0

A contraluz - Rachel Cusk

Cusk, Rachel. A contraluz
Barcelona : Libros del Asteroide, 2016

ebiblio

 

L’últim dels llibres de Rachel Cusk publicats a Espanya, A Contraluz (Libros del Asteroide, 2016), està narrat per una escriptora que viatja a Grècia per impartir un curs d’escriptura. El títol original, Outline, significa contorn. I és que de la protagonista d’aquesta història només podem percebre això, el seu contorn, la línia que delimita l’intern de l’extern. I mentre que l’intern es manté durant tota la narració com una densa i inescrutable ombra, l’extern, un cor de veus d’uns deu personatges que li expliquen prolixament les seves vides, la conformen, la creen, la tanquen i l’oculten als nostres ulls.
 

Rachel Cusk
 
Aquest ocultament és relativament nou en la literatura de Cusk. Fins al moment la seva escriptura es caracteritzava justament pel contrari, i de fet en la seva obra destaquen tres llibres de memòries que li van valer duríssimes crítiques per allò que bona part de la societat sobretot anglesa va considerar terriblement obscè. En A Life’s Work: On Becoming a Mother (2001) i Aftermath: On Marriage and Separation (2012) relata sense concessions els clarobscurs de l’amor filial i la brutal constricció de l’estructura del matrimoni, i el seu oposat, el divorci. Fins i tot va provocar una denúncia formal La última cena (Lumen, 2009), un exquisit llibre en el qual el descobriment de l’art es revela com a descobriment de la persona, en un joc en el qual la representació i el seu objecte es desemmascaren mútuament. En el capítol sobre Francisco d’Assís i el pintor Cimabue, No soy nada, lo soy todo, la tibant pugna entre els pelegrins que van a adorar les restes de Sant Francisco i els amants de l’art que fan el propi amb la representació de Cimabue (grups que s’exacerben mútuament pel que consideren en tot cas una perversió del seu ídol -la pintura o el sant-), Cusk explica:
 

Es el surgimiento de lo personal lo que veneramos en sus distintas formas. Hemos venido en busca de significado, sea del tipo que sea. Pero sobre todo es compasión lo que deseamos y necesitamos, tan solo compasión, […] provenga de unos huesos o de una pintura (La última cena, pàg. 124-125).

 
Aquí potser paga la pena recordar que la paraula persona prové del grec, on significava màscara, la màscara que utilitzava un actor de teatre. En aquest sentit la nostra persona és allò en el que ens encarnem per aquesta o aquella representació, i només té sentit parlar d’identitat personal en el marc d’una obra determinada. El gènere de la memòria (o autoficció, com tendeix a anomenar-se ara) part més que qualsevol altre d’aquest sentit de personatge inclòs en la idea de persona. Rachel Cusk (com Elena Ferrante, de qui parlarem en un altre moment, Karl Ove Knausgård o Emmanuel Carrère,  per restringir-nos només a la literatura contemporània) són personatges de les seves pròpies obres i és en elles en les quals adquireixen una identitat. Per aquest motiu no té massa sentit recórrer a fonts externes per saber més sobre ells, tot seguint una morbosa curiositat que de vegades fins i tot pot conduir a conseqüències veritablement devastadores i vergonyants, com vam poder comprovar recentment amb el lamentable cas Elena Ferrante. Fins i tot una escriptora força minoritària com Rachel Cusk va ser portada als tabloides digitals i analògics del seu país en publicar Aftermath, després del que va romandre tres anys en silenci per donar un altre pas de rosca a tot aquest assumpte de l’autoreferència en la seva següent novel·la, A contraluz. L’últim dels personatges que apareixen en aquesta, l’Anne, una dramaturga, confessa que emmalalteix d’un curiós bloqueig d’escriptor marcat per una forta tendència al resum, i que per dir-ho així, cada vegada que concep una paraula, com tensió, sogra o gelosia, tot queda resumit i com mort sota aquesta paraula i ja no troba cap sentit en portar endavant l’obra. De la mateixa manera, en A Contraluz, Rachel Cusk crea un personatge que comparteix amb l’autora certs trets generals que resulten gairebé irònics per l’esquemàtic (escriptora, recentment divorciada, etc.), un personatge resumit, i ho situa en el límit entre l’escenari, en la qual apareixen els personatges i la foscor de la veu narradora (allò que queda fora d’escena: l’obscè).
 


 
Sembla que en la Grècia antiga existia la figura d’algú que venia de fora per observar el teatre que es feia en una polis a diferència del teatre d’aquella de la qual provenia. Aquesta figura es deia theorós (l’observador, l’espectador) i es podria dir que és el predecessor del nostre crític literari. En aquest lúcid tour de force Cusk aconsegueix que el relat sigui a càrrec de tots els personatges excepte el de la narradora, que semblen assetjar-la amb interminables confessions i intimitats devastadores, sense que cap argument pugui arribar a prendre forma. Les breus incursions que la narradora fa en el relat són precisament per marcar una distància respecte al seu propi paper com a personatge dins d’aquest teatrillo, actuant com una mena de crític de la coherència i fins i tot del sentit de les narracions personals que fan els altres, tot demostrant que el que és personal no és una altra cosa que un detritus d’allò comú.

En l’obra que ens ocupa Rachel Cusk ha portat el gènere de l’autoficció als seus límits, i ha fet d’aquests límits l’assumpte mateix del qual tracta la seva escriptura. I ho ha aconseguit introduint un element de destrucció dels personatges i potser d’allò personal dins de la pròpia escena, o com diu ella mateixa aniquilant tota perspectiva. Potser és per això pel que A Contraluz desprèn de vegades l’aroma d’una novel·la negra. En llegir-ho, no pots deixar de preguntar-te: qui és ella?, qui és aquest personatge en el qual tots vomiten les seves intimitats? Ella és l’assassí de tots ells, un mirall trencat que els recull com a fragments sense substància.
 

A contraluz és la primera d’una sèrie de tres novel·les amb la mateixa protagonista. La segona, Transit, s’ha publicat en anglès aquest darrer setembre.
 


 

Escrit per | Ada

Ada, entomòloga. Sóc l'Eva Járboles de la Jaume Fuster.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada