0

El trident

No només de futbol viu l’home, però tiraré de símil futbolístic per parlar de tres autors, perquè trobo que els seus llibres ho valen. I perquè em feia il·lusió encapçalar un post amb una foto de jugadors del Barça també.

Atenció, el trident letal de davanters literaris que proposo, en estricte ordre alfabètic és el següent:

Adam, Miquel. Torero d’hivern
Barcelona: Edicions de 1984, 2015

Nopca, Jordi. Puja a casa
Barcelona: L’altra, 2014

Sales, Martí. Principi d’incertesa
Barcelona: Males Herbes, 2015

 

Tenen algunes coses en comú, els autors són relativament joves (1979, 1983 i 1979 respectivament), publiquen en editorials petites o com a mínim fora dels grans grups, i són molt bons. Són el futur. La literatura catalana s’ha acostumat a viure al caire de l’abisme de manera quasi permanent, per això l’aparició d’una nova fornada d’escriptors és un motiu de celebració.

L'altre Trident. Fotografies diari Ara

L’altre Trident, M. Sales; Jordi Nopca i Miquel Adam. (Fotografies: diari Ara)


 

toreroMiquel Adam havia fet diferents feines en el sector editorial, i ara es decideix per escriure. Els seus contes ens presenten un món que coneixem perquè és el nostre. Amb les seves petites editorials, amb les seves misèries, amb el treball de venedor de la fnac com el graó més baix. O algú a qui el càrrec de president d’escala se li puja al cap i instaura un règim “escalanista” o… Gent com nosaltres, gent que segons com es miri estan a un sol pas de la bogeria. I un punt que comparteixen força contes, això de la literatura no té cap valor, ni cap interès, ni cap sentit, ni tan sols com a negoci, no és res. Petites editorials que rescaten a russos desconeguts i genials, editors a la fira de Frankfurt convivint amb editors de “grans grups”. Tot és fum, tot és una impostura, com un torero d’hivern. Si sou lletraferits, gaudireu del retrat cruel del món del llibre.
 

pujaJordi Nopca ja havia debutat amb un altre llibre, concretament amb El talent, però ha estat aquest recull de relats amb aquest suggeridor títol que li ha portat èxit i reconeixement, i el premi Documenta, un dels de més prestigi de les lletres catalanes. Els contes de Puja a casa són els de la societat de la crisi, on llicenciats treballen en petites botigues de centres comercials i on aquesta inestabilitat aquesta mena de pista de gel per on transita la vida laboral de la gent s’estén als altres àmbits. La família, la parella, els amics… tot s’esfondra o el que és el mateix: un cop tret el més material (feina, diners, estabilitat econòmica) queda el real, i no és gaire encoratjador. Podeu llegir una entrevista a Jordi Nopca en aquest enllaç.
 

principiI hem deixat pel final el llibre més estrany, publicat per l’editorial més “outsider” de les tres, obra de Martí Sales. Aquest llibre fa de molt mal resumir, semblen contes però estan connectats entre ells i la narració se’ns emporta sense que ens acabi d’importar massa cap a on, estem ocupats gaudint del viatge. Només hi ha la meva paraula, però val la pena.

En resum tres llibres que demostren, per si calia, que hi ha literatura catalana per una estona llarga, i amb ganes d’innovar, de buscar llocs nous i de retratar un món canviant que és el que ens envolta, perquè l’entorn canvia però el que volem les persones sol ser, si fa no fa, sempre el mateix.

trid

Per què cal llegir aquests llibres? Un motiu podria ser per dir allò de “jo ja els llegia quan no eren coneguts“, i també per si us trobeu amb la típica persona que pensa en la literatura catalana com una cosa fossilitzada, literatura per “senyoretes i capellans” que deia en Pla, i que no ha innovat ni evolucionat des dels contes de Quim Monzó. La literatura catalana està viva, amb noves veus, i carregada de futur. Hi ha altres autors joves, però volia fer una entrada amb una foto del trident del Barça i ho he hagut de limitar a tres, però n’hi ha més sí, he triat aquests tres però podria haver parlat de Marc Pastor, Victor García Tur i Albern Forns, o Joan Jordi Miralles, Joan Benesiu i Sergi Pons Codina o…

Escrit per | Tyler Durden

La primera regla del Club és que no es parla del Club, la segona regla... A més del Club, i només com a tapadora, em faig dir Cesc i treballo a la Biblioteca El Carmel - Juan Marsé.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada