sino de la visión científica del mundo […] en la toma colectiva de decisiones por la humanidad. Tanto si el blanco de mis críticas son los posmodernos de izquierda como si son los fundamentalistas de derecha o quienes tienen una empanada mental, sea cual sea la franja política o apolítica de la que procedan, mi lema es el mismo: el pensamiento claro, combinado con el respeto por la evidencia – especialmente aquella que resulta incómoda y no deseada, aquella que desafía nuestros prejuicios – son de la máxima importancia para la supervivencia de la especie humana en el siglo XXI. (p. 13)

L’obra de Sokal està dividida en tres parts, cadascuna formada per diferents capítols. A la primera (capítols 1 – 5), se’ns presenta el rerefons de la temàtica de l’obra: es reprodueix l’article que Sokal va enviar a Social Text, amb anotacions que mostren el cúmul de sense sentits que el formen, i es discuteixen diferents aspectes dels atacs a la ciència dels postmoderns acadèmics. A la segona (capítols 6 i 7) es tracten en detall les qüestions filosòfiques que tenen a veure amb la veritat i l’objectivitat que s’apunten a la primera part. Finalment, a la tercera part (capítols 8 i 9), Sokal analitza la relació entre pseudociència i postmodernisme.

El llibre és dens, i ple d’implicacions pel que fa a les qüestions de si hi ha una veritat objectiva i de la fiabilitat de la ciència. Així que en lloc de fer un comentari de cadascun dels capítols, us oferiré tres idees força generals que es poden despendre de cadascuna de les parts.

En primer lloc, els postmodernistes solen considerar que la ciència és una forma més de conèixer el món, i que no té per què ser més vàlida que altres maneres de fer-ho. Així, la teoria del Big Bang tindria el mateix estatut a l’hora d’explicar l’origen de l’univers que els mites de certes tribus. Però si emprem el verb “conèixer” en el seu sentit habitual, llavors hi ha teories que són mútuament incompatibles i que, per tant, no poden ser totes veritat. No obstant, aquesta idea implica per a certes persones que determinats experts tenen el dret a decretar què és veritat i què no. Per a Sokal, no es tracta d’una qüestió d’autoritat, sinó de lògica: dues teories contradictòries entre si no poden ser ambdues veritables, independentment de qui ho afirmi.

Els postmoderns també solen atacar la ciència destacant aquells casos en els quals s’han sostingut falsedats o prejudicis en nom de la veritat i la raó. Però això no implica que s’hagi de rebutjar el concepte de veritat. Més aviat, implica que s’han d’examinar amb molt de compte les dades en les quals es recolzen certes afirmacions:

Conviene, sin duda, mostrar a qué intereses económicos, políticos e ideológicos sirven las caracterizaciones de la “realidad” que hacen nuestros oponentes; pero primero hemos de demostrar, sirviéndonos de los datos y la lógica, por qué esas caracterizaciones son objetivamente falsas (o, en algunos casos, verdaderas pero incompletas). (p. 151)

Per descomptat, pot ser difícil determinar quines declaracions són veritat i quines són falses. Però hi ha qui partint d’aquesta dificultat arriba a la conclusió que no hi ha una veritat objectiva. Segons Sokal, gran part dels corrents postmoderns (com el perspectivisme o el constructivisme social):

constituyen una filosofía de lo más natural para personas políticamente comprometidas pero intelectualmente perezosas. (p. 188)

I és que:

Es mucho más fácil despreciar los resultados como tendenciosos por influencia de los prejuicios de los investigadores. […] La gran desventaja del filosofar propio de los constructivistas sociales radicales es que es un utensilio multiuso para desacreditar cualquier estudio empírico cuyas conclusiones no gusten a uno, sin necesidad de entrar (o ni tan sólo comprender) los enrevesados detalles de los datos y su interpretación. (p. 190)

En segon lloc, els postmoderns solen recolzar els seus arguments utilitzant idees de destacats filòsofs de la ciència del segle XX. Per exemple, s’utilitza la idea de l’historiador Thomas Kuhn que l’avenç de la ciència es produeix en forma de revolucions (com la copernicana), que es generen dintre de sistemes de creences, o paradigmes. Segons Kuhn, no hi hauria manera de determinar quin paradigma és més encertat, o quin s’apropa més a la veritat. Un altre exemple: durant la dècada de 1970, determinats filòsofs argumentaven que el contingut de les teories científiques no tenia a veure amb una correspondència amb la realitat, sinó que estava determinat per factors sociològics: és el que es coneix com a “programa fort de sociologia de la ciència”.

Tot i l’atractiu de teories relativistes com aquestes, que neguen l’existència d’una veritat objectiva, el cert és que són plantejaments que presenten greus problemes. En el cas dels paradigmes de Kuhn, no és cert que no es pugui determinar quin paradigma és més encertat: més aviat, succeeix que la revolució es produeix en bona part gràcies al fet que hi ha bons arguments empírics que recolzen les noves teories. En el cas del programa fort de sociologia de la ciència, Sokal és més directe encara:

Considérese el siguiente experimento mental. Supongamos que un geniecillo laplaciano nos proporcionara toda la información imaginable sobre la Inglaterra del siglo XVII que pudiera calificarse de sociológica o psicológica: los conflictos entre los miembros de la Royal Society, todos los datos sobre producción económica y relaciones entre clases, etc. Incluyamos también documentos que se destruyeron posteriormente y conversaciones privadas que nunca fueron grabadas. Añadámosle un ordenador gigante y superrápido que procese toda esta información. Pero no incluyamos ningún dato astronómico (tales como las observaciones de Kepler y Brahe). Ahora, intentemos “predecir” a partir de estos datos que los científicos aceptarán una teoría en la que la fuerza gravitatoria disminuye proporcionalmente al cuadrado inverso de la distancia, y no con respecto al cubo inverso. ¿Cómo sería posible hacer semejante predicción? ¿Qué tipo de razonamiento podría utilizarse? Parece obvio que este resultado no se puede “extraer” sencillamente de aquellos datos. (p. 271 – 272)

En definitiva, els intents de descriure des de fora com funciona de veritat la ciència, tant de part dels mateixos científics com de part dels postmodernistes, acaben resultant infructuosos:

La justificación de la validez objetiva de las teorías científicas (en el sentido en que son, al menos, verdades aproximadas acerca del mundo) radica en argumentos empíricos y teóricos específicos. (p. 321)

En tercer lloc, en els anys transcorreguts entre la publicació de la seva primera obra y Más allá…, per a Sokal s’havia produït un canvi en el panorama intel·lectual: si en un principi l’assalt a la ciència venia de la mà de pensadors que s’identificaven amb l’esquerra política, ara la ciència era atacada per conservadors més o menys radicals, utilitzant els mateixos arguments que al seu dia van esgrimir els postmoderns. Dissortadament, el panorama no ha canviat des que Sokal va publicar Más allá… , com comentava el filòsof Lee McIntyre a un article a The Chronicle of Higher Education el passat juny de 2015

Sokal expressa el perill d’aquesta dinàmica mitjançant una cita de Noam Chomsky:

Los intelectuales de izquierda tomaban parte activa en la viva cultura de la clase obrera. Algunos trataban de compensar el carácter de clase de las instituciones culturales mediante programas de formación para obreros, o escribiendo libros de amplia difusión sobre matemáticas, ciencia y otros temas destinados al público en general. Llama la atención que sus homólogos de la izquierda actual traten con frecuencia de privar a los trabajadores de esas herramientas de emancipación, diciéndonos que el “proyecto de la Ilustración” está muerto, que debemos abandonar las “ilusiones” depositadas en la ciencia y la racionalidad: mensaje que alegrará los corazones de los poderosos, encantados de monopolizar esos instrumentos para su propio uso. (p. 21)

Així, per a qualsevol persona que estigui compromesa amb un canvi social, negar l’existència d’uns fets objectius i independents de les nostres creences, negar la veritat, en suma, té importants conseqüències socials:

Pruebe usted a negar que existen aserciones verdaderas no dependientes del contexto y verá cómo no se limita a tirar por la borda la mecánica cuántica y la biología molecular: arrojará también las cámaras de gas nazis, la esclavización de africanos en América y el hecho de que hoy esté lloviendo en Nueva York. […] los hechos cuentan, y algunos hechos […] cuentan muchísimo. (p. 134)

Más allá és un llibre que requereix una lectura pausada si és la primera vegada que t’apropes als temes de la veritat, de la natura de la ciència i de la crítica postmoderna d’aquesta. Tot i així, Sokal escriu d’una manera molt entenedora, evitant tecnicismes innecessaris, i recalcant els arguments principals sempre que és necessari. Una obra molt interessant que t’ajudarà a comprendre bona part del relativisme quant al coneixement que campa arreu de la vida intel·lectual contemporània.

Comparteix

Share on facebook
Share on twitter
Share on google
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

1 comentari a “Más allá de las imposturas intelectuales, d’Alan Sokal”

  1. LOTTA FÀBREGUES KÄSSLER

    Gràcies per l’entrada! Molt enriquidora. Vaig conèixer Sokal i el seu llibre aquest any en l’assignatura de Terminologia a la universitat, un imprescindible per introduir-nos en matèria i en la importància de gestionar bé la terminologia, davant d’un temps en què el flux d’informació és tan potent.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.