Una història del Cool Jazz en 100 cançons

Cool Jazz

La Biblioteca Vallcarca i els Penitents continua la sèrie de playlists a Spotify que ens apropen a diferents estils musicals dins de l’ampli ventall de la música negra afroamericana. Aquest cop el Cool Jazz és el protagonista.

El Cool Jazz és un estil musical que va sorgir un cop el bebop, el moviment més renovador de la història del jazz, va començar a minvar la seva influència. Ràpidament va ser conegut com West Coast Jazz, ja que la majoria dels seus músics provenien de la costa est dels Estats Units, a diferència del bebop, la procedència dels quals era majoritària de Nova York i els seus voltants.

Es tracta d’un estil més relaxat i orquestral, allunyat de la improvisació i els ritmes accelerats del bop i es va fer molt popular entre les noves generacions de músics blancs, amb Chet Baker, Gerry Mulligan o Stan Getz al capdavant.
 

Cool Jazz
 
Tot i que es consideren les gravacions de Miles Davis de finals dels 50, recopilades en l’àlbum The Birth Of The Cool, com l’inici d’aquest nou moviment, els rastres d’aquest estil ja es poden intuir en gravacions de Bix Beiderbecke, Red Norvo o Claude Thornhill durant els anys 20 i 30.
 

Birth of the Cool - Miles Davis - Cool Jazz
 
L’evolució d’aquest estil, des de les seves primeres expressions, és el que podeu escoltar a la playlist: Una història del Cool Jazz en 100 cançons, que hem elaborat des de la Biblioteca Vallcarca i els Penitents a partir de la selecció de temes que va realitzar el destacat crític musical Ted Gioia per a la web jazz.com.
 

 

 

Biblioteca Vallcarca i els Penitents-M. Antonieta Cot

Visita la col·lecció de Jazz i Blues de la Biblioteca Vallcarca i els Penitents-M. Antonieta Cot

 

Comparteix

Share on facebook
Share on twitter
Share on google
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

12 comentaris a “Una història del Cool Jazz en 100 cançons”

  1. Cristina Cortés García

    Em sembla una “joyita” aquesta playlist. Ja la tinc guardada al meu comte del spotify! gràcies!

  2. Emmanuelle Gardan

    Muchas gracias por esta selecion tan bonita, ya no puedo dejar de escuchar esta playlist para trabajar!

  3. Gràcies per compartir aquest ritme. La barreja entre jazz i un estil electrònic suau m’encanta. Estaré pendent de tot el que comparteixin. Genial!

  4. Polirítmia, una qüestió de moral
    ¿Per què a Cuba i al Brasil, a més d’altres països llatinoamericans, la música dels negres ha conservat la polirítmia i, en canvi, no ha estat així en el jazz nord-americà? Moltes vegades, aquest tipus de preguntes donen més claus de la història que no pas un bon nombre de tractats.
    Efectivament, els negres que havien arribat com a esclaus als Estats Units, no van conservar la polirítmia africana, que els era connatural. Què va passar? D’una banda, els amos tenien por que els esclaus es revoltessin, i els van prohibir els tambors, ja que eren portadors de missatges (el cèlebre tam-tam dels films). A Nova Orleans, el lloc de reunió festiu dels esclaus era la plaça anomenada Congo Square, que amb l’esmentada prohibició va quedar en silenci per sempre més.
    D’altra banda, a més de prohibir als esclaus tots els costums africans, els amos van confiar en l’efectivitat dels rígids pastors protestants, perquè els negres passessin per l’adreçador de la nova religió. Per tant, van adoptar/adaptar els himnes religiosos europeus que els evangelitzadors proposaven. No cal dir que un himne d’arrel escocesa com ara “Amazing Grace”, cantat per un anglosaxó wasp no és el mateix quan l’interpreta una veu negra, perquè els nouvinguts d’Àfrica van acabar fent-ho a la seva manera. Els espirituals i el gospel havien nascut.
    Es pot fer la prova, escoltant la preciosa versió a cappella, quasi liederística, de la cantant de folk Judy Collins (rossa, ulls blaus, nascuda a Seattle) amb la interpretació de qualsevol cantant afroamericana de gospel d’un nivell acreditat. I no es tracta de titllar de racista a Collins ni molt menys, ja que durant molts anys va ser als escenaris, únicament acompanyada pel contrabaixista afroamericà Bill Lee, pare del reconegut cineasta Spike Lee. Simplement que Collins canta a la manera tradicional i que Aretha Franklin o Cissy Houston, per dir només dos noms irrebatibles dins del gospel, posen en la interpretació una visió pròpia lligada, encara que llunyanament, a les arrels africanes.
    Als Estats Units, la imposició gens subtil d’una única manera de fer per part dels adoctrinadors d’estirp europea va esborrar d’una manera dràstica els ritmes africans, i els negres van adoptar el 2/4 de les marxes, o el 4/4 dels himnes i cançons europees. A Cuba i el Brasil, com que la nova religió l’administraven sacerdots catòlics, va imperar una certa màniga ample, cosa que va fer que es conservessin els ritmes de 5 (la famosa “clave” cubana), o el 6/8.
    Així, doncs, el període del jazz clàssic manté un ritme europeu uniforme i, en canvi, la rumba i la samba es permetien un cert luxe en usar ritmes i instruments de clara tradició africana. Però els afroamericans dels Estats Units també van sentir la necessitat de recuperar les arrels. En el període del be-bop, una mica tímidament si es vol, el trompetista Dizzy Gillespie, afegeix a la seva vibrant orquestra, el tambor cubà de Chano Pozo. És un primer pas, que no tindrà marxa enrere, i que als anys 60, en plena lluita pels drets civils dels afroamericans, instaurarà la polirítmia al si del jazz. El bateria Elvin Jones, del llegendari quartet de John Coltrane, serà un pioner en trencar amb l’acompanyament rítmic anterior. El posterior moviment del free jazz profunditzarà decisivament en la direcció polirítmica. Són moments de canvi, no només per desig popular sinó que, tot s’ha de dir, la anomenada “invasió britànica” que va seguir a l’arribada dels Beatles a Estats Units el febrer del 1964, va fer que les altres músiques no dubtessin en explorar altres camins més arriscats, en descendir la venda dels seus enregistraments.
    Un moment crucial de l’evolució del jazz, o d’una part del mateix, cap a una recerca de la negritud o l’africanitat perduda va tenir lloc en el Festival Panafricà d’Alger de 1969, en què es van reunir músics negres nord-americans amb els seus col•legues africans, que continuaven amb la seva música tradicional, una forma d’expressió lligada a la quotidianitat i que no es concebia com un art per pujar a l’escenari. També es van produir discursos polítics per part de diferents líders africans. El fotògraf i cineasta William Klein en va fer un documental de dues hores del festival i, curiosament, TVE va emetre unes llargues retransmissions en directe, amb la dictadura franquista invocant una vegada més la seva “tradicional amistat” amb els països àrabs.
    El jazz va canviar amb l’entrada miscel•lània de percussions, els músics llueixen daishikis africans, es canvien el nom: Robert Prince Haynes es fa dir Robin Kenyatta, i el pianista sud-africà Dollar Brand, que havia rebut l’aval de Duke Ellington, ara era Abdullah Ibrahim. “Airegin” (Nigeria a l’inrevés) la composició de 1954 de Sonny Rollins, enregistrada primerament pel grup de Miles Davis, amb Rollins a bord, s’ha convertit en un estàndard. El pianista Randy Weston s’instal•la al Marroc, per fusionar el seu jazz amb els músics gnawa. A Chicago es funda l’AACM, amb Muhal Richard Abrams com a home fort, i el grup Art Ensemble of Chicago, com l’emblema més difós, amb els seus vestits africans i un allau de percussions.
    Als anys setanta, l’indiscutible Miles Davis fa un tema titulat “Calypso Frelimo”, i als vuitanta, fa dos àlbums homenatge a personatges sud-africans: Tutu i Amandla (paraula zulu i xhosa, per “poder”, “força”, reclamant l’alliberament de Mandela). I ja als anys noranta, el pianista Don Pullen munta un grup propi de nom significatiu: The African-Brazilian Connection, amb músics de les dues contrades. Curiosament, després d’aquest projecte, Pullen va passar a investigar les músiques dels indis nadius americans, tal com havia fet uns anys abans un altre afroamericà, el bateria Jack DeJohnette, amb un àlbum titulat Music for the Fifth World. Algunes urgències històriques havien quedat enrere per als afroamericans, i s’ocupaven dels indis massacrats. Més històries sobre música en propers escrits al bloc.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.