Elegia per Chris Cornell

Little Fish Fa 4 setmanes Adults, Música
3

Chris Cornell

La mort d’algú del món de l’espectacle sempre és un fet que, almenys a mi, em fa que pensar. Per una banda, milers de persones moren al dia a tot el món, algunes d’elles en condicions horribles, sense que els seus noms ocupin cap de les notícies amb les que ens alimentem cada dia; per una altra, la mort d’algun “famós” sol rebre una notable atenció pels mitjans de comunicació, amb lloances d’allò més diverses.

Per això, a hores d’ara segur que ja te n’has assabentat de la mort del cantant Chris Cornell. Amb la distància dels dies, i amb el cabal informatiu sobre el succés, poc queda per dir. De totes maneres, m’agradaria dedicar aquestes línies a Cornell per tal que tingui el lloc que es mereix al Bibarnabloc.

Cornell és conegut pel seu treball amb la banda Soundgarden, pionera del moviment del grunge per allà a la dècada de 1990. També va destacar pels seus discos amb Audioslave, banda formada per Cornell i la secció instrumental d’una altra banda mítica, Rage Against The Machine.

En la seva llarga carrera va poder crear treballs en solitaris, alguns d’ells força criticats, però en els que sempre van destacar les seves capacitats com a compositor i la seva veu. Una veu que és considerada amb justícia una de les millors de la història del rock: un registre ampli, amb uns aguts que el pas del temps es va encarregar d’apaivagar, però que continuava sent capaç de tronar amb força o de trencar-te el cor amb les seves balades punyents.

Per als que tenim una certa edat, les cançons de Chris Cornell són una part integral de la nostra adolescència i de la nostra maduresa, junt amb un bon grapat de bandes que van néixer (o que van acabar de triomfar) en aquells llunyans noranta.

La paradoxa a la qual apuntava a l’inici de l’entrada potser és inevitable, donada la connexió que hi ha entre les figures de la cultura popular i la nostra pròpia experiència vital. Les seves cançons, les seves pel·lícules o els seus llibres son part de l’escenari en el qual es desenvolupen les nostres vides, i en no poques ocasions una part molt important.

Cornell sempre va ser un dels meus artistes favorits. Sens dubte per la seva música, però també per unes lletres que van connectar bé amb aquells que sempre vam ser una mica més sensibles del compte. És impossible, doncs, no sentir pena per la mort de Cornell, sent com és una altra prova que el temps no respecta res, i la nostra joventut va quedant cada vegada més enrere.

És curiós que Chris Cornell manifestés en alguna entrevista, com en aquesta per a El País, no sentir nostàlgia pel passat i esforçar-se sempre per mirar endavant:
 

Generalmente miro hacia adelante. Cuando miro hacia atrás me siento afortunado de haber superado lo que pasé y de que Soundgarden sea lo que es hoy en día. Fuimos pioneros de la escena musical del tiempo en que empezamos, en los noventa, y hay cierto orgullo en ello, pero en realidad creo que estoy haciendo más ahora y que voy a hacer mucho más en el futuro.

 
I això ens dóna una bona idea d’allò que per a Cornell era l’activitat artística:
 

Lo importante es qué vas a hacer mañana, porque sea lo que sea lo que haga Pearl Jam o Soundgarden, si está bien, convertirá a lo que hicimos en un principio en algo aún más valioso y relevante.

 
Tenint en compte que s’ha confirmat que la causa de la mort del cantant va ser el suïcidi, citar unes declaracions com les anteriors pot semblar fora de lloc. Però com molt bé puntualitzen en una entrada a la plataforma Vulture, la causa de mort no fa que les seves lletres obscures i tristes siguin més veritat, o que les seves lletres optimistes ho siguin menys.

Per això, amb independència del suïcidi (un fet terriblement incomprensible per a qualsevol que ho contempli des de fora) les paraules que he citat no em semblen un mal missatge en general: lamentem les pèrdues, siguin famoses o no, plorem aquelles més properes, i provem de seguir endavant, no només per obligació, perquè és el que toca, sinó perquè si allò que fem demà està bé convertirem allò que vam fer i allò que vam ser en quelcom encara més valuós.
 

De la mort de Cornell s’ha escrit de tot: alguns articles sensacionalistes i francament innecessaris, d’altres molt personals (com la carta oberta que la seva vídua va dedicar al cantat, o el poema que li va escriure el guitarrista Tom Morello, company a Audioslave), i encara d’altres que analitzen la seva figura i la seva significança musical. D’aquests últims pot ser que pagui la pena que donessis una ullada a l’article d’Amanda Petrusich Chris Cornell had an unforgettable vulnerability a The New Yorker, sobre la sensibilitat i la humanitat que deixaven entreveure els actes i les paraules del cantat; i l’escrit de Frank Guan Reckoning with the weight of Chris Cornell’s lyrics sobre la qüestió, a la que al·ludia més a dalt, de la interpretació retrospectiva de les seves lletres.

També se n’han fet un bon grapat d’homenatges musicals per part d’artistes força diversos, fent versions de temes de Cornell (en especial Black Hole Sun). Però, de lluny, el meu homenatge musical favorit va ser la versió de la cançó Blow up the outside world per la mítica banda Living Colour (de la que us en vaig parlar al seu dia). Una versió senzilla, a un petit club a Perth, però que contagia l’emoció del públic quan canta a plena veu la lletra, i del cantat Corey Glover quan, en un moment del tema, sembla que hagi de fer una pausa per a poder continuar.
 


 

A Biblioteques de Barcelona podeu trobar les grans obres que ens ha deixat Chris Cornell. En primer lloc el disc Temple Of The Dog, de la banda del mateix nom formada per Cornell com a tribut a la mort del seu amic i també pioner de l’escena de Seattle Andrew Wood. La formació va incloure membres del que després seria la banda Pearl Jam. De fet, el cantant Eddie Vedder es va unir al grup per a cantar la mítica Hunger strike:
 


 
Amb Soundgarden, els discos Badmotorfinger (l’obra que va impulsar la banda, i de la que podeu llegir una completa ressenya a Pitchfork), Superunknown (l’obra que els va portar la fama mundial massiva, i a la que vaig dedicar una entrada aquí al Bibarnabloc) i el darrer treball de la banda, el fantàstic King Animal, amb perles com aquesta Bones of birds:
 


 

Els tres discos de l’etapa de Cornell amb Audioslave: el disc homònim, Out of exile i Revelations. Sempre he sentit debilitat pel primer d’aquests discos, amb temes tan bells com aquest I am the highway:
 

 
Finalment, també teniu tres de les seves obres en solitari: Euphoria morning, Carry on i Higher Truth. De l’àlbum Carry on recuperem el tema Arms around your love:
 

 

Escrit per | Little Fish

Discret i esmunyedís, m'agrada perdre'm entre les prestatgeries de les biblioteques i deixar que la serendipia em sorprengui. Sóc l'Evelio i treballo a Biblioteques de Barcelona

3 Comentaris

  1. Cris

    6 juny 2017 at 12:05

    Euphoria morning es un disc preciós, delicat, amb un us de la seva veu fora del que acostumaba a fer. Meravellós.

    • Little Fish

      7 juny 2017 at 19:53

      Ben cert Cris, un disc que diu molt de la versatilitat i l’amplitud de mires de Cornell. Gràcies pel teu comentari.

  2. Cristina

    19 juny 2017 at 8:44

    Ostres, me n’acabo d’assabentar en veure el titular de la vostra notícia… Avui és dia de Be Yourself, llavors…
    Molt xulo l’article, per cert.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *