0
Escuchar con webReader

Per a aquells que ens apropem als quaranta anys, a la nostra infància es va colar per la televisió un desgraciat esdeveniment al cor d’Europa: les guerres que van sacsejar i desmembrar l’antiga Iugoslàvia.

A l’imaginari popular han quedat brutals imatges de genocidis, de foses comuns, d’assassinats i violacions, de violència ètnica i religiosa entre els que una vegada foren pacífics veïns o conciutadans. I tot això tal com si els pobles en conflicte (serbis, croats, bosnians, eslovens, albanokosovars) estiguessin predestinats a una espiral de mort i violència, producte d’odis ancestrals.

Per descomptat que existien tensions, greuges, històries i llegendes de violència a una àrea d’Europa sotmesa constantment a potències invasores. Però tot i aquesta imatge pública d’una propensió quasi innata a l’odi i la violència, res de les relaciones entres aquells pobles a les dècades anteriors a la barbàrie, feia esperar els successos que van tindre lloc a la dècada de 1990.

No són poques les obres que han provat de desentrellar per al públic general allò que sembla un misteri: com pobles que van aconseguir conviure pacíficament durant dècades van acabar matant-se, tement-se i odiant-se amb tanta rancúnia. Una de les últimes en fer-ho és Y llegó la barbarie, de Jose Ángel Ruiz Jiménez.

y llego la barbarie

Ruiz Jiménez, José Ángel
Y llegó la barbarie: nacionalismos y juegos de poder en la destrucción de Yugoslavia

Barcelona: Ariel, 2016
9(497.1) Rui

 

L’obra de Ruiz és un complet, molt informat i rigorós repàs de quines van ser les causes que contribuïren a gestar la tragèdia de Iugoslàvia, com aquesta es va desfermar, com va ser portada a terme, i quins van ser els principals responsables.

El subtítol de l’obra (Nacionalismo y juegos de poder en la destrucción de Yugoslavia) ens dóna una bona pista d’un dels principals factors que van servir de detonants: l’ús del nacionalisme per part d’uns líders ansiosos per consolidar-se al poder i reforçar la seva figura. Però hi ha altres factors que Ruiz ens mostra en detall: un disseny institucional, el de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, que va acabar afavorint les tensions entre les repúbliques i l’apogeu del nacionalisme; el paper interessat i equívoc de la comunitat internacional, que primer va veure en Iugoslàvia una contenció i un factor de desestabilització del comunisme soviètic, per després abandonar-la a la seva sort, i que per últim va utilitzar la confederació com un escenari on representar els seus interessos mediàtics i geoestratègics (especial menció per a Alemanya i EUA); els jocs de poder entre les figures implicades, de confrontació oberta però també de fosques aliances, de connivència amb els crims comesos, i fins i tot d’utilització del sofriment de la població civil per a posar de la seva part a la comunitat internacional (vegeu el cas de la postura del govern d’Alija Izetbegović durant el setge a Sarajevo).

L’obra de Ruiz ha estat ressenyada a altres mitjans, destacant la completa anàlisi de Martín Alonso a Revista de Libros. Per això, en lloc de fer una altra ressenya vull destacar un dels aspectes concrets del llibre, quelcom que lliga amb les línies amb les quals començava aquesta entrada: el paper dels mitjans de comunicació a la percepció pública de les guerres de Iugoslàvia.

Un paper perniciós, a jutjar per l’anàlisi de Ruiz: els mitjans, més que informar, van contribuir a difondre una idea esbiaixada, equívoca i limitada de les causes i de l’evolució del conflicte.

El moment històric quan es van produir les guerres de Iugoslàvia, va ser propici per a una ampla cobertura al terreny: un moment posterior a la primera guerra del Golf, un conflicte en el qual EUA va exercir un poderós control de la informació i de la imatge pública. Al nou escenari europeu, l’absència d’aquests controls va propiciar que els periodistes poguessin treballar amb llibertat, creant-se una mena de cursa per a obtenir les imatges i reproduir les històries més cruentes i impactants possibles.

Per a Ruiz hi ha una altra qüestió fonamental a la cobertura mediàtica d’aquells conflictes: es va propiciar una imatge maniquea, una mena de lluita entre el bé i el mal:
 

 […] debía ser una guerra entre el bien y el mal, y los musulmanes eran el bien. Al principio se explicó el conflicto como un choque entre los demócratas y católicos croatas y eslovenos contra los despóticos comunistas serbios. Las imágenes del asedio a Duvrovnik y Vukovar contribuyeron poderosamente a reforzar esa imagen. Más tarde, la Guerra de BiH mantuvo en el lado del mal a los serbios, genocidas que masacraban a unos musulmanes casi indefensos, siendo el cruel sitio a la multiétnica Sarajevo, los campos de concentración y la matanza de Sbrenica los grandes hitos de su inhumanidad. La Guerra de Kosovo no hizo sino confirmar que Serbia, gobernada por un dictador al que con frecuencia se comparaba con Hitler, insistía en llevar a cabo genocidios, ahora contra albaneses. Todos los hechos estaban probados y confirmados por imágenes y testigos locales y periodísticos, no admitiendo discusión. (p. 413-414)

 
Segons Ruiz hi ha dos fets que fan que aquesta dinàmica sigui perversa: en primer lloc, que el públic sembla demanar que els mitjans aclareixin qui són els bons i qui els dolents, per la qual cosa es reforça aquesta visió d’extrems; en segon lloc, el sempre difícil conflicte que es dóna als mitjans, entre satisfer al públic i actuar segons els interessos del “conglomerado mediático, empresarial y político más poderoso, en este caso el occidental” (p. 414)

Altre factor que va contribuir a generar una visió esbiaixada va ser l’ús interessat que van fer les parts en conflicte de la presència dels mitjans, per exemple facilitant la seva tasca sobre el terreny o bé oferint suport logístic. Una estratègia hàbil en el cas dels croats i nul·la en el cas serbi. Per això…
 

Las personas que siguieron con interés el conflicto pudieron observar una interminable acumulación de crímenes cometidos por los serbios, lo que terminó justificando la intervención de la OTAN. Desde luego, era responsabilidad de los medios ofrecer información veraz sobre las muchas atrocidades cometidas, y si bien no se mintió abiertamente, sí que se sobrepublicitaron las que tenían como perpetradores a los serbios, se silenciaron discretamente las cometidas por croatas y se protegió a los musulmanes, el bando que contaba con las mayores simpatías estadounidenses. Así, se supo en todo el mundo de los campos de concentración serbios de Omarska, Keraterm y Trnopolje, a los que se comparó con los de los nazis. (p. 414 – 415)

Mientras aquellas imágenes daban literalmente la vuelta al mundo y se traducían en premios y reconocimientos para sus autores, muy pocos oyeron hablar de los campos de concentración bosníacos de Celebici y Dretelj, ni de los croatas de Gabela, Kaonik, Dubraica, Vojno y Heliodrom, solo por citar algunos. (p. 415-416)

 
El tractament esbiaixat també va perjudicar els serbis pel que fa al setge que aquests van sotmetre la ciutat de Sarajevo:
 

El asedio del VRS serbio [l’Exercit dels serbis de Bòsnia] a Sarajevo y las bombas en los mercados fueron una enorme tragedia para sus habitantes, pero poco se habló de las redes mafiosas que extorsionaban y se aprovechaban de ellos en connivencia con el gobierno musulmán, ni de los muchos indicios de que las bombas en los mercados fueron un montaje para justificar la intervención occidental a su favor. El genocidio de Sbrenica dio la vuelta al mundo, pero las matanzas de serbios en Kravica realizadas precisamente por musulmanes desde Sbrenica, o la limpieza étnica de los serbios de Krajina fueron prácticamente invisibles para los cientos de periodistas desplegados sobre el terreno. (p. 416)

 
Els mitjans no només van errar en dedicar una atenció diferent de les diverses qüestions del conflicte. A més, van errar a l’hora d’avaluar les estimacions de fets tan terribles com les violacions de serbis a dones musulmanes:
 

También se habló muchísimo de las violaciones masivas de serbios a mujeres musulmanas, que las autoridades de Sarajevo cifraron en 50.000 y el informe Warburton de la UE rebajo a 20.000, sin indicar que fue fruto de solo cinco días de trabajo basado en algunas entrevistas a través de las cuales se proyectaron los resultados. Para cuando Cruz Roja habló de menos de 2.000 y la ONU de menos de 2.400, en ambos casos incluyendo las violaciones a mujeres de todas las nacionalidades, el juicio mediático y popular ya estaba hecho y era inamovible. (p. 416)

 
Un ball de xifres que també es va mantenir al conflicte entre Sèrbia i Kosovo:
 

Parte fundamental del espectáculo para vender la Guerra de Kosovo fue el baile de cifras sobre refugiados. Robin Cook, ministro británico de Asuntos Exteriores, llegó a elevar su cantidad a 400.000, que luego el secretario de Estado de EEUU, William Cohen, redujo como por ensalmo a 100.000 muertos albaneses en fosas comunes, guarismo que perdió un cero en cuanto acabó la guerra y que no llegó a 3.000 al concluirse los trabajos de exhumación de cadáveres, cuando ya no eran noticia. De cualquier modo, los medios ya había aireado las cifras que, al fin y al cabo, cuanto más altas fueran más interesantes hacían las noticias. Una vez acabada la guerra, tampoco se mencionó absolutamente nada de la limpieza étnica llevaba a cabo contra los serbios ni de las prácticas mafiosas del nuevo gobierno, pues estaba en el lado de las víctimas, la bondad y EEUU. (p. 417)

 
Ni tan sols el llenguatge utilitzat per a narrar els conflictes va quedar lliure d’un clar biaix, un fet que sens dubte va afectar la percepció pública d’allò que estava succeint:
 

Durante la Guerra de Kosovo, la coalición de la OTAN “informaba”, mientras los mensajes de Serbia eran “propaganda”; las acciones de la OTAN tenían un lenguaje limpio y neutral de “misiones aéreas” y “operaciones”, que si conllevaban muertes eran siempre “daños colaterales”, mientras cuanto tenía que ver con Serbia, como en la guerra de BiH, eran “deportaciones”, “fosas comunes”, “asesinatos” y “campos de concentración”. La estrategia fue un éxito total y Kosovo fue sin duda la obra mejor acabada en cuanto a cómo vender una guerra por intereses y revestirla de lucha del bien contra el mal, hasta el punto de que incluso innumerables colectivos pacifistas apoyaron la intervención de la OTAN al entender que se trataba de una guerra humanitaria. (p. 416-417)

 
Com comenta Ruiz, posar de manifest la manera desigual en la qual els mitjans van presentar als serbis com als dolents del conflicte, i a eslovens, croats, bosnis i albanokosovars com als bons, no justifica les responsabilitats de Sèrbia, que segons l’autor “están fuera de toda duda”. Allò que sí que fa és…
 

[…] llamar la atención sobre el doble rasero con que se bombardea precisamente a las personas con inquietudes, aquellas que desean informarse y que por tanto acuden a los medios que se dicen libres y comprometidos con la información profesional, honesta y veraz. (p. 418)

 
En aquesta línia són significatives les darreres frases del llibre:
 

Comprender la descomposición de Yugoslavia es una tarea mucho más difícil y compleja que reducir sus conflictos a una lucha entre el bien y el mal o a una simple división de las poblaciones según su identidad nacional para crear nuevos Estados. Acercarnos a la verdad, como bien demuestra este caso, es ciertamente arduo y a menudo implica ir contracorriente, pero es el precio de nuestra libertad. (p. 433)

 
Y llegó la barbarie és una important aportació a l’estudi d’allò que va succeir a Iugoslàvia, una obra en la qual tot encaixa i en la que els arguments s’exposen de forma clara i imparcial. Un llibre que has de llegir si vols aprofundir en la comprensió d’uns dels fets més complexos i malinterpretats de la història moderna.

 

Escrit per | Little Fish

Discret i esmunyedís, m'agrada perdre'm entre les prestatgeries de les biblioteques i deixar que la serendipia em sorprengui. Sóc l'Evelio i treballo a Biblioteques de Barcelona

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *