Predestination

Predestination - Spierig Brothers

Què va ser abans, l’ou o la gallina? Segur que en més d’una ocasió has sentit aquesta pregunta, o l’has feta tu mateix/a. I és que és una paradoxa clàssica sobre les causes i els efectes, i sobre l’origen de la vida. De fet, la paradoxa de l’ou i la gallina es pot entendre com un exemple d’un grup de paradoxes temporals, els anomenats bucles causals. Com ens diu l’article en anglès de la Wikipedia:

Un bucle causal […] és una seqüència de successos (accions, informació, objectes, persones) en la que un succés hi és entre les causes d’un altre succés, el qual a la vegada hi és entre les causes del primer succés mencionat. Aquestes seqüències de successos en forma de bucles causals existeix a l’espai-temps, però el seu origen no pot ser determinat.

A causal loop […] is a sequence of events (actions, information, objects, people) in which an event is among the causes of another event, which in turn is among the causes of the first-mentioned event. Such causally-looped events then exist in spacetime, but their origin cannot be determined.

Com us podeu imaginar, els bucles causals són una matèria perfecta per a servir de fonament a obres de ficció com la pel·lícula que us presento en aquesta entrada:

predestination-cartel

Spierig Brothers
Predestination

Madrid: Sony, cop. 2014

Predestination és un film de l’any 2014 que al nostre país no va arribar a les sales de cinema, llançant-se al mercat directament en DVD. Un fet que res té a veure amb una possible manca de qualitat de la cinta: l’obra, dirigida pels germans australians Michael i Peter Spierig va tindre una molt bona acollida de la crítica, i va guanyar diversos premis de la Australian Academy of Cinema and Television Arts Awards.

La pel·lícula es basa en el relat All you zombies de l’escriptor de ciència-ficció Robert A. Heinlein. Però no és una obra de ciència-ficció basada en grans efectes especials, en explosions o persecucions. Més aviat, és una bona història que es va coent a foc lent, que no defuig els efectes desconcertants de les paradoxes temporals, amb dosis de gènere negre.

Donat que la història es basa en un bucle temporal, no donaré gaires detalls sobre l’argument, per tal de no espatllar sorpreses. Tot i així, val la pena fer cinc cèntims.

Ethan Hawke és un agent temporal que treballa per a una agència governamental. La seva principal missió és atrapar al batejat com a “terrorista fallit”, per tal d’evitar un atemptat que causarà milers de morts a la ciutat de Nova York. Hawke resulta ferit en l’intent d’atrapar al terrorista fallit amb el qual comença el film. Durant la seva recuperació ens anem assabentant, gràcies a la veu en off de Hawke, d’alguns detalls de la seva missió i de la seva existència. Ja recuperat, Hawke és enviat al passat en una nova missió, on coneixerà a un misteriós personatge interpretat per Sarah Snook.
 

 
A Predestination la paradoxa de l’ou i la gallina és mencionada en un parell d’ocasions pels protagonistes. Més endavant en parlarem d’aquest trencaclosques. De moment, m’agradaria comentar una altra de les idees que apareixen amb força a Predestination: estan fixats d’alguna manera els successos que vivim? Dit d’altra manera: són inevitables? Donat el títol de l’obra, no podia ser d’altra manera que aquestes qüestions fossin una part central de la història. De fet, els personatges de Hawke i Snook intercanvien algunes línies de guió entorn d’aquests interrogants.

La idea que els successos que tenen lloc són inevitables o no és molt important pel que fa a una altra qüestió controvertida: l’existència o no del lliure albir. I és que, si els successos fossin inevitables, no tindria sentit parlar de la llibertat personal, donat que no tindríem marge per a triar com comportar-nos.

Ja fa un temps us recomanava al Bibarnabloc una obra original que gira entorn del problema del lliure albir: el llibre del filòsof Daniel Dennett La evolución de la libertad. A aquella entrada us parlava de la idea que Dennett té d’allò que és la llibertat, i com d’aquesta idea es deriva que, efectivament, tindríem lliure albir. En aquesta entrada us voldria parlar de com Dennett entén el terme “inevitable” quan l’apliquem als successos, i quines conseqüències es deriven.

Dennett tracta el concepte d’inevitabilitat a La evolución de la libertad, però també a una altra de les seves obres més famoses que podeu trobar a Biblioteques de Barcelona: La libertad de acción : un análisis de la exigencia de libre albedrío. Així doncs, us presentaré un resum de les idees de Dennett.

la libertad de accion

Dennett, Daniel Clement
La libertad de acción: un análisis de la exigencia de libre albedrío

Barcelona: Gedisa, 2000

El determinisme és la idea que tot fenomen té una causa física, inclosos els fenòmens mentals dels éssers humans, i que per tant aquestes causes determinen les nostres acciones futures, fent que el nostre comportament i els successos que esdevenen al món siguin inevitables. Per a Dennett, però, no té sentit parlar d’ ”inevitable” en termes absoluts. Per veure per què, utilitzem un dels exemples favorits del filòsof.

Imaginem dos programes d’ordinador, A i B, que juguen partides d’escacs entre ells. Els moviments inicials de cada partida són triats a l’atzar, cosa que genera una indefinida quantitat de partides possibles i diferents. Els programes d’ordinador són completament deterministes en els seus moviments, de manera que cada moviment pot ser predit basant-nos en els moviments que els precedeixen. Tot i així, diu Dennett, té sentit preguntar-se si certs moviments són evitables.

Per exemple, suposem que A guanya a B el 90% de les ocasions, per la tendència de B a moure una figura en concret. Per als programadors de B té sentit preguntar-se si aquest comportament és evitable. Suposem que els programadors reprogramen a B per a compensar aquesta tendència, i que per això B guanya a A les següents tres partides. De nou, per als programadors d’A té sentit preguntar-se si les victòries de B eren evitables en canviar, per exemple, certs moviments d’A. Així, el fet que els moviments inicials de la partida determinin com es desenvolupa aquesta és irrellevant per a les preguntes en les quals els programadors estan interessats. Els programadors volen saber coses sobre el disseny dels programes, com: es podria evitar la derrota, si les circumstàncies fossin lleugerament diferents?; es poden modificar els programes de manera que futures derrotes en circumstàncies semblants puguin ser evitades?

Amb aquest exemple, creu Dennett, es pot veure que almenys hi ha un sentit del concepte “inevitable” que no està implicat pel determinisme. Per tant, dir que el comportament d’un sistema, com els programes d’escacs, és inevitable perquè està físicament determinat seria un error de categoria: s’estaria aplicant un concepte que pertany al nivell del disseny per a descriure al sistema des del nivell físic.

Dit d’una altra manera: quan un programador es pregunta si certs comportaments són evitables, allò en què estan interessats és en el disseny, no en la cadena causal de successos físics que determinen el comportament en una ocasió particular. Si el programa fa quelcom que els programadors no volen que faci, si hi ha un punt feble al disseny, llavors dir que el comportament és inevitable perquè el sistema està físicament determinat equival a no entendre les preocupacions dels programadors: ells saben que el programa està determinant, però allò que volen saber és si es pot dissenyar millor per a evitar en el futur certs comportaments.

I què tenen a veure els programes d’escacs amb els éssers humans? Doncs de fet la idea de l’evitabilitat al nivell del disseny és important al món biològic. La selecció natural posa a prova el disseny dels organismes, “reprogramant” les espècies cada vegada que el disseny provoca comportaments no desitjats (per exemple, caure presa d’un depredador). A la història evolutiva, i parlant metafòricament, la selecció natural es pregunta si certs comportaments són evitables, encara que estiguin determinats a un nivell físic. Per tant, no es poden entendre als organismes sense utilitzar el concepte d’evitabilitat.

En el cas dels humans, l’evolució ha seleccionat per a la nostra espècie (i per a d’altres) la capacitat d’aprendre, cosa que implica la capacitat d’auto-dissenyar-nos per a, constantment, aprendre de l’experiència passada per tal de crear el futur que volem tindre. Per aquest motiu, la qüestió de si alguna cosa és evitable o no per a nosaltres només té sentit al nivell del disseny: si podem redissenyar-nos per a aconseguir els futurs que volem, llavors des del punt de vista del disseny el nostre comportament no és inevitable.

Per a acabar de comprendre millor aquest punt Dennett utilitza un altre exemple, adaptat del filòsof John Austin. Imaginem a un golfista que executa un cop al forat i falla. Té sentit dir que, com que el comportament estava determinant, l’errada era inevitable? Per a respondre, Dennett ens convida a pensar en dues variants de l’exemple:

A la primera, el golfista utilitza els seus millors recursos intel·lectuals i físics per a exercitar el cop, i falla; en aquestes circumstàncies, és raonable dir que l’errada era inevitable; a la segona variant, el golfista està malalt, esgotat, i falla el cop: en aquest cas, sembla raonable dir que l’errada no era inevitable, ja que si hagués estat en bones condicions, potser hauria tingut la possibilitat d’encertar el cop.

La diferència entre els dos casos és l’evitabilitat com a concepte aplicat al nivell del disseny, no al nivell físic. Així, mentre que a la primera variant no hi ha espai per al redisseny del golfista (perquè està donant el millor que és capaç), al segon hi ha un espai important per al redisseny.

En resum: segons Dennett, gran part del comportament humà no és inevitable, perquè sempre hi ha espai per a l’aprenentatge, per a actualitzar la informació de la nostra persona i del nostre entorn, i per a actuar d’altres maneres. No tothom està d’acord amb Dennett, però amb els seus arguments almenys podem veure que no estem obligats a acceptar la inevitabilitat d’allò que succeeix al món. Passem a comentar la paradoxa de l’ou i de la gallina.

Com deia al començament del post, lluny de ser un simple entreteniment la paradoxa de l’ou i de la gallina és en última instància una pregunta sobre les causes i els efectes, i sobre l’origen de la vida. Té resposta la paradoxa? Doncs sembla que sí: primer va ser l’ou.

S’han escrit bons articles sobre la resolució del problema, com aquest, breu i entenedor, del diari El Confidencial. També el magazín Verne va dedicar un article a comentar una llista de paradoxes, entre elles la de l’ou i la gallina. A la majoria d’articles, la resposta a favor de l’ou es fonamenta en la biologia evolutiva. De fet, l’article de Verne inclou aquest vídeo on el biòleg i famós divulgador de l’evolució Richard Dawkins explica en 30 segons (en anglès) per què l’ou va ser primer que la gallina.
 

 
Parlant de Richard Dawkins… El blog El desmitificador té un post dedicat a la paradoxa, en el que utilitza un argument del mateix Dawkins que s’inclou en una obra que podeu trobar a Biblioteques de Barcelona: La magia de la realidad. L’obra, com diu el subtítol, és una petita història de la ciència de la mà de Dawkins, i il·lustrada pel conegut Dave McKean. Tot i que pot semblar una obra dirigida al públic infantil o juvenil, l’amplitud de qüestions i el tractament rigorós de Dawkins la fa apta per a tots els públics.

LA MAGIA DE LA REALIDAD

Dawkins, Richard
La magia de la realidad

Barcelona: Espasa, 2011

L’argument de Dawkins no intenta respondre a la pregunta sobre l’ou i la gallina, però sí a una que té la mateixa forma: qui va ser la primera persona?

QUIEN FUE LA PRIMERA PERSONA

La resposta de Dawkins:

Puede que esto te sorprenda, pero nunca hubo una primera persona, porque todas las personas tienen que tener padres, y dichos padres ¡también tienen que ser personas! Lo mismo ocurre con los conejos. Nunca hubo un primer conejo; nunca hubo un primer cocodrilo; nunca, una primera libélula. Todas las criaturas que alguna vez han nacido pertenecían a la misma especie que sus padres […]. Esto significa que todas las criaturas que han nacido alguna vez pertenecían a la misma especie que sus abuelos. Y sus bisabuelos. Y sus tatarabuelos. Y así sucesivamente. (p. 38)

Potser, com diu Dawkins, la resposta sembli sorprenent però és perfectament coherent amb la manera com funciona l’evolució. Com ja va proposar Darwin, els canvis a les espècies es produeixen de manera gradual, a poc a poc, de manera que poden semblar imperceptibles. Tot i això, al llarg de les generacions els canvis poden ser enormes. Però només ens adonem de la magnitud dels canvis quan tenim en compte un gran nombre de generacions. En qualsevol punt concret, el canvi d’una espècie a una altra pot ser pràcticament imperceptible. És per això que Dawkins comenta que mai va haver-hi una primera persona, un primer conill… o una primera gallina. Com es diu a l’article de El Confidencial:

[…] el primer pollo probablemente no nació de otro pollo, sino que evolucionó de otras razas con características levemente distintas.

Per tal d’aclarir la qüestió, Dawkins proposa un experiment mental. Imaginem que agafem una fotografia nostra. A sobre de la fotografia, posem una del nostre pare; a sobre d’aquesta, una del pare del nostre pare, és a dir, del nostre avi; a sobre d’aquesta, una del nostre besavi; i així successivament, fins a un total de 185 milions d’avantpassats.

QUIEN FUE LA PRIMERA PERSONA (1)

I ara, pensem en aquesta pregunta: quin aspecte tindria el nostre avantpassat número 185 milions? Potser un home gran? O més aviat una mena de cavernícola? Res d’això, ens diu Dawkins. Més aviat, tindria aquest aspecte:

AVANTPASSAT

Com escriu Dawkins:

Hemos ido sufriendo cambios graduales, que pasito a pasito, uno detrás de otro, han generado un gran cambio. Tú fuiste una vez un bebé y ahora ya no lo eres. Cuando seas mayor volverás a ser distinto. Pero cada día de tu vida, cuando te levantas, eres la misma persona que se fue a la cama la noche anterior. Un bebé se convierte en un niño, después en un adolescente, después en un joven, después en un hombre de mediana edad y después en un anciano. Y el cambio ocurre de forma tan gradual que nunca hay un día que puedas decir “esta persona acaba de pasar de ser un bebé a ser un niño”. Y del mismo modo nunca podrás decir “esta persona ha dejado de ser un niño y se ha convertido en un adolescente”, como tampoco habrá un día en el que puedas decir “ayer este hombre era de mediana edad: hoy es un anciano”. (p. 40)

És clar que no tothom està d’acord amb el presumpte privilegi de l’ou. Alguns autors defensen que primer va haver de ser la gallina, com podeu veure en aquest vídeo (amb subtítols en català) que també recollia l’article de Verne.
 

 
Si us heu quedat amb ganes de reflexionar sobre d’altres paradoxes curioses, a Biblioteques de Barcelona trobareu dos llibres idonis: El gran libro de las paradojas de Michael Clark i Este libro no existe: aventuras en el mundo de las paradojas, de Gary Hayden i Michael Picard. També podeu llegir aquest article del blog El Cedazo, on es comenten les paradoxes temporals.

LLIBRES PARADOXES

Com a tota bona obra de ciència-ficció, Predestination et deixarà gratant-te el cap durant una bona estona. Si ets fan del gènere, i dels viatges en el temps en particular, potser podràs avançar-te a alguns dels girs de la pel·lícula. Tot i això, el guió conté moments que et deixaran ben sorprès. Amb una fotografia amb moments molt bells, i un irresistible toc de cinema negre, Predestination és una pel·lícula molt entretinguda que et farà reflexionar.
 

Comparteix

Share on facebook
Share on twitter
Share on google
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.