4


 

Aquesta frase és l’excusa típica, molts actors la fan servir quan després de fer-se famosos algú els descobreix un vergonyós passat en pelis de sèrie Z, telesèries infumables, i de vegades fins i tot porno. I aquest és el motiu d’encapçalar aquest article amb una foto de l’actriu Sibel Kekilli (molt recomanable Contra la pared), però no parlarem d’actors.

Quatre nanos de Liverpool van gravar un disc, la cosa no tindria més transcendència si no fos perquè en algunes de les cançons era evident que s’havien begut com es diu vulgarment “l’aigua dels floreros”. Lennon com una cuba intentant cantar Bésame mucho en castellà és…, interessant. Quan es van fer famosos van comprar tots els exemplars d’aquest disc, i ara és una peça de col·leccionisme perquè els col·leccionistes són gent molt estranya, tampoc és un disc que valgui gaire la pena d’escoltar més enllà de la curiositat, però no parlarem de músics, ni de col·leccionistes.
 

Beatles
 
Parlarem de llibres dels quals els seus autors han renegat. No és freqüent, però de vegades hi ha autors que miren amb horror algunes de les seves primeres obres i, amb el pas del temps, es neguen que es reeditin confiant que la gent se n’oblidi. És una pretensió d’allò més raonable, però jo no sóc raonable així que preparats per un viatge al cor de les tenebres…

Aquests són alguns llibres dels quals els autors n’han més o menys renegat després:
 

Quim Monzó
L’udol del griso al caire de les clavegueres

Barcelona: Edicions 62, 1976

Abans de ser el geni dels contes i la ironia, un jove Quim Monzó va guanyar un premi amb aquesta novel·la, el Premi Prudenci Betrana ni més ni menys. Llegida ara, i tenint present l’obra posterior de Quim Monzó, aquesta obra és molt estranya. És una novel·la, un gènere que Monzó només ha visitat en dues ocasions (La magnitud de la tragèdia i Benzina), prescindeix d’alguns signes de puntuació i fa un retrat d’un moment molt concret, centrat més en un costumisme més superficial. Molt anys 70, beguda, alcohol, nit, i viatges.
 

MonzoMesquidaHoritzontal Obres renegades

Quim Monzó / Biel Mesquida
Self service

Barcelona: Iniciativas Editoriales, 1977

Aquí Quim Monzó fa tàndem amb Biel Mesquida i els hi surt un artefacte encara més estrany que l’anterior. Què sé jo, eren els setanta, el país tot just sortia de la dictadura i tot el que semblés nou havia de ser bo. Que resultes estrany o incomprensible era el de menys. En “L’udol del…” hi havia un fil conductor, aquí en estar format per contes això és més difús. Té bons moments, però et deixa una mica sense saber gaire què pensar de tot plegat. Obra de genis o simple presa de pèl? Facin les seves apostes!

Són dos llibres estranys. Després Quim Monzó i Biel Mesquida s’han allunyat d’experiments i han assolit merescudament un nom al món de les lletres. Aquests dos llibres són estranys, i s’entén que no s’hagin reeditat, però si voleu dir que heu llegit tot Quim Monzó o tot Biel Mesquida no us queda una altra que demanar un d’aquests llibres (o els dos), ningú va dir que això seria fàcil.
 

esta cara de la luna - Juan Marsé Obres renegades

Juan Marsé
Esta cara de la luna

Barcelona: Seix Barral, 1982

Es diu que un escriptor demostra que ho és al segon llibre. Juan Marsé havia publicat alguns contes i la novel·la Encerrados con un solo juguete, i aleshores va aparèixer aquest llibre. I després l’autor no n’ha volgut saber res més, i ja fa anys que no es reedita. Suposo que algun dia s’acabarà reeditant. Era el Marsé que havia tastat un cert èxit i estava a punt d’escometre la seva gran obra (Últimas tardes con Teresa). Amb el temps aquest llibre li va anar semblant un pecat de joventut del que millor no parlar-ne.
 
I ara uns exemples de llibres renegats a mitges. Perquè molts autors no són tan radicals com per tallar amarres del tot, o de vegades són coses que vénen causades per unes condicions molt i molt concretes. Dir que en reneguen no és del tot exacte, però en general tampoc és que n’estiguin especialment orgullosos i potser anys després haurien preferit deixar aquests llibres ben amagats.
 

Silver Kane Obres renegades
 
El 1948 Francisco González Ledesma ho tenia tot per menjar-se el món. Als seus 21 anys havia guanyat el Premi Internacional de Novel·la amb Sombras viejas. Però no. La censura va decidir que allò no es publicaria, que no publicaria llibres (o almenys no amb el seu nom). Moria l’escriptor Francisco González Ledesma i naixia Silver Kane! Només hi ha un parell de llibres als nostres catàlegs. Però els llibres de Silver Kane de debò pertanyen als Encants Vells, o a Sant Antoni, allà en podreu trobar a un euro l’exemplar (no en pagueu més, l’esperit d’aquests llibres era un preu popular). Novel·les de l’oest, de butxaca, es venien a carretades i es pagaven molt malament, Ledesma en va publicar moltes (es parla d’entre 200 i 400), a una per setmana. Aquestes novel·les havien de complir certes normes: una extensió molt definida, els bons havien de guanyar, els dolents havien de rebre el seu càstig o la mort, res de funcionaris corruptes, res de sexe explícit. Aquest treball de “galeote literari” va alimentar a la seva família una bona temporada, no n’estava especialment orgullós, però sempre en parlava amb certa estima, amb “carinyo”. Fruit d’aquest “carinyo” van sortir  Recuérdame al morir i La dama y el recuerdo, són llibres de l’oest, són Silver Kane, però els llibres ben editats i ben enquadernats no deixen de ser un hàbitat estrany per a ell. He dit que el Francisco González Ledesma escriptor va morir? No pas! Només estava hibernant, amb la democràcia i sense problemes de censura la seva sèrie Méndez va demostrar que era tot un tros d’escriptor, podeu començar per Expediente Barcelona i anar seguint.
 
Mecanoscrit del segon origen - Manuel de PedroloMecanoscrit del segon origen. Manuel de Pedrolo mai en va renegar. És de llarg el llibre més venut de la literatura catalana, amb els anys i les diferents edicions els exemplars només en català deuen assolir les 7 xifres. És un bon llibre, molt bo de fet, però el seu èxit ha provocat que aquest llibre eclipsi tota la producció de Manuel de Pedrolo. Tota la producció de Manuel de Pedrolo són més cent llibres (uns 120), i aquesta producció a més d’extensa és molt bona, irregular perquè ningú pot ser sempre genial, però molt bona, i dins de la seva obra el Mecanoscrit és clarament un llibre menor. No és un tema de gènere, Pedrolo escrivia llibres de gènere amb el màxim rigor i serietat, li mereixia el mateix respecte la novel·la negra, la social, la ciència-ficció, la policíaca o les formes o gèneres més avantguardistes. Però si hagués arribat a sospitar l’enorme repercussió que tindria, i que deixaria gran part de la seva obra a l'”ombra”, hauria deixat el Mecanoscrit en un calaix. És una mica el que passa en el món musical amb els one-hit wonder, una gran cançó que es menja tota l’obra i tota la projecció i tot el que pugui fer un artista. Per molta gent Pedrolo serà l’autor del Mecanoscrit, i està bé, però també per molta gent Pedrolo serà l’autor NOMÉS del Mecanoscrit, i és una llàstima, estem parlant d’un dels grans de la literatura catalana del segle XX, un dels més grans.
 

Paul Auster Obres renegadesAbans de començar a repetir-se Paul Auster era un autor d’allò més interessant. De fet encara ho és, i potser algun dia els seus llibres tornen a ser el que eren, mai s’ha de perdre l’esperança encara que el de Brooklyn ens ho posi difícil. Els seus inicis en el món de les lletres no van ser gens fàcils, a més a més arribar a final de mes li representava un problema i va provar de tot per fer diners: va dissenyar un joc de cartes que permetia reproduir un partit de beisbol, però ningú va comprar la idea, i també va escriure una novel·la negra, Toc suïcida, la podeu trobar al seu llibre Viure al dia on explica coses dels seus inicis com a escriptor. No és una gran novel·la negra, i té un valor com a curiositat més que purament literari, no és que Auster n’hagi renegat però molt orgullós potser no n’està, la va escriure per fer diners i no li va servir. Tinc la intuïció que es va incloure en el llibre Viure al dia per donar-hi gruix i poder vendre’l més car, en un moment que Auster es venia molt i molt bé s’havia d’aprofitar per fer calaix, sense manies.
 
Parlem de Mercè Rodoreda. L’escriptora catalana més important del segle XX; i si comptem tots els escriptors, independentment del gènere, sempre estarà ben amunt, el lloc concret ja depèn una mica de gustos. Com en tants intel·lectuals contemporanis a ella la guerra civil la va marcar i aquesta marca es va transmetre a la seva obra. Abans d’Aloma (escrita el 1937) i que és la que Rodoreda considera com la seva primera obra, hi va haver més novel·les, de les que l’autora en va renegar sempre.

RodoredaConcretament són quatre: Sóc una dona honrada?; Del que hom no pot fugir; Un dia en la vida d’un home i Crim. Els enllaços van a edicions modernes, si sou fans de les antigues (normalment excloses de préstec) n’hi ha de Del que hom no pot fugir (1934), Un dia en la vida d’un home (1934) i Crim (1936). Mercè Rodoreda es caracteritzà per un nivell d’exigència altíssim cap a la seva obra, podrà agradar més o menys, això és un altre tema, però és difícilment atacable des del punt de vista tècnic o estilístic. Aquestes quatre obres valen la pena? Es fa difícil de dir (confesso que no les he llegit), però normalment quan un autor renega d’un llibre sol tenir motius per fer-ho, així que aquests llibres seran especialment adients per estudiosos de Rodoreda, o per gent amb trastorn obsessiu-compulsiu que té la necessitat de llegir-se tot allò que ha escrit un autor, però estarien desaconsellats si el que volem és entrar en el seu món literari. Les novel·les de les quals no va renegar així com els seus llibres de contes són esplèndids, jo personalment recomanaria començar amb Aloma.

No hi són tots, segur que n’hi ha més, però aquesta és una bona mostra de treballs no excessivament lluïts de grans escriptors. Reconec que és una recomanació de lectura no gaire normal, això de parlar de les obres menys valorades pels seus autors, o fins i tot renegades…, i a més a més difícils de trobar. Però al cap i a la fi això ens els apropa, els escriptors són humans, i no sempre encerten, i tots van tenir uns inicis més o menys dubitatius. I probablement, si som capaços de mirar el nostre passat amb una mica de rigor, tots tindrem coses que preferiríem esborrar, i si creieu que no mireu en uns anys les coses que posàveu a facebook o twitter. La meva admiració si heu arribat fins aquí, aquesta entrada ha estat molt llarga, per això tallo aquí, però no és descartable que reprengui aquest tema el dia menys pensat.
 

Escrit per | Tyler Durden

La primera regla del Club és que no es parla del Club, la segona regla... A més del Club, i només com a tapadora, em faig dir Cesc i treballo a la Biblioteca El Carmel - Juan Marsé.

4 Comentaris

  1. Elena

    18 setembre 2017 at 21:55

    Muy interesante, sin duda, lo que más me ha sorprendido ha sido el “bésame mucho” de Lennon.

  2. maite

    19 setembre 2017 at 8:51

    Grans autors i autores amb obres menors que passen desapercebudes i obres genials que amaguen la resta de la seva creació. Molt bon article!

  3. Pere

    19 setembre 2017 at 10:33

    Molt interessant el cas de Juan Marsé y “Esta cara de la luna”. Lliga una mica amb el que comenta Ignacio Echevarría al pròleg de “Colección Particular”, on diu que no s’han inclòs en aquest recull els relats “Noches de Boccaccio” i “El jorobado de la Sagrada Familia”

  4. Tyler Durden

    19 setembre 2017 at 15:35

    Moltes gràcies. Aquestes “altres obres” m’han semblat un tema curiós per fer un post, i lo de John Lennon… és rigorosament cert.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *