2
Escuchar con webReader

Un dels components fonamentals del jazz com a gènere musical són els estàndards. Com ens diu l’entrada de la Viquipèdia, un estàndard és “una composició musical àmpliament coneguda, interpretada i enregistrada entre els músics de jazz com a part del seu repertori musical“. D’aquesta manera podem trobar que una mateixa composició ha estat interpretada per innumerables artistes, cadascun d’ells afegint el seu toc personal a la peça. Però alguns d’aquests estàndards, com My Funny Valentine, no han sonat mai tan bé com quan van ser interpretats per Chet Baker.

Baker és una autèntica icona del jazz, i a ell està dedicat el documental d’aquesta entrada: Let’s get lost de Bruce Weber, fotògraf i amic de Baker.
 

lets-get-lost-cobertajpg

Weber, Bruce
Let’s get lost

Madrid: Avalon, 2009

 
Chet Baker va contribuir a definir el que es coneix com a jazz de la costa Oest o cool jazz (un gènere al qual els companys de la Biblioteca Vallcarca i els Penitents van dedicar una estupenda playlist): un jazz relaxat, suau, practicat a la costa Oest dels EUA, en contraposició al jazz més afilat i avantguardista que es tocava a la costa Est del país.

Aquest fet ja assegura a Baker un lloc a la història del jazz, però la seva pervivència no es podria explicar sense altres dos aspectes: en primer lloc, els seus dots musicals: una veu suau, de vellut, i un so de trompeta càlid i extremadament líric; i en segon lloc, i no menys important, la presència hipnòtica del músic. Sobre aquesta presència i sobre la personalitat del músic gira el documental de Weber, aclamat justament com un dels millors que mai s’han gravat.

La mitologia de Baker com a personatge està fortament arrelada en les fotografies del reputat fotògraf William Claxton: unes genials instantànies on Baker ens apareix en la plenitud de la joventut, amb una estètica a mig camí entre James Dean i un escriptor beat. Amb tota justícia Claxton s’enorgulleix al documental d’haver pensat al seu dia que havia estat ell qui havia descobert, fotogràficament parlant, a Chet Baker.
 

Chet Baker fotografiat per William Claxton

Chet Baker fotografiat per William Claxton


 
Chet Baker from Bruce Weber's LET'S GET LOST (1988). Photograph © William Claxton.  All rights reserved. Courtesy of Little Bear Films/Film Forum.

Chet Baker from Bruce Weber’s LET’S GET LOST (1988). Photograph © William Claxton.  All rights reserved. Courtesy of Little Bear Films/Film Forum.


 
No menys impactant és la imatge que Baker presentava 30 anys després de les imatges de Claxton, moment en el qual Weber grava el seu documental: una persona castigada pels estralls de l’edat però també, i sobretot, per les seves addiccions i el patiment que va causar i que li van causar. No és estrany que Claxton també comenti al documental que, en trobar-se’l després de tant de temps, no pogués evitar sentir una terrible tristesa.
 

chet baker per bruce weber 2

Chet Baker fotografiat per Bruce Weber


 
Chet Baker fotografiat per Bruce Weber

Chet Baker fotografiat per Bruce Weber


 
Weber realitza una gran tasca de documentació, mantenint entrevistes amb persones que van formar part de la vida del músic, en especial les seves exdones i la seva companya d’aleshores. De les seves declaracions emergeix la imatge d’un Chet Baker mentider, manipulador, interessat més en ell mateix i en les seves addicions que en els altres, o en mantenir una història biogràfica coherent que permetés ressaltar més les llums que les ombres (esgarrifosa l’anècdota no aclarida de com Baker va perdre les seves dents). I, a la vegada, també emergeix la imatge d’un home a qui semblava impossible no compadir, estimar o, simplement, dir-li que no.

Mentre es desplega la història de Chet Baker, Weber crea la seva obra amb unes poètiques imatges en blanc i negre, formades per retalls de la vida quotidiana d’aleshores del trompetista i per flashbacks de documents d’arxiu, una estratègia narrativa que fa més sagnant la davallada física de Baker.

I, per descomptat, tenim la música de Chet Baker. Colpidores són les actuacions gravades per Weber a la recta final de la vida de Baker, en les que la veu del trompetista és ja gairebé un murmuri, un fil feble que fa més creïbles i punyents cançons com Everything Happens to Me.

Les paraules finals de Baker a la cinta són geladores, sabent el tràgic desenllaç de la vida del trompetista. Tot i això, o potser en part gràcies a això, Let’s get lost és una perla crepuscular i melancòlica, un film que es pot gaudir tant si coneixes en profunditat la música de Chet Baker com si només l’havies sentit alguna vegada.
 


 

Escrit per | Little Fish

Discret i esmunyedís, m'agrada perdre'm entre les prestatgeries de les biblioteques i deixar que la serendipia em sorprengui. Sóc l'Evelio i treballo a Biblioteques de Barcelona

2 Comentaris

  1. Ignatius J. Really

    8 març 2017 at 19:20

    Meravellós Chet Baker!!!!!

  2. Andrés Castells

    15 març 2017 at 16:41

    Tant si no us agrada el jazz como si no us agradessin els documentals, aixó us obrirà un altra dimensió. És fantàstic com troballa, com investigació del persontage i es clar, quina música!!!!!

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *