És la música que escoltes quan tens 20 anys la millor música que mai s’ha fet? Potser la indústria musical era abans més receptiva a les propostes arriscades? Creieu que el mainstream d’abans era millor que el d’ara? Ens manca perspectiva per valorar la música pop contemporània? El mític Flowers sempre diu que la música pop realment interessant es va deixar de fer al 1972. Per una altra banda tots coneixem algú que defensa que com la música que es feia als 90 no hi ha res. Vam convidar a reflexionar sobre aquestes preguntes a diferents persones amants de la música, veus autoritzades que han escoltat molts discos i han anat a molts concerts. Aquí en teniu el resultat:


Montse Virgili

Montse Virgili – periodista musical

La música d’abans és millor que la d’ara? No hi estic d’acord. Més que perspectiva, ens fa falta escoltar-la (A QUINA DE LES DUES ET REFEREIXES? A LA D’ARA, NO?). Evidentment, tothom pot opinar i tenir el seu criteri. És cert, com passa també en el cinema, i en altres disciplines artístiques, que tot està inventat. Reconeixem en un grup d’avui una manera de tocar, una veu, un acord, alguna cosa que ens recorda a un grup que ja va existir. I tot i així, curiosament, quan li preguntem al grup de present si havia escoltat mai la banda a la qual se’l compara, ens trobem molt sovint que ni tan sols l’han sentida. Aleshores, com s’ho han fet per copiar-los, aparentment? Tots som hereus del nostre temps. Ho eren els antics, els de fa 50 anys i també ho és la generació d’avui. Hi ha maneres molt diverses perquè la música arribi al nostre subconscient. Per força, la música ha de sonar diferent en el segle XXI, quan els avenços tecnològics han canviat la manera de fer-la, de produir-la i d’escoltar-la. Ja no es vénen discos, les noves generacions escolten cançons des de youtube. No és que ells ho facin malament, no és que les noves generacions no sàpiguen fer música, sinó que ha canviat com es fa i també com s’escolta. L’atenció de l’oient també està fragmentada. Ara es publica molta més música i la que no es publica es distribueix per canals fins ara desconeguts com bandcamp, youtube, etc.

És la música que escoltes als 20 la millor que escoltaràs mai? Això té més a veure amb la nostàlgia que amb la qualitat de la música. I és una visió totalment subjectiva. Pot ser que els joves d’avui també ho sentin així. Per què la meva opinió és més valida que la d’una altra persona?

Pel que fa a la indústria musical: penso que ja no existeix com a tal. S’està trencant. La música comercial sempre ha existit i no té tant a veure amb el negoci de la música, sinó amb els països on es troben les discogràfiques que les publiquen. La cultura anglosaxona musical ha estat més potent que la nostra i, per tant, en general, han estat més atrevits a l’hora de publicar segons què. Curiosament, ara, des de petites discogràfiques amb tirades curtes podem veure editades propostes més arriscades que en un altre moment. Tot i així, una indústria és un negoci. Mai serà una ONG. Persegueixen una rendibilitat.

El mainstream d’abans era millor que ara? Rotundament, no. La competència ara, és més amplia i, per això, les grans multinacionals han de cercar intèrprets que, fins i tot en el sector del mainstream, excel·leixin de diverses maneres. Ja sigui: pel carisma de l’artista, amb l’espectacularitat dels concerts…etc.


Nando Cruz

Nando Cruz – periodista musical

Tenim una tendència irresistible a pensar que la millor música és la que es va fer quan nosaltres teniem vint anys. I, de fet, és així. Quan teniem vint anys es va fer la millor música… per a nosaltres. Entre d’altres raons, perquè en aquella edat tenim els poros de la pell absolutament oberts a estímuls de tota mena que fan que la música (i altres coses més) ens afectin d’una manera molt més potent. I aquests poros es van embussant poc a poc amb la música i les vivències que anem acumulant fins que arriba un moment que es tanquen del tot i ja no hi ha manera que la música nova ens afecti. I és una pena, és clar.

No només no penso que la música que es fa ara (la més comercial i la més arriscada) sigui pitjor que la d’abans sinó que crec que és impossible demostrar-ho perquè ara es fa més música que mai i ningú, absolutament ningú, pot assegurar que coneix tota la música que es fa avui.

Però, d’altra banda, penso també que som presoners d’una concepció de la música com a instrument que ens distingeix i ens diferencia dels altres. I que la fem servir, sobretot, com un element de distinció generacional. No ens pot agradar la música dels nostres pares i als nostres pares no els ha d’agradar la nostra música. Això és un defecte molt occidental. A altres latituds no pensen d’aquesta manera i pots veure gent de totes les generacions gaudint de la mateixa música sense pensar que és música de iaios o de joves.

Evidentment, ens falta perspectiva per valorar la música del present. Als anys 80 molta gent menyspreava Michael Jackson de la mateixa manera que avui es menysprea Justin Bieber. Ara Michael Jackson és un geni, però jo de nen no el disfrutava per la complexitat de la seva música sinó per tot el contrari: perquè m’entrava directe i perquè l’escoltava a tot arreu. El mateix passa avui amb Justin Bieber i molts d’altres. I, de fet, penso que les produccions de Justin Bieber no són gens vulgars, sinó força elaborades. Un altre tema serien les lletres. Però repassem les lletres dels ara reputadíssims ‘girl groups’ dels anys 60 i no les trobarem tan diferents.

Ens entestem a pensar que la música que escolten els joves avui és pitjor que la de la nostra època perquè no entenem que no està feta per a nosaltres sinó per a ells. I sonem patètics quan insistim un cop i un altre amb la mateixa cantarella: “Ja no es fa música com la d’abans! Ja no es fa bona música!”. Ja no es fa bona música? Bona per a què? Bona per a qui?


 

Rosa Nuñez

Rosa Núñez – directora Biblioteca Vallcarca i els Penitents

Cada persona experimenta la música (i els plaers en general) a la seva manera i, per tant, és tan vàlid dir que el pop va morir al 1972 com dir que la millor música que es va fer als 90 és la millor. Gaudir de la música és una experiència única i singular que, a més a més, pot anar variant al llarg de la vida. Respecto l’opinió de qualsevol melòman perquè parteix de la seva experiència i aquesta no es comparable a la meva ni a la de ningú. Un llibre de música que m’encanta -tot i que no comparteixo moltes de les opinions de l’autor- és “Awopbopaloobop alopbamboom: una historia de la música pop”, de Nik Cohn. M’agrada que l’autor exhibeixi sense pudor les seves manies. Tots els aficionats en tenim, no passa res, la música la vivim amb passió i la passió és una emoció, no ve dictada per la raó i l’objectivitat. (…)

Per altra banda, ara em resulta difícil posar fronteres a les meves oïdes, ja siguin temporals o estilístiques. Escoltar música, llegir, viatjar o beure un bon vi són experiències a les quals em lliuro sense prejudicis, conservant l’esperit de nena curiosa a la que li encanta descobrir coses noves.

M’encanta que la música sigui un pou sense fons, un plaer il·limitat i inabastable.

Com a simple aficionada a la música, per a mi la música no és quelcom que pugui valorar molt racionalment, simplement connecta amb la meva emoció o no connecta. Em deixo seduir per la seva bellesa, per la seva força o per la seva capacitat de fer-me flotar independentment de si és una música feta l’any 1930 i el que canta és un senyor sol amb la seva guitarra, com si s’ha fet abans d’ahir amb instruments tecnològics d’última generació.

Com a musictecària puc valorar i seleccionar música amb criteris de qualitat atenent el que la crítica opina, el que la política de col·lecció de la meva organització recomana i el que em dicta en última instància el meu criteri professional. (…)

Per altra banda, “la música que es fa ara” és un terme una mica confós… Ara, com sempre al llarg de la història, s’han fet tantes músiques com músics n’hi ha.

Si hi ha algú que creu que la música que escoltaves quan tenia 20 anys era la millor, doncs genial! (…) Quan jo tenia 20 anys la meva música preferida era el soul, el pop i i el rock fets als anys 60 (és a dir em comprava discos i ballava la música feia 30 anys abans). La música dels 60 em continua agradant molt però al llarg del temps he anat descobrint altres músiques i músics que també m’agraden tant com la música que escoltava amb 20 anys.

No conec suficientment la indústria musical però crec que abans s’arriscava més perquè era un negoci emergent i la gent comprava discos. S’experimentava perquè hi havia més marge per experimentar i s’editava molt perquè hi havia mercat. Com sabem, des de mitjans dels anys 90, amb la revolució digital, el consum de música canvia i la indústria musical pateix una transformació gairebé radical. En aquest sentit tinc ganes de llegir “Cómo dejamos de pagar por la música” de Stephen Witt per conèixer fil per randa com ha anat la cosa.

Em resulta difícil parlar en general sobre el mainstream i més tenint en compte les connotacions negatives amb les quals sovint s’identifica. Abans i ara, hi ha músics o bandes que han nascut com a productes prefabricats orientats a un determinat públic i recolzats per grans campanyes de màrqueting però hi han d’altres que sense aquest objectiu, sense gaires recursos i naixent des de l’underground han esdevingut mainstream. I tant en un cas com en l’altre el seu valor (que no èxit) ve determinat per cap d’aquests fets.

El mainstream d’abans potser comptava sempre amb el recolzament de la indústria musical i el d’ara, no necessàriament: un músic o un grup poden arribar al gran públic a través del boca-orella de les xarxes socials i Internet. No sé si el d’abans era millor que el d’ara, si parlem en termes qualitatius, imagino que depèn del cas.


 

Arnau Espinach

Arnau Espinach – bibliotecari, gourmet cultural

Quan tenia vint-i-pocs anys i acostumava a anar a la sala Magic amb els amics, un d’ells es va entusiasmar manifestament durant la introducció d’una cançó que començava amb un poderós ‘riff’ roquer. Sense deixar de ballar, em va demanar quin era el grup que sonava, i quan li vaig dir que era Lenny Kravitz va parar de ballar de cop, i va començar a despotricar de la cançó. Li va passar no una, sinó dues vegades, i la seva resposta a les paraules “Lenny Kravitz” va ser la mateixa.

No descobreixo res recordant que la música, com a experiència, és subjectiva (fins al punt que factors extramusicals poden modificar completament la percepció que tenim d’ella, com ha quedat palès a l’anècdota que he explicat abans), però em sembla un fet essencial per a entendre la futilitat que tenen els debats sobre la qualitat musical, encara més si parlem de la música en general, ultra si li afegim un lapse de dècades.

Habitualment, els/les qui tenen una visió pessimista, fins i tot catastrofista respecte a l’estat actual de la dita qualitat musical els hi manca una reflexió autoanalítica, donat que acostumen a ser persones amb un interés limitat en quant a estils musicals, o que, senzillament, amb el pas dels anys han anat perdent una curiositat que potser ha derivat cap a altres arts o ocupacions. Precisament, esperar que quan ja has passat dels trenta un disc et colpeixi d’idèntica manera que quan eres adolescent, posicionament que denota que no s’està experimentant i gaudint la música en concordància amb el bagatge acumulat (o sí), és un clar i nostàlgic símptoma de decadència.

En qualsevol cas, són debats caducs. Alhora, la indústria musical i el mainstream mai han importat menys que en aquest segle, on Internet ha multiplicat fins a nivells inabastables l’accés i difusió de la música, però els pals de paller també són abundants: des de les versions digitals dels mitjans especialitzats ja coneguts a l’era preInternet o els artistes més reproduïts a interfícies tan populars com YouTube, Bandcamp, o Soundcloud, fins al catàleg dels segells discogràfics més afins ales preferències personals o la programació dels col•lectius i les sales de concerts favorites, passant pels milers de webs i blogs especialitzats, i, per què no, la casualitat. Qui, tot i així, no trobi cap proposta que el motivi, probablement hagi deixat d’apreciar la música.


 

Aïda Camprubí

Aïda Camprubí – periodista musical

Clar que us falta perspectiva, perquè sou uns viejetes i això a alguns els atrofia els sentits! Jejeje! També diuen que com el primer amor cap, i crec que això és una fal·làcia. Les primeres experiències sempre es viuen amb molta intensitat -positiva o negativa-, però  si deixes de gaudir tot el que et poden oferir la resta de moments, gèneres o moviments, perds una òptica més amplia i d’intensitat a la vida. Crec que avui la música pop té una vessant més folgada que els seus precedents (i segurament més tancada que els que vindran després). Dins la música popular, entesa com la que escolten les masses, ja no només hi caben totes les vessants de l’estil entès com a pop (el sixties, el twee, el synth-pop, l’indie pop, el pop-punk, etc.) i les seves coalicions amb el rock, també abraça l’electrònica comercial, les ramificacions més llatines, les mil accepcions del hip hop o fins i tot particularitats del folkclore com és el flamenc, mira la Rosalía. Sorprèn com s’han mesclat aquests gèneres a espais comuns com són les emissores de radio més comercials. El pop no són els pares; el pop, avui en dia, ho és tot!

Escrit per | Repo Man

He agafat el meu àlies del títol d’una pel.lícula de culte de 1984, “Repo Man”. Aquestes són algunes de les coses que vaig aprendre a estimar gràcies a la xarxa de biblioteques: les pelis de Stanley Kubrick, el llibre de còmics “Peanuts”, els discos de Miles Davis o Camarón de la Isla, l’actriu Jessica Chastain, les novel.les de Robertson Davies i els quadres de la Frida Kahlo. Em podeu trobar a la Biblioteca La Sagrera-Marina Clotet.

21 Comentaris

  1. Xahrazad

    11 maig 2017 at 12:14

    Un debat molt interessant. Trobo el que ens falta és més cultura musical i que les noves generacions tinguin més eines per apreciar o no, la música d’abans i d’ara.

  2. Jaume

    17 maig 2017 at 18:26

    Sota la meva perspectiva personal; sembla que les èpoques passades sempre van ser millors. L’incansable difusió “non-stop” de la música mainstream actual amb aquests esquemes musicals tant repetitius i pesats em treuen de polleguera. La creativitat ja no es impulsada i molt menys valorada… Es una pena que els calés sempre siguin el motiu final del perquè de tot plegat.

  3. Pau

    18 maig 2017 at 12:25

    Aquello de que todo tiempo pasado fue mejor suena a discurso rancio, simplemente la música cambia y cambian los lenguajes y las formas. Quizás la época del pop haya pasado y sea hora de explorar nuevos géneros y nuevas posibilidades.

  4. alberto sanchez sanchez

    18 maig 2017 at 21:51

    La música de tiempos pasados era mejor, mas trabajada, la actual solo son estridencias.

    • Manel

      23 maig 2017 at 10:33

      Te refieres a la zarzuela?

  5. Yeah baby

    22 maig 2017 at 17:58

    Para mí, como fanática del rock, la mejor música en este género ya se hizo: entre fines de los 60 y principios de los 80: Bowie, Rolling Stones, Lennon y cía., Patti Smith. Luego Joy Division, Talking Heads, The Clash. Para terminar en los 90 con el punk rock de Sonic Youth, el movimiento grunge donde destacó Nirvana y el britpop desde UK con bandas como Blur, Oasis y Pulp. Lo que escuchamos hoy son sólo reminiscencias del pasado.

  6. Cel·la Mondéjar

    22 maig 2017 at 19:50

    El meu fill de vuit anys davant el cartell de ‘David Bowie is’: “Per què volia semblar una noia?” “Doncs perquè trobave injust que només les noies poguéssin pintar-se, vestir-se i pentinar-se per ser més guapes i va decidir fer-ho ell, també.” I això sembla que el convenç. Fa una setmana que es va voler comprar un penjoll i la venedora li va dir “Però si són coses de noies!”. Tant de bo hi hagués més Bowies…

  7. Jayu

    22 maig 2017 at 20:10

    Tenint en compte que totes les músiques actuals es basen en les anteriors i moltes són burdes còpies, penso que la música actual ha perdut el risc d’altres dècades en favor d’una immediatesa d’acord amb els temps que vivim. Estic totalment d’acord amb algun comentari que parla d’en Bowie i de Lennon… però encara es pot mirar més enrere i tot.

  8. josep lluís

    22 maig 2017 at 21:06

    Crec que la música és un art i reflexa sempre el que el artista vol expresar. Poden anar cambiant les eines, pero sempre hi ha una bona melodia o composició. Ens pot agradar o no el que sentim, però penso que això depen del bagatje musical de cascadascú.
    Crec que avui dia hi han tantes bones cançons com abans.

  9. Joan Sardà

    23 maig 2017 at 0:56

    Totes les arts tenen el seu període clàssic. I si com sembla, aquí s’ha de parlar del rock i del pop, la cosa no va anar gaire més enllà de l’any 1970. El que va venir després, amb escasses excepcions no va ser més que un aprofitament de la repercussió social aconseguida als anys 60. Mireu les dives d’ara, que juguen en la lliga de Marujita Díaz i Tania Doris, més que no pas en el camp musical.

  10. Joan Vitòria i Codina

    23 maig 2017 at 8:07

    Difícilment es pot dir que la música d’un moment o d’un altre sigui millor. Cada moment té la seva música corresponent i amb l’actual ens falta perspectiva per valorar-ne la imporància o qualitat.
    Malgrat això, crec que és evident que als anys 60 hi va haver una gran explosió de la música popular (pop, rock i tots els subgèneres que vulgueu) que difícilment es podrà repetir, igual que el moment de l’explosió de les avanguardes artístiques de principis del segle 20 també va ser un moment únic i irrepetible.

  11. Teresa

    23 maig 2017 at 10:02

    Això és com tot: vist amb la perspectiva i el filtre del temps, sembla que el passat era millor. La música, l’Art, és la essència de la nostra espècie. Artistes destacats n’hi ha de totes les èpoques.

  12. VanessaC

    23 maig 2017 at 10:18

    La música d’abans m’agrada perquè encara reflexa situacions que vivim avui, les cançons que perduren són aquelles que ens afecten o ens fan sentir identificats, ja siguin d’ara com de fa vint anys.

  13. Gerard Corrigüelas

    23 maig 2017 at 12:10

    Fa 50 anys es feia música collonuda. Fa 40 anys es feia música collonuda. Fa 30 anys es feia música collonuda. Fa 20 anys es feia música collonuda. Fa 10 anys es feia música collonuda. Ara es fa música collonuda. La resta és manca d´informació o massa comoditat.

  14. Bárbara

    23 maig 2017 at 13:06

    Hi ha música molt bona a totes les époques, diria que a vegades la falta de coneixement pot fer semblar que la música d’abans per més coneguda i escoltada sigui millor.

  15. Noemí Olona

    24 maig 2017 at 10:11

    Jo sóc de l’opinió que podem trobar bona música a qualsevol època, i hi ha molta música actual que m’agrada; però no crec que la música actual sigui capaç de deixar la mateixa empremta que va deixar la música d’abans. No crec que ara hi hagi cap artista o grup comparable a Beatles, un Bowie o uns Queen.

  16. laura alabart

    24 maig 2017 at 10:23

    A mi m’agrada la BONA musica: m’agrada canviar de gèneres, estils i èpoques segons el dia i estat d’ànim. Però es cert que ens falta certa cultura musical en aquest país per saber apreciar músiques menys comercials.

  17. Núria

    24 maig 2017 at 16:54

    Dieu-me antiga, però jo soc del parer de que la música “d’abans” era molt millor. Em sento com una àvia dient això, però quan sento el que escolten els meus nebots de 14 o 15 anys, se’m posa la pell de gallina. Per mí, tot allò són sons esgarrifosos, com de maquinària mal engreixada. I em pregunto si quan jo era jove els meus pares pensaven el mateix quan em sentien posar Rage against the machine o Rancid… segurament, sí. Tot i així, jo segueixo pensant que avui dia tots els sons estan ja explorats i és molt difícil innovar perque ja està tot fet, per tant, i sempre segons el meu parer, cada cop es composa pitjor i hi ha més música comercial i “fàcil” que de qualitat. Amb excepcions, clar, alguna n’hi deu haver…

  18. Antonio Martinez

    25 maig 2017 at 13:34

    Trobo que ara existeix més colonització cultural que abans

  19. Gabriel Merlos

    25 maig 2017 at 14:44

    En el meu cas m’agrada música molt diversa i de diferent època i crec que a cada moment hi ha música bona per escoltar.

    No crec en el tema de la colonització cultural en el cas de la música. Algú s’ha plantejat mai que Mozart, Vivaldi o qualsevol altre d’aquest genis ens intentaven colonitzar culturalment? La bona música (clàssica, contemporànea, rock, jazz, ètnica,…) no colonitza obre mentalitats i ens demostra que la bellessa és universal.

    Això sí, trobo moltíssim a faltar la disbauxa d’emisores pirates a la FM dels vuitanta i per soposat més programes de música a la televisió actual.

  20. Ruth

    17 juny 2017 at 23:57

    Generalitzar sempre és un error. Abans es feia molt bona música, però també música comercial i música basura, però la música que es manté sempre és la bona. Actualment és el mateix i la que perdurarà serà també la bona.
    El que si és cert és que les discogràfiques tenen totalment estudiat cóm han de ser les melodies que tenen l’èxit comercial assegurat i és una pena veure cóm obliguen a que els músics que volen donar-se a conèixer, segueixin aquests patrons. Per sort n´hi ha molts d’altres que composen el que volen i amb l’ajut de les xarxes arriben a la gent amb més facilitat.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *