1

El pròxim 2018 es celebraran 200 anys de la publicació d’una obra cabdal de la cultura popular: Frankenstein o el modern Prometeu, de Mary Shelley. Donada la rellevància de l’obra, és d’esperar que es produeixin commemoracions i homenatges d’allò més diversos. Alguns, però, s’han avançat a la data i ja han fet el seu particular homenatge.

La plataforma Slate va dedicar al gener del 2017 una sèrie d’articles a examinar algunes de les implicacions del mite de Frankenstein. La sèrie s’inclou en una remarcable iniciativa anomenada Futurography: un projecte que cada mes, en una barreja entre periodisme i aprenentatge digital, vol apropar al públic algunes de les tecnologies que marcaran el nostre futur immediat, sense oblidar les seves possibles conseqüències.

De la sèrie d’Slate m’agradaria destacar algunes idees d’un article escrit per Bina Venkataraman que analitza la idea de “jugar a ser Déu”.

I és que si hi ha alguna lliçó que s’associa a Frankenstein és el perill que comporta arrogar-se el dret d’actuar com Déu, creant vida a voluntat. I és que, no és aquesta arrogància allò que desencadena la tragèdia que ens explica Shelly: l’atreviment del doctor Frankenstein en crear vida del no-res?

Aquest advertiment contra jugar a ser Déus, diu Venkataraman, ha estat adaptat per diversos sectors i és invocat en qüestions com la recerca en biotecnologia (cèl·lules mare, transgènics).

No obstant, per a Venkataraman la por que expressa la noció de “jugar a ser Déu” no té a veure amb la creació de nova vida, o amb la intervenció humana en assumptes que es creien reservats a Déu. I és que, segons l’autor, no sembla que la majoria de la gent trobi objeccions a fets com la producció selectiva de noves varietats de fruites, la fertilització in-vitro o els trasplantaments d’òrgans.

Així, la por té més a veure amb les conseqüències inesperades de les troballes científiques i de les noves tecnologies. Quelcom que segons Venkataraman es deriva de la lectura de la mateixa obra de Shelley:
 

Mentre que la popular pel·lícula [del 1931 de James Whale] atribueix la violència de la criatura a la seva natura, la novel·la deixa clar que aquesta prové del rebuig que experimenta per part de Victor Frankenstein i de la resta de la humanitat. L’advertència més sàvia que ens ofereix Shelley no és contra el fet de crear vida o d’imitar a Déu, sinó contra la negligència pel que fa als resultats de l’experimentació i el descobriment. El Dr. Frankenstein, horroritzat per la seva abominable criatura, abandona cruelment la seva invenció, privant-la de la cura i l’educació necessària per a arribar a convertir-se en un ésser moral.

 
Per a Venkataraman la implicació d’aquest canvi en la interpretació és la necessitat que els inventors, investigadors i científics comuniquin més i millor al públic les possibles conseqüències de les seves troballes.

Et convido a llegir l’article original Venkataraman (en anglès) per a conèixer al complet els seus arguments i les seves recomanacions, per tal que el futur no se’ns torni en contra.

Si vols indagar en el personatge de Frankenstein, et recomano una obra que pots trobar a Biblioteques de Barcelona: el llibre Frankenstein: el mito de la vida artificial, de Tomás Fernández Valentí i Antonio José Navarro.

Frankenstein - El mito de la vida artificial

Fernández Valentí, Tomás
Frankenstien: el mito de la vida artificial

Madrid: Nuer, cop. 2000

L’obra, com els autors ens expliquen a la introducció, no és una anàlisi de les implicacions morals del llibre de Shelley:
 

[el llibre] describe, con toda la minuciosidad que nos ha sido posible a los autores, cómo el arte y la cultura popular se han aproximado a los personajes creados por Mary Shelley, cómo la vasta producción literaria, teatral y cinematográfica, así como programas de radio, cómics y televisión, constituyen una densa y apasionante mitología que propone, a su vez, algunas respuestas a las cuestiones filosóficas formuladas por Mary Shelley desde las páginas de su novela, y plantea nuevos interrogantes de acuerdo con la mentalidad científica y psicológica de cada época. (p. 15)

 
Una tasca de síntesi que ja fa que l’obra de Fernández i Navarro sigui mereixedora de la teva atenció si estàs interessat en el mite de Frankenstein. Fernández i Navarro també van dedicar alguns capítols a parlar de qüestions relacionades amb la creació de Frankenstein: un breu però molt informatiu recorregut biogràfic per la intensa i dissortada vida de Mary Shelley, o un capítol dedicat a les fonts en les quals es va inspirar Mary Shelley, tant científiques com profanes i mítiques.

(Si esteu interessats en la ciència de Frankenstein, també podeu consultar, per exemple, els articles La ciència dels monstres: a propòsit de Frankenstein d’Isabel Burdiel a la revista Mètode, i Galvani, Volta y los herederos de Frankenstein d’Ambrosio Liceaga a Naukas).

També inevitable va ser per a Fernández i Navarro dedicar un breu capítol a l’impacte de Frankenstein a la cultura popular (capítol 3). I aquí és a on trobem algunes reflexions relacionades amb els arguments de Venkataraman.

Per exemple, Fernández i Navarro escriuen que si bé la novel·la de Shelley comparteix elements amb el gènere gòtic de terror, la historia va més enllà d’un efectista ús de recursos narratius:
 

¿Dónde está el horror en Frankenstein o el moderno Prometeo? Tal vez se halla agazapado entre los pliegues de su feroz discurso ético. […] El ansia de lucha contra aquellos que detentan el poder oprimiéndonos, impasibles ante el agravio o el dolor; la sed de justicia, e incluso, de venganza, contra quienes nos niegan su compasión, su cariño, su comprensión, enarbolando orgullosos nuestro descontento, nuestra insatisfacción… Detrás de todo ello, bullen las relaciones Dios-Humanidad, padre-hijo, autoridad-individuo, ligadas a una larga lista de atropellos y humillaciones que revelan lo peor de la naturaleza humana. Frankenstein o el moderno Prometeo, a través del enfrentamiento de Victor Frankenstein con su Criatura, sublima el mito del rebelde dejando al descubierto las carencias y horrores existentes en la organización religiosa, familiar y política de la Sociedad […] En definitiva, […] Frankenstein o el moderno Prometeo explicita de forma clara y tajante una tesis: lo que no debe ser un padre, un gobernante y un dios. (p. 101)

 
Pel que fa a la ciència, els autors semblen tenir-ho clar:
 

Lejos de cualquier mensaje reaccionario, la novela demuestra que no existe una ciencia “buena” ni una ciencia “mala”, sino que expone la necesidad de un replanteamiento ético de la práctica científica. (p. 102)

 
A més, Fernández i Navarro semblen tindre un punt de vista que coincideix amb el de Venkataraman:
 

La mayor infamia, pues, cometida por Victor Frankenstein es su manifiesta incapacidad para reconocer la palpitante humanidad que anida en el alma de su Criatura. El Creador no sabe ir más allá de la máscara de deformidad, del intimidatorio cuerpo titánico de su Creación, e incluso fracasa a la hora de vencer sus escrúpulos hacia la artificiosidad de la vida que él mismo ha construido. (p. 103)

 
Per acabar l’entrada, recordeu que a Biblioteques de Barcelona també podeu trobar les mítiques pel·lícules de James Whale. I, per descomptat, la immortal obra de Mary Shelley (ebiblio): llegiu-la, i jutgeu vosaltres mateixos.
 

Frankenstein - Mary W. Shelley

Frankenstein – Mary W. Shelley. First Edition


 

Escrit per | Little Fish

Discret i esmunyedís, m'agrada perdre'm entre les prestatgeries de les biblioteques i deixar que la serendipia em sorprengui. Sóc l'Evelio i treballo a Biblioteques de Barcelona

1 Comentari

  1. Rubén Cruz

    22 març 2017 at 11:03

    ¡Buen artículo el de Venkataraman! Este post me ha recordado que tengo pendiente ‘La noche en que Frankenstein leyó el Quijote’ de Santiago Posteguillo.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *