3

Una terra solitària - Bel Olid

Olid, Bel
Una terra solitària

Barcelona: Empúries, 2011

 
La crítica diu de Bel Olid que mira els conflictes de cara. La seva trajectòria narrativa, encara breu, es caracteritza per no defugir situacions compromeses, per escodrinyar amb eines literàries algunes xacres socials, la cara fosca del nostre primer món que s’oculta rere el políticament correcte.

Una terra solitària va ser la seva primera novel·la i va guanyar el premi Documenta 2010. La va acabar in extremis, quan faltava poc perquè vencés el termini de presentació. La va escriure d’una revolada, afirma, en uns quants dies sense dormir ni menjar, “com si algú li dictés”.

La història recorre tres temps en una alternança equilibrada. El present de la protagonista, Maria (primer temps), professora d’Avantguardes II, extraductora de manuals de rentadora, que travessa un moment de crisi, cosa que sembla induir-la a rememorar la seva biografia personal (segon temps) i a anar una mica més enrere per tal d’explorar a consciència les seves arrels familiars (tercer temps).
 

Bel Olid

Bel Olid


 
Una terra solitària és una història de dones. O diverses històries de dones que conflueixen, s’interpel·len, s’entrellacen, s’entrebanquen, s’esgarrapen, es temen, s’ajuden, es perdonen. S’enyoren. Es volen comprendre. S’estimen. Una història d’amors i desafectes. Una història sobre el camí que condueix a l’empoderament, a la valentia, a dir prou. I també al dir “en vull més i millor, d’això”. I a concloure: “Ningú és perfecte. Estimem-nos malgrat les falles”.

Maria és néta d’una emigrant malaguenya que ve a Catalunya empesa per la misèria. L’àvia María, de qui n’hereta el nom però sense l’accent a la “i”, viatja de Màlaga a València en tren amb un grapat de fills afamats. El trajecte de València a Barcelona el fan en vaixell, que surt més barat. I dos dels nens els entafora en una maleta gran per estalviar-se el passatge. Així eren les coses de la postguerra per a molta gent. A Mataró hi treballa i hi malviu el marit. Aquesta història és la que ressegueix Maria, la néta, la professora d’Avantguardes II de “trenta-i-molts” en crisi amorosa i existencial. I l’autora ens la narra des del present de l’àvia, suposo que per a atorgar més entitat a aquesta dona anònima, tan similar a tantes altres que arreu del món han de fer mans i mànigues per tirar endavant cases i famílies amb esforços de gegantes i un amor colossal a les entranyes.

Durant el repàs a la nissaga femenina de la protagonista coneixerem també la mare i les tietes. Els seus viacrucis particulars. I les seves alegries. La mare de Maria no sap estimar-la com cal i Maria sempre se’n ressent, del poc afecte que li professa.

Bel Olid no mitifica. Les dones que descriu són imperfectes. Els seus mons fan aigües per moltes bandes. Els cal xapa i pintura, potser una bona reforma integral. Però els fonaments són sòlids i la protagonista vol conèixer de què estan fets. La frase de Raimon, “Qui perd els orígens perd la identitat”, explícita i implícita, ressona al llarg d’aquest artefacte literari breu: 118 pàgines editades amb la solvència habitual d’Empúries.

El mar de fons. Una visió postmoderna de l’amor que no acaba de desfer-se de totes les malures del patriarcat, per molt que les protagonistes no siguin gaire heteros. De tota manera, ni punt de comparació, com encara l’amor Bel Olid, amb el tractament romàntic habitual. Un alleugeriment, llegir que, tot i que imperfectes, hi ha maneres més sanes d’estimar.

Una novel·la breu. Que incorpora banda sonora catalana. Que es llegeix a raig, tal com es diu que va ser escrita. Que destil·la bellesa i dolor. Que cura ferides fondes i diverses. Ànimes malaltes. Ànimes en procés de guariment. Ràbia i crits ofegats que per fi es poden deixar anar.

Bel Olid va néixer a Mataró el 1977. És traductora, escriptora, professora, col·labora en diversos mitjans i, des del 2015, presideix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
 

Escrit per | K. Le Guin

Vaig somniar un arxipèlag, Terramar. Sóc la Mònica, de la Biblioteca Francesc Candel de Barcelona.

3 Comentaris

  1. Xahrazad

    2 febrer 2017 at 10:26

    Me l’apunto al meu llistat de lectures pendents. Gràcies per la recomanació!

    • K. Le Guin

      2 febrer 2017 at 15:26

      😉

  2. Sílvia Romero

    21 febrer 2017 at 14:09

    És un llibre per tenir molt en compte i no permetre que les novetats el facin fora de les prestatgeries.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *