0

JAMAS_cover

Martín, Jaime
Jamás tendré 20 años

Barcelona: Norma, 2016

 
Amb la seva darrera obra (aquí les teniu totes) Jaime Martín s’ha fet mereixedor del premi del darrer Saló del Còmic de Barcelona a la millor obra publicada d’un autor espanyol (i el nom és així d’enrevessat perquè els autors espanyols bons quasi sempre publiquen a l’estranger, amb honroses excepcions). Si amb Las guerras silenciosas en Jaime Martín tirava dels records del pare, ara recula fins als avis. La seva àvia nascuda a Melilla complia 20 anys just el dia de la sublevació de les tropes que va portar a la Guerra Civil, i d’aquí el títol del llibre, ja que l’àvia es va veure morta i es va dir que “mai tindria 20 anys”. Ella era una jove amb els seus amics i les seves idees força d’esquerres, quan la revolta a Melilla van anar a buscar tots els esquerranosos, o sindicalistes, o qualsevol que no combregués amb les idees dels sublevats i els van portar a “passeig”.

Jamas tendré 20-años - Jaime Martín

Ella va poder escapar, per les muntanyes cap a Orà i d’allà cap a la península. Als seus amics els va veure morts en una cuneta, no li van explicar, no li semblava, no ho va descobrir després, no, els va veure, morts, a la carretera que ella va seguir per fugir, encara calents. Unes poques pàgines enrere els hem vist, despreocupats, enjogassats amb tota la vida al davant, i ara són cadàvers, i a ella li ha anat d’un pèl.

Jamas tendré 20-años - Jaime MartínLa brutalitat de la repressió als dos bàndols al principi de la guerra va ser exagerada, però la repressió a la zona republicana després va ser perseguida i jutjada, l’altra no, ni tan sols ara, i ja ha plogut.

Ja a la península Isabel, amb les comunicacions amb Melilla pràcticament tallades, inicia una relació amb Jaime, artiller a l’exèrcit republicà. Va destinat al front, des d’on li escriu cartes (cartes que s’ha de fer llegir, ja que no en sap), les cartes, tot i les poques dades que podien revelar (imagino que això és una llicència de l’autor), van dibuixant clarament un replegament de les posicions. Fins que un dia, Jaime i els seus companys són sobrevolats per una immensa esquadra d’aviació enemiga que els ignora, s’adonen aleshores que la guerra està perduda.
 

avions
 
I ja està? Doncs no. La guerra havia acabat, però si estaves al bàndol perdedor, el final de la guerra només era el principi. Arribava la repressió, per moments tan dura com al llarg de la guerra. Persecucions ideològiques i dificultats per trobar feina i per tirar endavant, calia recordar als vençuts que havien perdut la guerra. Les detencions eren freqüents, i també els afusellaments i els passeigs, o les simulacions d’afusellament per acollonir el personal, la policia política trucant a les portes de les cases de matinada, les delacions, etc.
 

ICULT COMIC JAMAS TENDRE 20 ANOS DE JAIME MARTIN
 
Però calia tirar endavant, i a poc a poc Jaime i Isabel i els seus fills van tirant endavant, treballant molt i amb la por constant a la policia i al clero (que en aquell moment eren massa semblants), i convivint amb aquells que els havien delatat i denunciat, i amb els fills d’uns i altres, normalment aliens al passat dels seus pares. Calia deixar enrere el passat.
 

Jamas tendré 20-años - Jaime Martín
 
Treballaven com mules, i això combinat amb una certa recuperació econòmica els va permetre prosperar una mica, donar un millor futur als seus fills i deixar enrere el passat traumàtic que els va estroncar en sec la joventut. Però va ser massa dur per oblidar-ho.
 

Jamas tendré 20-años - Jaime Martín
 
Igual que a Las guerras silenciosas el volum es tanca amb fotos reals dels avis de Jaime Martín, i de la casa, i un repàs de la història i dels fets més rellevants des d’abans de la sublevació fins a pràcticament el final de la dictadura. Jaime Martín fa un còmic, un molt bon còmic, però partint de persones reals, i és bo recordar-ho, perquè en aquest cas una història particular va ser la història de molta més gent, pràcticament el mig país que va perdre la guerra.

 

Jaime Martín va participar en la sessió oberta del club de lectura de còmics de la Biblioteca El Carmel – Juan Marsé el passat 11 de maig, mentre li demanava algunes dedicatòries prèvies vaig tenir l’oportunitat de xerrar una mica amb el, en va sortir més o menys la següent entrevista:

 

-Com veus les condicions del còmic com a medi a Espanya?

 Les mides del mercat són les que són. Fa anys que esperem recuperar el nivell bo dels 80 i primers 90, però sembla que allò va ser una anomalia i que el nivell actual és el nostre nivell real. S’ha guanyat en varietat, el còmic ha entrat a les tendes de llibres, però les tirades són molt petites i es van reduint. El primer àlbum de Sangre de barrio va tenir una tirada de 8.000 i es va esgotar. Les tirades ara són de 1.500, i les editorials prefereixen comprar els drets que comprar el còmic. Per això em vaig decidir a publicar directament pel mercat francès amb Dupuis.

 
-Quina és la principal diferència que representa publicar a França?

La principal diferència són les tirades. De totes maneres França és una anomalia dins Europa, les xifres de vendes de la resta de països són també força baixes. Sí que de vegades les tirades a França són molt bones però no és el més habitual. Quan vaig publicar el primer àlbum a Dupuis i uns mesos després els vaig preguntar per les vendes i em van dir uns 7.000 em vaig preocupar, però em van dir que eren unes bones xifres tenint en compte que a França no em coneixia ningú.

 
-La història de Las guerras silenciosas com va sortir? Era perquè el pare sempre estava parlant de la mili?

Sí,  des de sempre. Tota la vida jo recordo que estava explicant la mili, des que era ben petit.

 

Jaime Martín signant
 
-Després de dos àlbums on tires de records de família, quin és el teu nou projecte?

Doncs la meva idea era fer una mena de trilogia i tancar aquest cercle. Com que ja havia parlat de la generació dels meus pares i la dels meus avis ara estaria bé parlar de la generació que ara tindria entre 40 i 50 anys, és a dir la meva i dels meus germans. El problema però, és que encara no sé si ho faré, perquè hi ha certes dificultats.

No sé si me’n sortiré perquè m’agradaria explicar aquesta història parlant també de la relació entre Espanya i Europa. La meva generació va créixer escoltant allò típic dels avis que “quines ganes de deixar enrere la dictadura i entrar a Europa i la democràcia i la llibertat i la modernitat”. I quan entrem dins la UE i arribem a la crisi descobrim que la Unió Europea és la unió de la banca i no de la gent. M’agradaria tractar aquest tema però no vull fer una història que sembli un discurs polític. I no hi ha aquest component històric de la guerra civil, que tothom la coneix, i d’aventures com a Las guerras silenciosas. Hi ha una mancança de comercialitat, d’aventura, de cosa una mica més lleugera. Jo si em poso com a lector o com a espectador al cinema no agafo un còmic perquè em donin la brasa, aquest és el problema. No sé què faré. Bé sí que ho sé: escriuré el guió i veuré si trobo que hi ha coses que es poden publicar, que no sigui un totxo polític. Si veig la possibilitat de fer una cosa que sigui una mica amena i que hi hagi lloc per ficar una mica de crítica social i política però també aventures o coses nostàlgiques. Hi ha moltes coses a explicar quan vols parlar de la generació de gent de 40-50 anys perquè van viure el pas de la dictadura a la democràcia, la movida madrilenya, els grisos atonyinant. I hi ha coses interessants per explicar i d’altres que són un totxo com el tema polític.

En aquest cas hi ha un problema afegit i és que el meu editor vol que jo sigui el protagonista de la història. Bé, això es el que vol, que no necessàriament s’ha de fer això perquè a mi no m’agrada.

 
-Però a Las guerras silenciosas sí apareixes.

Bueno a Las guerras… serien els meus pares els protagonistes, tot i que surto jo i els meus germans. El meu editor francès em deia que “si has tret els teus pares, i els teus avis en aquest últim, si vols fer una trilogia, jo vull veure’t com a personatge principal”. I, hòstia, a mi això no m’agrada, jo parlar dels altres sí, però parlar de la meva vida no l’hi trobo la gràcia.

 
-Potser seria per aquesta tendència a fer literatura del jo o que tot sigui autobiogràfic.

Ell no ho deia perquè això sigui tendència o no, sinó perquè és més coherent. Si vull fer una trilogia amb una generació a cada àlbum, al final toca. Repartiria una mica el protagonisme amb els meus germans per escaquejar-me una mica, però em fa molta vergonya.

 
I amb això acabem aquesta ressenya i entrevista a un dels nostres autors més interessants del moment.

 

Escrit per | Tyler Durden

La primera regla del Club és que no es parla del Club, la segona regla... A més del Club, i només com a tapadora, em faig dir Cesc i treballo a la Biblioteca El Carmel - Juan Marsé.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *