0

Francesc Serés - La pell de la frontera

Serés, Francesc
La pell de la frontera

Barcelona: Quaderns Crema, 2014

 
Si alguna cosa defineix a l’espècie humana, és el moviment. I en la zona de la Franja de Ponent, el país de Francesc Serés han viscut les dues versions d’aquest moviment. Va ser una terra exportadora de treballadors, el camp no donava feina per tots i la gent marxava a les ciutats properes, Saragossa, Madrid, Barcelona o València o… Però després va començar a arribar gent, del Marroc, d’Algèria, de Mali, dels països de l’Est… no els veiés acostar-se i ja els tenen allà.

Una invasió que la gent ha hagut de manejar com bonament ha pogut. Els simposis sobre multiculturalitat, les xerrades sobre globalització… totes aquestes coses es fan a les ciutats, en abstracte, però ells tenen aquesta gent dormint en pallers ruïnosos, o directament al ras… tota la literatura sobre el tema no té res a fer amb la realitat, una realitat que sua i que té una olor de gent que no es pot dutxar perquè no poden escalfar aigua. Una gent que podríem ser nosaltres, de fet no fa pas tant ho érem.
 

¿Què n’hem de fer, d’en Majeed?

No sé què respondre. Com tampoc sé que dir quan en Majeed em busca la mirada mentre el propietari del paller li diu que se n’ha d’anar, que no el vol, allà. No puc dir-li res. Ni a ell ni a en Manel, el propietari que s’ho mira tot a veure què en podrà fer, amb tot plegat, els dos pallers i l’era. Res que no hàgim viscut tots plegats, ¿què n’hem de fer, dels pallers? Els primers anys que van arribar els marroquins, n’hi va haver vint que es van instal·lar en el paller de vora del magatzem. ¿Què havíem de fer? ¿Els havíem de fer fora? El pare va deixar que es quedessin i la mare va guardar aquell any més de quaranta passaports. Els tenia en una capseta metàl·lica, darrere d’uns jocs de tovalles i tovallons. Alguna vegada els havia mirat, els noms, els llocs de provinença, l’edat… N’hi havia que només tenien quatre o cinc anys més que jo. Les comparacions eren tan odioses com evidents: ¿què faríem, nosaltres, si haguéssim nascut mil quilòmetres més al sud? Des dels dotze anys que he viscut amb aquesta sensació, pensant que podria ser jo el que dorm als pallers d’un altre país. “També ens podria passar, ¿que som més macos que els altres, nantros?”, era la resposta que tancava qualsevol discussió. No, no ho som. Potser no veiem girar la roda, però la roda gira, i tant com gira.

 
El llibre està il·lustrat amb fotos de l’autor, fotos que ensenyen el que molesta de veure, com viu tota aquesta gent que arriba, normalment enviats des de les Canàries cap a la península i cap amunt, amb la promesa que en llocs com Alcarràs hi ha feina.
 

Aquí hi viu gent

Aquí hi viu gent

Aquí també hi viu gent

Aquí també hi viu gent


 
La Franja és el paisatge de Francesc Serés, un paisatge que no pot imaginar sense la gent que hi viu, o que hi sobreviu, instal·lada o de pas. Una gent que en alguns casos més que viure en pobles hi vegeta, els fills han marxat a buscar-se la vida, i els grans esperen, i esperen. De tant en tant algun projecte, com l’AVE, un nou canal de regadiu, el Desert Festival (ja extint)… promeses com Gran Scala que no fan més que aixecar castells a l’aire. Un paisatge per on hi han passat cases, gent… una simbiosi molt forta entre la terra i els que l’habiten, que no l’exploten sinó que li demanen alguna cosa, a base de treball i suor i de consagrar-hi la vida.

Un capítol especialment destacable és quan l’autor parla de la seva experiència com a professor en una aula d’acollida (Gent que gira al voltant del sol). Aquestes aules és on van a parar els alumnes estrangers fins que adquireixen prou competències en l’idioma per poder seguir les classes. Una lluita titànica, una feina feixuga i immensa i no sempre se sap si serveix per a alguna cosa. Els nanos normalment són fills d’immigrants, i de vegades arriben completament desarrelats, i sense conèixer l’idioma, ni els costums… el cas dels xinesos és un cas apart, ja que és una comunitat força tancada i amb els nanos la interacció ha de superar diverses barreres.
 

Amanecer en Monegros © Manolo Gómez, Creative Commons.

Amanecer en Monegros © Manolo Gómez, Creative Commons.


 
Francesc Serés ha bastit una obra sólida, arrelada en el territori del Baix Cinca i el Segrià, seguint les petjades de dos descobriments que el van marcar literàriament Jesús Moncada i Mercè Ibarz (de Saidí com en Serés) que narraven el seu món en el seu idioma. Una obra necessària en una literatura que té una certa tendència al “barcelocentrisme”. L’arrelament dels seus llibres en el territori és notori amb els llibres de ficció però ho és encara més en aquest, pràcticament més reportatge periodístic que una altra cosa. Un retrat necessari, un llibre per conèixer un món llunyà tot i estar tan a prop (en quilòmetres).
 

Escrit per | Tyler Durden

La primera regla del Club és que no es parla del Club, la segona regla... A més del Club, i només com a tapadora, em faig dir Cesc i treballo a la Biblioteca El Carmel - Juan Marsé.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *