0
Train kids. Reinhardt, Dirk
La jaula de oro. Quemada-Díez, Diego

 

Una epopeia humana

Si voleu conèixer realment com és la travessa de Mèxic que fan més de 300 mil persones cada any des de l’Amèrica Central —concretament des de Guatemala— aquesta lectura i pel·lícula són realment imprescindibles.

El llibre és colpidor, una novel·la trepidant en què cinc joves s’embarquen en una de les aventures més desesperades i perilloses que hi ha avui dia al món. No ho dic jo, ho diu Amnistia Internacional. Travessen el riu Suchiate que fa de frontera entre Mèxic i Guatemala, han de travessar Chiapas i tot Mèxic fins a la frontera amb els Estats Units. La relació de vicissituds per les quals han de passar totes les persones immigrades és interminable: robatoris amb violència, enganys i estafes, pallisses, vexacions de tota mena, accidents, persecucions policials i de màfies diverses, violacions, assassinats… una autèntica epopeia anònima i diària.

El quintet protagonista del llibre té molta sort d’arribar tan lluny com arriben. Per la perillosa travessa de Chiapas contracten els serveis d’un membre d’una mara. Sota la seva protecció no els passarà res, però Chiapas és només l’inici. Més endavant trobaran ajudes altruistes: un capellà local, una dona que el seu fill ha emprès el mateix camí incert i una monja, «La Santa», que els atén durant la recta final del periple. Però no ens enganyem, l’ajuda rebuda és circumstancial, gairebé miraculosa, i en alguns moments arriba in extremis.
 

Aquesta història és una novel·la, molt fidel a la realitat, però una novel·la al capdavall, ja que en la vida real, per desgràcia, gairebé ningú aconsegueix d’arribar als EUA al primer intent

 
La pel·lícula, llargament premiada des del 2013, té una factura més documental, una narració menys novel·lesca i més acostada a la cruesa del dia a dia dels nois i noies que volen arribar fins al Nord. Segurament aquesta és la principal diferència entre el llibre i la pel·lícula. Al film no hi ha una acció frenètica hollywoodiana i la narració se sustenta en plans de càmera més llargs i pausats, però hi ha situacions i escenes molt colpidores que expliquen la cruesa de la violència i el racisme que han de viure les persones migrades. Aquí els protagonistes són un trio, un d’ells un jove indígena tzotzil que no parla castellà i una noia que es fa passar per un noi.

Una diferència una història i l’altra és que el llibre és més novel·lesc, més amable si voleu, i amb un final més esperançador que ens calma el desassossec que podíem tenir. El film ens pertorba més interiorment perquè mostra més vivament l’horror a què se sotmeten els immigrants i el resultat final és molt més aterridor perquè ens acara amb el món que, entre totes, estem bastint.

Llegir el llibre o veure la pel·lícula —o totes dues coses— hauria de ser obligatori a les aules de secundària, especialment a partir dels 14 o 15 anys. Igualment, gran part de la població adulta també hauria de passar per aquest mirall de les nostres societats occidentals.
 

“Altíssim” Mapastepec, Chiapas, Mèxic

“Altíssim” Mapastepec, Chiapas, Mèxic. 5 d’agost del 2000. Denis Evan, de 12 anys, fa un salt temerari entre vagons de càrrega. Denis va deixar enrere una germana a Hondures. La seva mare va anar a Califòrnia per a un treball ben pagat. Tenia l’esperança de trobar-la a San Diego. La història de la foto és de l’any 2000 però sembla extreta del llibre. Res no ha canviat.

 

Els títols i els finals

El títol de la pel·lícula funciona com una metàfora del món occidental d’avui dia: respecte del «Sud» les societats del «Nord» som privilegiades i ostentoses, però no volem compartir la riquesa amb ningú, perquè som avares i tanquem l’or —i a nosaltres mateixes— dins una gàbia amb l’accés molt restringit. Però La jaula de oro també és una referència a la pel·lícula homònima de Frank Capra de l’any 1931, una comèdia romàntica que retratava l’alta burgesia americana de l’època, amb una crítica àcida, i que ens deixava clar que, en aquest món, les regles les posen aquells que «tenen l’or», els rics per entendre’ns, i que tot plegat té a veure amb l’existència de classes socials.

Aquesta referència a l’estatus social, a la riquesa d’uns i altres és el centre del problema dels refugiats i del moviment de persones en el món globalitzat d’avui dia. El títol del llibre —Train kids, «Els nois del tren»— se centra més en els protagonistes de la història i ens acosta més vivament el drama humà que hi ha darrere. Els nois dels trens que van al Nord ha de ser el nostre primer focus d’atenció. Però el llibre també incorpora un epíleg en el qual l’autor deixa clar que tot aquest drama que denuncia té l’origen en les extremes desigualtats econòmiques i socials dels països d’origen «un reduït grup de terratinents, empresaris polítics i militars es reparteixen els recursos entre ells, mentre la resta viu en la pobresa més extrema». Els títols funcionen com les dues cares d’una mateixa moneda. La crítica al sistema econòmic —al capitalisme financer global si voleu— no ha de fer que deixem de banda la part humana que té a veure amb les persones que migren:
 

«Està bé tenir diners. Però no expliquen contes al vespre, ni responen quan se’ls pregunta, ni tampoc consolen en la foscor (…) el malestar per la tristesa de la separació es va transformant en ràbia i menyspreu per la traïció. Des d’aleshores mai més no m’han alegrat els regals que m’envia la mare, ni tampoc els diners. Els rebo com una disculpa insuficient.»

 
No espereu trobar un final feliç en cap de les dues històries. La novel·la planteja un final més tranquil·litzador, però l’epíleg ens situa, de nou, en la crua realitat.
 

20040610-bartletti-mw09-006-910

El Tren Peregrino: The Pilgrim Train Chiapas, Mexico. September 6, 2000. El Tren Pelegrí és el nom que li donaven les autoritats mexicanes als trens plens de “sense papers” provinents de l’Amèrica central. Els trens de càrrega són una forma d’evitar controls de carretera a la part sud del país.

 

Les dones

Una semblança important de les dues històries, i no gens casual, és que tant en un cas com en l’altre hi ha una noia que es fa passar per noi. Imagineu-vos si ja és perillós per a qualsevol noi, com no ho ha de ser per a una noia. Un element que hauria de ser una de les reflexions principals tant del llibre com de la pel·lícula perquè mostren tota la cruesa del món masclista en el qual vivim. Les dones, sempre les dones, estem sotmeses a una doble o triple (re)pressió: de classe, de procedència i de gènere. Les milers de mortes cada any a Mèxic víctimes de violència masclista i les que no moren però viuen sotmeses i esclavitzades sota les normes brutals d’una societat heteropatriarcal.

Les dues noies d’aquesta història són dues heroïnes anònimes dels nostres dies, com n’hi ha tantes. Cal dir-ho perquè ningú ho farà i és necessari prendre’n consciència.

 

Algunes reflexions interessants del llibre

El llibre és una bona font de citacions d’aquelles que conviden a la reflexió i que et toquen per dins. Unes reflexions que ens acaren amb les nostres pròpies contradiccions als països occidentals:
 

«Per què no ens deixen anar on volem? (…) s’assembla molt a casa meva, en realitat és igual… tret que ara sóc, de cop i volta, un estranger. (…) I per què? No hi havia pensat mai, però realment és molt rar (…) Per quina raó algú pot dir que un país és “seu”?»

«Allà a dalt només tenen diners, però no tenen cor (…) Justament quan tens molta sort i aconsegueixes tot el que vols, en alguna banda hi perds l’ànima. I què et queda aleshores?»

«Els problemes grossos només es tenen amb la pròpia consciència (…) Dec ser cec, perquè no veig les proves que vostès diuen. No veig cap rètol que digui “delinqüent” (…) respecto les lleis… en la mesura que estiguin d’acord amb les meves conviccions, les quals diuen que algú que busca protecció no pot ser foragitat (…) És igual el que passi o el que la gent digui de tu. Tu no ets un delinqüent, ni un lladre, ni un inútil, ni il·legal ni res semblant. Únicament et falten uns papers, res més.»

«Potser hauríem d’oblidar aquesta història tan estúpida i començar a bastir el nostre propi món, en lloc d’anar darrere d’una quimera qualsevol

 

Dos detalls interessants del llibre

  • Hi ha un parell d’històries o llegendes dels pobles d’origen del Miguel —el narrador— i la Jaz. Una d’elles explica que a la gent del poble els protegeixen els déus del vent i a l’altra, curiosament, els protegeixen els esperits de la terra i això està molt bé «perquè de terra n’hi ha a tot arreu, és igual on siguis».

  • L’Emilio, un noi indígena de les muntanyes, deixa el grup després que caiguin del tren en plena nit i no se’n sap res més d’ell. Els companys fantasiegen sobre el seu destí, imaginen que torna al seu país, a la seva terra, i s’uneix a una guerrilla, n’esdevé el cap i es fa famós a tot el món i aleshores tothom explicarà que tot va començar allà, amb ells: «algun dia la gent dirà que tot va començar a les muntanyes de Mèxic».

 
A vegades em pregunto, després de lectures i pel·lícules com aquestes, si no hauríem d’unir-nos a alguna guerrilla —i si no existeix crear-la— per tal d’intentar canviar realment les coses.
 

Les fotos que il·lustren aquesta entrada són de Don Bartletti i estan fetes l’any 2000. Fa ja disset anys, això ens hauria de fer reflexionar per què no es resol aquest drama que se’ns presenta, cada cert temps, com un problema nou al qual se l’ha de buscar una solució nova.

Si ho preferiu, podeu veure-les a opensocietyfoundations.org.

 

20040610-bartletti-mw09-001-910

Amb destinació: El Nord. Teotihuacan, Estat de Mèxic, Mèxic. 11 setembre 2000. Cada dia 50.000 persones estan en ruta creuant Mèxic en direcció als Estats Units. Milers i milers de migrants, com aquest nen hondureny que observa Mèxic a la part superior d’un tren de càrrega.


 

Escrit per | Harriet Burden

Veig el món a través de la literatura. Arriba un moment en què se’m tenyeixen els records i no sé si les coses han estat viscudes o llegides… o totes dues coses alhora. En trànsit per les difuses fronteres. Em podreu trobar, també, al blog Blau de Tina on descobrireu el meu nom autèntic

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *