2

Van Gogh : la vida - Steven Naifeh / Gregory White Smith

Naifeh, Steven / Gregory White Smith
Van Gogh: la vida

Tres Cantos: Taurus, cop. 2012

El pintor holandès Vincent Van Gogh és una figura que per a molts personifica la quinta essència del geni. Van Gogh ens va deixar pintures que són icones a la cultura popular moderna, estudiades i reverenciades arreu. La seva vida, marcada per l’escàndol, la misèria i la inestabilitat mental, ha estat objecte de les més variades anàlisis, però potser feia falta una gran obra que dissipés els mites entorn de la seva figura, i ens mostrés no sols al Van Gogh pintor, sinó també al Van Gogh home. Aquesta tasca va ser acomplerta fa uns anys amb la publicació de la monumental biografia sobre el pintor feta per Steven Naifeh i Gregory White Smith.

Naifeh i Smith van passar anys treballant en col·laboració amb el Museu Van Gogh d’Amsterdam, digitalitzant la voluminosa correspondència del pintor per facilitar el seu estudi. L’obra de Naifeh i Smith va resultar tan detallada que els autors van decidir incloure les notes del llibre a una pàgina web a part, amb un cercador per tal de facilitar la localització de termes.

Van Gogh: la vida, és un llibre que representa un èxit en molts sentits. No només per una de les idees més comentades de l’obra, la reinterpretació del suïcidi del pintor com a un homicidi imprudent (res a veure amb el final immortalitzat per Vincente Minelli a Lust for life). També és molt destacable l’habilitat narrativa de Naifeh i Smith a l’hora de retratar la personalitat de l’artista i la minuciositat amb la qual recorren els fets de la seva vida. Dintre d’aquest viatge, hi ha un capítol dedicat a una de les obres més emblemàtiques del genial holandès: La nit estelada.

Van Gogh-La noche estrellada
 
El 1889, Vincent va ingressar al manicomi de Saint Paul de Mausole, un antic monestir situat entre muntanyes al municipi de Sant Romieg de Provença, a França. En part a petició pròpia, en part gràcies a la mediació del seu germà Theo, i tot a causa de la crisi que Vincent va patir aquell mateix any a Arle, que ha quedat immortalitzada a l’imaginari popular per l’incident de l’orella seccionada (tot i que, de fet, Vincent no es va tallar tota l’orella, sinó el lòbul de l’orella esquerra).

Vincent tenia el somni de crear a Arle un taller d’artistes. Com Naifeh i Smith mostren al llarg de l’obra, els somnis de Vincent eren quelcom més que somnis: pràcticament obsessions. Ja al pròleg de l’obra els autors ens diuen que Vincent tenia un cor de fanàtic. Així apunten a com Vincent va arribar a ser l’ésser turmentat que tothom identifica:

[…] Vincent era víctima de su propio fanatismo. […] Cuando ya todos sus familiares y amigos habían superado las vehemencias y manías de la jueventud, Vincent las seguia considerando ineludibles. Su vida se regía por pasiones titánicas, indomables. […] Los arrebatos de entusiasmo convirtieron al niño impetuoso en un ser rebelde, torturado, alienado del mundo, exiliado de su familia, enemiga de sí mismo. (p. 26)

El caràcter fanàtic de Vincent segurament amagava algun tipus de trastorn més profund. Però els seus pares van jugar un paper fonamental en aquesta tragèdia. Fill i filla del seu temps, com se sol dir, el pare i la mare de Van Gogh van inculcar a Vincent un sentit del deure familiar, de la responsabilitat, de la culpa pels fracassos que al llarg dels anys va convertir a Vincent en un ésser amargat. El seu caràcter inestable, juntament amb el sentiment de fracàs de qui no pot situar-se mai a l’alçada de les expectatives, va acompanyar al pintor a totes les empreses que posava en marxa. I el seu projecte d’Arle no va ser cap excepció.

Més que un taller, Vincent volia crear una mena de germandat artística, buscant l’escalfor i l’amor que tant va trobar a faltar. Als seus intents de crear una comuna artística només va respondre el pintor francès Paul Gauguin. Però Gauguin tenia els seus propis plans. Representat artísticament pel germà de Vincent, Gauguin estava més concentrat en cuidar dels seus interessos que en suplir les mancances afectives de Vincent. Tot i un període inicial fructífer de treball conjunt, Gauguin va acabar abandonant a Vincent, fart dels canvis d’humor de l’holandès, de les seves pors i manies. I en fer-ho, va desencadenar l’incident de l’orella i la forta crisi mental posterior.

orella van gogh

Replica de l’orella de Van Gogh realitzada per l’artista Diemunt Strebe per al seu projecte Sugarbabe

A Saint Paul de Mausole Vincent va ser diagnosticat del que llavors es coneixia com a “epilèpsia mental”, una patologia marcada per l’activitat frenètica, el caràcter variable i l’excitabilitat del pacient, trets que es manifestaven ja des de la seva infància. El diagnòstic va suposar per a Vincent una mena d’alliberació, perquè es creia que l’epilèpsia mental es transmetia entre generacions familiars i perquè permetia al pintor comprendre d’una altra manera el seu comportament:

“Cuando sabes lo que te pasa”, explicaba a Theo, “puedes hacer algo para evitar que la angustia o el terror te pillen desprevenido” (p. 716)

 
El clima suau i l’ambient relaxat (dintre de les circumstàncies) que es respirava a Saint Paul de Mausole van ajudar al fet que Vincent recuperés la calma. I amb aquesta calma renovada van tornar les ganes de pintar, però de maneres noves fins aleshores per al pintor:

En ese pacífico y suave valle […] Vincent concibió una nueva noción de la línea y la forma. […] El color no había de expresar sólo la esencia de lo representado […], la forma también había de representar la auténtica naturaleza del motivo, no sólo su apariencia externa. ¿Y qué podia haber más en consonancia con este valle encantado y estas montañas de cuento de hadas que el arte de las formas exageradas y las líneas juguetonas? (p. 720)

Vincent va començar a plasmar al llenç les línies sinuoses i ondulades que tots reconeixem com a una de les seves marques artístiques. La producció de Vincent, treballador incansable, es va tornar a disparar. Entre els estudis que va iniciar, hi havia un d’un cel ple d’estels.

A Vincent no li permetien sortir a pintar de nit. Naifeh i Smith imaginen molt líricament com podria haver estat el procés de creació de l’obra:

Para pintar una noche estrellada lo único que podia hacer era mirar a través de los barrotes de la ventana de su cuarto cuando se apagaban las luces del manicomio y el cielo oscuro permitía ver las estrellas. Puede que hiciera dibujos y otros intentos, invenciones más profundas mirando el pequeño cuadrante del cielo del este que llenaba su pequeña ventana. A lo largo de la noche vería palidecer la luna y la constelación de Aries justo sobre las colinas, con sus cuatro grandes estrelles formando un arco sobre el débil rubor de la Vía Láctea. En las horas que precedían al alba, aparecía sobre el Horizonte Venus, la estrella de la mañana, blanca y brillante, la compañía perfecta para un temprano despertar o una noche de insomnio. Miraba y miraba la luz que irradiaban las estrellas y la oscuridad a su alrededor. (p. 724)

Durant el dia Vincent plasmava aquestes visions al llenç, acompanyant-les d’un poble adormit a una distància mitjana, amb un espigat campanar d’església, que potser era una representació de la ciutat de Saint-Rémy. L’obra estava a punt de cobrar vida:

Con todos estos elementos […] bien vivos en su imaginación, el pincel de Vincent se lanzó hacia el cielo. Sin necesidad de esbozos, sin ideas predeterminadas sobre lo que tenía delante, al margen de perspectivas, sin el prejuicio de la furia, su ojo era libre de meditar sobre la luz, la incomprensible y reconfortante luz que siempre percibía en el cielo nocturno. (p. 725)

Dejándose llevar por sus “sentimientos y su instinto” […], pintó un cielo nocturno que nadie en este mundo había visto con sus ojos: un caleidoscopio de palpitantes almenaras, remolinos de estrelles, nubes brillantes y una luna que brillaba tanto como un sol cualquiera; unos fuegos artificiales de luz cósmica y energia que sólo veía Vincent en su cabeza. (p. 726)

La nit estelada és una obra admirada, estimada i respectada a bona part del món. Bé podria ser que la personalitat de Van Gogh tingués a veure amb la valoració del quadre (i en general de les seves obres). Al cap i a la fi, un estudi psicològic de 2014 va trobar que les obres d’art produïdes per una personalitat excèntrica són jutjades com a millors i més valuoses que aquelles produïdes per personalitats menys controvertides.

També podria ser, és clar, que simplement trobem irresistibles les formes suaus, els colors vius, els estels ondulants del quadre. Precisament les formes ondulants de les obres de Van Gogh van ser objecte d’un estudi de l’any 2006. Segons les conclusions, les formes ondulades de quadres com La nit estelada reprodueixen l’estructura matemàtica de les turbulències… Una estructura descoberta el 1941 pel físic i matemàtic rus Andrei Kolmogorov. En altres paraules: les ondulacions dels quadres de Van Gogh descrivien el comportament de la turbulència que la ciència va descobrir dècades després.

La iniciativa TED-Ed va crear un vídeo animat sobre les matemàtiques i la física latent a La nit estelada:
 

 
Els bucles de Van Gogh han estat homenatjats en àmbits ben curiosos, i en principi aliens a la pintura. Per exemple:

El 1994 Paul Adler, professor de biologia a la University of Virginia, estudiava una mutació d’un gen de la mosca de la fruita, la Drosophila melanogaster. La dita mutació canvia la disposició dels pèls que recobreixen el cos de la mosca: vist sota el microscopi, en lloc d’apuntar a la mateixa direcció, com sol ser usual, els pèls formen remolins. En general, quan un investigador troba un gen és lliure de denominar-ho com vulgui. Adler ho va tindre clar: el va anomenar “Van Gogh”, donada la (per a ell) similitud entre els bucles dels quadres del pintor i els causats per la mutació.

drosophila_van gogh

La mutació “Van Gogh” de la mosca de la fruita


 
Un altre cas del món de la biologia. Els investigadors Jordi van Gestel, Hera Vlamakis i Roberto Kolter estudiaven el moviment de les colònies de la bacteria Bacillus subtilis. L’equip va observar com un tipus de cèl·lules situat als afores de la colònia formava filaments que li donaven impuls i, per tant, moviment. Els investigadors van observar que els filaments s’organitzaven en bucles que, per la seva semblança amb els bucles de La nit estelada, van anomenar “bucles Van Gogh” (Van Gogh bundles).

van gogh bundles

Els bucles Van Gogh


 
Fem un salt d’escala gegantí. La NASA manté una inicativa de visualització de dades atmosfèriques, la NASA Scientific Visualization Studio. El 2012 va crear una animació dels corrents superficials dels nostres oceans utilitzant dades de satèl·lit, entre d’altres. El resultat va ser un vídeo anomenat Perpetual Ocean, on podem observar com es mouen les aigües superficials del nostre planeta, i quin aspecte té aquest flux. Els moviments dels corrents i els colors vius del vídeo recorden a La nit estelada. Tot i que la NASA no va mencionar el quadre de Van Gogh, una ressenya de la visualització a l’influent blog de disseny FastCoDesign sí que ho fa, i amb raó: la similitud és més aparent si compares l’animació de la NASA amb la bella aplicació que va crear l’artista Petros Vrellis, on pots veure els bucles de La nit estelada en moviment.


 
Un altre exemple d’homenatge a l’obra de Van Gogh en un àmbit molt allunyat de la pintura. L’Agència Espacial Europea va presentar al maig de 2015 una imatge, obtinguda gràcies al satèl·lit Planck, de la formació d’estels al núvol molecular d’Orió. I, de nou, no va faltar qui va trobar similituds amb l’obra del pintor, com per exemple el diari Daily Mail, del Regne Unit, i el blog Gizmodo.

imatge Planck

Imatge del satèl·lit Planck


 

L’obra de Naifeh i Smith és de lectura obligada per a qualsevol interessat en la història de l’art i en Van Gogh com a persona. Pots complementar aquesta lectura amb altres títols que trobaràs a Biblioteques de Barcelona, com ara la biografia de Paul Gauguin de David Sweetman; el recull complet de l’obra de Van Gogh, editat i comentat per Ingo F. Walther i Rainer Metzger; o alguna de les edicions de les cartes que es van intercanviar els germans Vincent i Theo Van Gogh.
 

Escrit per | Little Fish

Discret i esmunyedís, m'agrada perdre'm entre les prestatgeries de les biblioteques i deixar que la serendipia em sorprengui. Sóc l'Evelio i treballo a Biblioteques de Barcelona

2 Comentaris

  1. Ferran

    8 abril 2016 at 17:36

    Interessantíssim!! Em sembla que la pel·lícula de Vincente Minelli, malgrat ser molt bona, ens va deixar una visió poc ajustada a la vida de Van Gogh, és el problema dels biopics. Faré un cop d’ull a aquesta biografia, té molt bona pinta i en serà un bon complement.
    Molt curiós per cert el paral·lelisme entre els quadres de Van Gogh i la teoria de les turbulències. Una prova més de la seva genialitat.

    • Little Fish

      13 abril 2016 at 16:40

      Moltes gràcies Ferran! Encantat de que t’hagi semblat interessant. Tens molta raó: els “biopics”, tot i que puguin ser de qualitat, a vegades no contribueixen massa a esclarir els fets de la vida del personatge. En aquest sentit, crec que aquest llibre és una molt bona obra… anima’t, val la pena. 🙂
      I, com molt bé dius, el cas de les turbulències és una altra mostra del geni de Van Gogh.

      Moltes gràcies de nou pel teu comentari.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *