Solaris d’Andrei Tarkovsky (1972)

Ignatius J. Really Fa 10 mesos Adults, Cinema
4

“Cuando el cine no es documento es sueño. Por eso Tarkovski es el mas grande de todos. Se mueve con una naturalidad absoluta en el espacio de los sueños; él no explica y, además, ¿qué iba a explicar? Es un visionario que ha conseguido poner en escena sus visiones en el más pesado, pero también el más solícito de todos los medios. Yo me he pasado la vida golpeando la puerta de ese espacio donde él se mueve como pez en el agua.”

Linterna mágica. Ingmar Bergman

 
Fa uns messos, Repo Man em va proposar de fer un post “a tres bandes” amb Solaris com a eix central. Repo Man faria la versió de Soderbergh, Daniel Dravot la novel·la de Stanislaw Lem, i a mi, Ignatius J. Really, per la meva afició a Tarkovsky, em van oferir comentar la seva versió d’aquest clàssic de la ciència-ficció. Precisament era l’únic dels seus títols que no havia vist i això em va motivar a fer aquest post.
 
Solaris - Andrei Tarkovsky

Tarkovsky, Andrei. Solaris
Barcelona : Track Media, cop. 2006

 

Andrei Tarkovsky, profeta i visionari del cinema, director de directors, mestre d’Ingmar Bergman, adorat per Kurosawa i Rosellini. Realitzador de set pel·lícules en total. Un geni a vegades incomprès a vegades idolatrat. Tarkovsky utilitza un llenguatge visual propi, una mirada única, plena de metàfores i imatges suggerents. Fill de poeta. Un revolucionari del Cinema.

D’adolescent Tarkovsky em va impressionar en descobrir “El Cinema” en majúscules. Andrei Rublev i El Sacrificio són dues pel·lícules cabdals pel meu gust, les quals he visionat diverses vegades sense cansar-me. Feia temps que no em posava a veure un “Tarkovsky”, s’ha de tenir una predisposició especial per seure i capficar-te en un dels seus films. Les seves pel·lícules poden semblar lentes i denses però en superar aquesta primera sensació ens adonem de l’enorme profunditat de les seves històries. Una nit vaig trobar “el moment” i vaig fer “play” a Solaris, les primeres imatges ja em van seduir, un paratge verd, bucòlic, exuberant i hipnòtic. Planols llargs, herba flotant en un riu…
 

Solaris - Andrei Tarkovsky
 
A l’inici de la pel·lícula Tarkovsky vol fer-nos sentir la Terra, ens transmet la seva bellesa, el seu ritme, vol que sentim nostàlgia del nostre planeta quan marxem a Solaris. Kevin, el protagonista és un psicòleg que envien a una nau que orbita el planeta Solaris. Ha d’anar a comprovar l’estat de la tripulació degut a la sospita de la seva inestabilitat mental. Així quan Kevin arriba a la nau i veu la situació vital dels tripulants, comença a sospitar problemes. El planeta Solaris té la particularitat de llegir la ment de les persones i materialitzar el seu inconscient. Això ho descobreix Kevin quan un dia es troba a la seva dona morta anys enrere per suïcidi. Aquesta situació, moralment incòmode, fa que Kevin comenci a dubtar de si mateix i de la seva realitat, fent que la seva estabilitat psicològica i emocional desaparegui a poc a poc. Entrem al territori de la consciència.
 

Solaris trata de personas que se han perdido en el cosmos y que -quieran o no- ahora tienen que aprender cosas nuevas. Este afán de saber, impuesto aquí al hombre desde fuera, es a su modo algo tremendamente dramático, puesto que se ve acompañado de continua intranquilidad y de carencias, de dolor y decepción, puesto que la verdad última es inalcanzable. A ello se añade que al hombre le ha sido dada una consciencia, que empieza a atormentarle en cuanto su compotamiento es contrario a las leyes morales. También la existencia de la conciencia es, en cierto modo, algo trágico. (Pag. 221)

 
Cal destacar la banda sonora d’Edward Artemiev, compositor de música electrònica, que acompanya a la perfecció les imatges de la pel·lícula.
 


 

Andrei Rublev, la seva segona pel·lícula va tenir molts problemes per poder ser estrenada a Rússia, degut a la crítica implícita de la doctrina de la por, utilitzada per la religió igual que pel govern rus, i aquest no la veia amb bons ulls. Tarkovsky utilitza un pintor d’icones rus per transmetre aquesta humanització espiritual de la societat. Tarkovsky venia a dir que l’art pot despertar a l’interior de les persones el sentit del be i la confiança en un mateix, així podem concloure que una nació no pot viure sense aspiracions espirituals superiors, sinó passa a ser un ramat d’ovelles vigilat per llops.
 


 
Portava sis anys Tarkovsky sense poder estrenar Andrei Rublev, i cada projecte que proposava a la productora nacional russa Mosfilm, era rebutjat. Fins que, en plena moda mundial de la ciència-ficció, anys seixanta setanta, i per competir amb occident com en l’arribada a la lluna, volien fer la versió de 2001 Odissea de l’espai “a la russa”. A Mosfilm van acceptar la proposta de l’adaptació de la novel·la Solaris de l’escriptor polonès Stalinslaw Lem. Però l’interès real de Tarkovsky no era la ciència ficció.
 

En Stalker y en Solaris si algo no me interesaba era la ciencia-ficcón. Pero desgraciadamente, en Solaris aún hubo muchos elementos de ciencia-ficción, que distrían de lo esencial. Todas aquellas naves espaciales que aparecían en la novela de Stanislav Lem, indudablemente, estaban bien elaboradas y tenían su interés, pero, vistas las cosas desde hoy, opino que la idea fundamental de aquella película se habría expresado con mucha más claridad si hubiéramos prescindido de todo aquello. (Pag. 222)

 
Un cop acceptat el projecte, Tarkovsky va haver de fer tres versions per deixar a Mosfils i a Stalinslaw Lem contents. I ho va aconseguir, potser no va ser la pel·lícula de la qual estigués més orgullòs però encara així té suficient qüalitat per ser considerada una obra de culte. Un veitable clàssic del cinema de ciència ficció, encara que a Tarkovsky no li agradessin les etiquetes. Busqueu un moment Tarkovsky i gaudiu d’aquest geni.
 

Aquest és el tràiler d’època de Solaris


 

Una reflexió sobre la pel·lícula de Slajov Zizek


 

Gràcies Repo Man i Daniel Dravot per fer-me descobrir aquesta història!!!

 

Escrit per | Ignatius J. Really

Estic fent dieta. Sóc en Pau Frechiné i treballo a la Biblioteca Jaume Fuster.

4 Comentaris

  1. Ada

    11 febrer 2017 at 18:03

    A mi també m’encanta Solaris i si bé és veritat que s’ha de estar en un moment Tarkovsky per mirar-te qualsevol de les seves pel·lícules, trobo que aquesta de Solaris és potser la més amable de totes, per la seva enorme sensualitat cromàtica i musical. I no estic d’acord amb el propi Tarkovsky quan diu que hagués sigut millor pel·lícula sense la estètica de ciència ficció. Les millor obres d’aquest gènere són absolutament metafísiques!
    D’altra banda, Zizek, interessant, però una mica reduccionista.

    • Ignatius J. Really

      16 febrer 2017 at 0:08

      Així doncs penses que podríem recomanar Solaris com el millor títol per començar a conèixer el “món Tarkovsky”? Que et semblaria fer el mateix amb altres directors, com ara Bergman o Kurosawa, algo lleugeret, no?

      • Ada

        18 febrer 2017 at 13:09

        Pel que fa a Bergman se m’acut “Gritos y Susurros” com a cosa lleugera i per menjar crispetes, potser amb un mínim risc d’ofegar-se durant el visionat, però res greu a banda d’això.

  2. Aurora

    10 abril 2017 at 20:12

    Molt gran aquesta peli. Recomano també El espejo i el llibre Esculpir en el tiempo.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *