2

Charles Bukowski
 
Hi ha molts autors que fan la impressió de no saber que carai explicar quan es posen a escriure. I per tant, com qui no vol la cosa, en lloc d’inventar personatges i trames i girs de guió, tiren de la seva experiència. Això és tant vell que si em poso a buscar exemples, ens hi estarem fins demà. Hi ha autors que tenen tota la seva biografia novel·lada per ells mateixos, com el cas de Charles Bukowski, tot i que en direm Henry Chinaski. Henry Chinaski comparteix nom amb Charles Bukowski (el seu nom era Henry Charles Bukowski), i va ser el seu alter ego literari-biogràfic.
 

La senda del perdedor - Charles Bukowski
 
Bukowski, Charles
La senda del perdedor

Barcelona: Anagrama, 2004

A La senda del perdedor ja veiem que la vida no li resultarà gens fàcil al pobre Hank. Amb prou feines té records de la seva Alemanya natal (Bukowski va néixer a Andernach) i sí ja dels Estats Units, a Los Angeles.

 

La primera cosa que recuerdo es estar debajo de algo. Era una mesa, veía la pata de una mesa, veía las piernas de la gente, y una parte del mantel colgando. Estaba oscuro allí debajo, me gustaba estar ahí. Debió haber sido en Alemania, yo debía tener entre uno y dos años de edad. Era en 1922. Me sentía bien bajo la mesa. Nadie parecía darse cuenta de que yo estaba allí. La luz del sol se reflejaba en la alfombra y en las piernas de la gente. Me gustaba la luz del sol. Las piernas de la gente no eran interesantes, no eran como el trozo de mantel que colgaba, ni como la pata de la mesa, ni como la luz del sol.

 

De seguida van arribar els anys de la Gran Depressió, son pare, com els pares de molts més nois, es va quedar a l’atur. Els altres pares quan es quedaven a l’atur doncs es quedaven asseguts al porxo, passant l’estona com bonament podien. Però el pare de Hank no, ell es llevava a la mateixa hora, i se n’anava, i tornava a la tarda, com si hagués complert una jornada laboral inexistent, i feia pagar la seva pobresa i la seva frustració amb la família, especialment amb son fill.

Els primers anys de Hank estan marcats per una escola on no encaixava i les pallisses de son pare. Son pare creia que si anava a una escola de nens rics, les coses li anirien millor, per tant Hank havia de caminar fins a una escola que li queia francament lluny on la seva pobresa era molt més evident per contrast. Amb prou feines va fer amics, allà els nanos anaven amb jerseis de marca, arribaven a l’institut en cotxe… en aquest món el jove Chinaski no encaixava.

 

Aquel  día  no  me  metí  en  la  cama.  Mi  madre  estaba  leyendo  la  nota.  Al poco rato la oí llorar. Luego empezó a lamentarse:
—¡Oh,  Dios  mío!  ¡Eres  la  desgracia de  tu  padre  y  mía! ¡Qué  desgracia! ¡Supón que se enteran los vecinos! ¿Qué pensarán los vecinos?
Ellos nunca hablaban con los vecinos.
Entonces se abrió la puerta y mi madre entró corriendo en la habitación:
—¿Cómo le has podido hacer esto a tu madre?
Las lágrimas le caían por la cara. Me sentí culpable.
—¡Espera a que llegue tu padre![…]
Cogió  la  badana  de cuero para afilar la navaja de afeitar que colgaba de un gancho. Iba a ser la primera  de  una  serie  incontable  de  palizas  que  se  fueron  haciendo  más  y  más frecuentes. Siempre, me parecía a mí, sin una verdadera razón.
—Bueno, bájate los pantalones.
Me bajé los pantalones.
—Bájate los calzoncillos.
Me los bajé.
Entonces me atizó. El primer golpe me produjo más impresión que dolor. El segundo me hizo más daño. Cada golpe iba incrementando el dolor.

 

3380619335_bb4d49643b_o

Roll the Dice by Charles Bukowski (c) Wayne S. Williams, Creative Commons


 
Tot i el balanç clarament negatiu hi va haver coses bones. Alguna redacció escolar va tenir cert èxit a classe, va descobrir els llibres i la lectura, fins i tot va compartir alguns escassos moments entranyables amb son pare, però no era més que un miratge. Pocs amics, poca comprensió i  gens d’afecte, en aquests primers anys Hank va descobrir: l’alcohol i el sexe (en solitari); i va decidir que marxaria de casa així que pogués.

El llibre acaba amb l’atac japonès a Pearl Harbour, Hank es troba amb un antic company d’estudis que s’allista voluntari, però ell no, ell passa i es queda als Estats Units.

I arribem a Factotum, tot i que per ser biogràficament correctes hauríem de barrejar parts de Factotum amb parts de Cartero, però l’ordre més lògic és aquest.

Los Angeles CA Wilshire Boulevard

Los Angeles, CA Looking east on Wilshire Boulevard in 1945 (c) army.arch, Creative Commons

 

Factotum - Charles Bukowski
Bukowski, Charles. Factotum
Barcelona: Anagrama, 2012

En aquest llibre Chinaski agafa totes les feines possibles. Hi ha treball disponible, la majoria d’homes són al front, i amb una feina es pot pagar una habitació i alcohol, són les seves aspiracions. No té gens de ganes de començar una carrera, ni de treballar de valent, té molt clar que la feina és una maledicció, que si fos bona, els rics se la quedarien tota, i amb aquesta actitud va a treballar. De la majoria d’empreses el despatxen en molt poc temps, la frase que més repeteix al llibre és: “quiero mi cheque“. Pot semblar una actitud frívola i de “passota”, i no és exactament així, hi ha molta reflexió al darrere, ens pot agradar o no la seva resolució, però l’ha pensat molt i molt. El llibre és un continu de feines, borratxeres, sexe, apostes i tornar a començar.

 

Cartero - Charles Bukowski
Bukowski, Charles. Cartero
Barcelona: Anagrama, 2005

I arribem a Cartero, llibre que ja vaig ressenyar al Bibarnabloc. Per si no us voleu llegir l’altra ressenya, només diré que és un dels llibres més divertits que mai he llegit. Chinaski fent de carter en una ciutat com Los Angeles. És semblant a Factotum, però aquí treballa per al govern dels Estats Units, el que no evita que la feina sigui un tràmit necessari entre borratxeres, sexe, apostes i tornar a començar. El llibre acaba amb un detall rigorosament cert, quan demana la baixa de la feina de carter. Un editor va confiar en ell, i li va garantir els 100 dòlars al mes que necessitava per deixar de treballar, no va trigar ni un mes en enllestir el primer esborrany d’aquesta novel·la.

 

Bukowski (c) Ket Ann, Creative Commons

Bukowski (c) Ket Ann, Creative Commons

Empezó por una equivocación.
Estábamos en navidades y me enteré por el borracho que vivía calle arriba, y que lo hacía todos los años, que contrataban a cualquiera que se presentase, así que fui y lo siguiente que supe fue que tenía una saca de cuero a mis espaldas y que me dedicaba a pasear a mis anchas. Vaya un trabajo, pensé. ¡Tirado! Sólo te daban una manzana o dos y si te las arreglabas para terminar, el cartero regular te asignaba otra manzana para repartir el correo, o también podías volver y el jefe te mandaba a otra parte, pero lo mejor que podías hacer era tomarte tu tiempo y meter relajadamente las tarjetas de Navidad en los buzones.[…]
Pero no podía dejar de pensar: “Carambla, todo lo que hacen estos carteros es dejar unas cuantas cartas en el buzón y echar polvos. Este es un trabajo para mí, oh sí sí sí.”

 

Al llarg dels anys Bukowski s’havia fet un nom, sobretot com a poeta maleït, havia publicat alguns contes i fins i tot articles en una revista “underground”. Articles que li van valdre una entrevista amb els capitosts del Servei Postal dels Estats Units, que el van deixar en pau quan va amenaçar de recórrer a ACLU explicant que l’estaven coaccionant pel que escrivia o deixava d’escriure. Podeu trobar la majoria d’aquests articles a Escritos de un viejo indecente. Amb tot això i Cartero ja tenim a Bukowski -perdó Chinaski– com un autor consolidat, això farà que es tranquilitzi? Estem parlant de Chinaski, o sigui que passem al següent llibre: Mujeres.
 

Chinaski-Bukowski

Chinaski-Bukowski va passar molt temps en hipòdroms apostant

 

Mujeres - Charles Bukowski
Bukowski, Charles. Mujeres
Barcelona: Anagrama, 2002

Tenía cincuenta años y no me había acostado con una mujer desde hacía cuatro. No tenía amigas. Las miraba cuando me cruzaba con ellas en la calle o dondequiera que las viese, pero las miraba sin ningún anhelo y con una sensación de inutilidad. Me masturbaba regularmente, pero la idea de tener una relación con una mujer —incluso en términos no sexuales— estaba más allá de mi imaginación. Tenía una hija de seis años de edad nacida fuera del matrimonio. Vivía con su madre y yo pagaba su mantenimiento. Yo había estado casado años antes, a la edad de 35. El matrimonio duró año y medio. Mi mujer se divorció de mí. Sólo una vez en mi vida había estado enamorado, pero ella murió de alcoholismo agudo. Murió a los 48 años, cuando yo tenía 38.

 
A Hank ara el conviden a fer lectures de poesia, li paguen, té diners, i les dones de cop i volta li cauen del cel. Viu el que podria ser el seu paradís, ha costat, li ha arribat ben passada la cinquantena però no es posarà llepafils. Ara és un escriptor que es dedica a escriure, s’han acabat les feines miserables encadenades una darrera l’altra… Aquest és un llibre sobre sexe i alcohol, o això semblaria, però no és només això. Són moltes coses, no triem una parella només per una cosa, tampoc ho fa en Hank, ni tampoc a ell el trien només per una cosa, i comença a intuir que tant ell com elles l’única cosa que volen és no morir sols. També es troba a dones força desequilibrades que han llegit les seves poesies i el volen conèixer. Una situació que a ell el situava en completa inferioritat, elles ho sabien tot d’ell però ell no en sabia res d’elles.
 

Linda Lee Beighle - Linda Lee Beighle

Linda Lee Beighle (Chinaski) i Linda Lee Beighle (Lydia)


 
Així com Factotum i Cartero serien els dos llibres de feines aquest seria el seu llibre de dones, hi surten totes. Surt Lydia Vanee amb qui va estar força temps, surten moltes altres com l’amfetamínica Tammie, o turistes alemanyes o… i surt Sarah la que ja seria la seva dona fins al final.

Però quan a un escriptor li arriba l’èxit apareix Hollywood, sempre atent a qualsevol possibilitat de fer diners. I amb això arribem al final:
 

Hollywood - Charles Bukowski
Bukowski, Charles. Hollywood
Barcelona: Anagrama, 2007

Vaig llegir ja fa temps que el fet d’intentar fer una pel·lícula era com convidar a gent a casa i que aquesta gent tirés l’alè sobre un bistec, i aconseguir a base d’alè cuinar el bistec, us feu una idea? Els directors el truquen, adapten coses, negocien amb estudis que tan bon punt diuen que sí com que no com que s’ho pensaran… A Hank el que li importa són els seus llibres, la seva poesia, però el commou veure com han de lluitar els directors per tirar endavant els projectes. Un director va haver d’anar a l’estudi amb una motoserra per aconseguir la llum verda per la seva pel·lícula. Després d’una vida amb tantes dificultats, reconforta veure a Hank com espectador de les dificultats dels altres.

I amb això acabaríem. Encara va publicar una novel·la fora del que podríem dir “cicle Chinaski” i s’han recuperat diaris, quaderns, i poesies, així que el seu material disponible és abundant.

Hank va ser un dels darrers maleïts, però va donar veu a una sèrie de coses que normalment no apareixien a les novel·les americanes. La frustració, la precarietat laboral i sobretot el fet que tot això gairebé no li importés, ell estava preocupant sobrevivint i no tornant-se boig. A la seva manera i en les coses que realment li importaven sí que va ser un triomfador, tot i que és una etiqueta que a priori no se li posaria. Potser el seu gran triomf va ser fer veure als perdedors i als desesperats del món que no estaven sols.

Bukowski va fer això a la televisió francesa... en directe!

Bukowski va fer això a la televisió francesa… en directe!

 

Escrit per | Tyler Durden

La primera regla del Club és que no es parla del Club, la segona regla... A més del Club, i només com a tapadora, em faig dir Cesc i treballo a la Biblioteca El Carmel - Juan Marsé.

2 Comentaris

  1. Joan Ayala

    14 Setembre 2016 at 15:11

    Bukowski, minusvalorat per la seva temática escatológica es, en canvi, un dels millors escriptors del segle XX.

    • Tyler Durden

      14 Setembre 2016 at 15:58

      Completament d’acord, un retrat d’una realitat crua i bruta que contrasta amb el seus sentit de l’humor i fins i tot amb la seva tendresa. Malauradament molta gent es queda a la superfície de Bukowski.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada