1

Si haguéssim que mencionar a una directora de cinema polèmica del passat segle XX, el nom de Leni Riefenstahl seria una aposta segura. I és que Riefenstahl va dirigir uns documentals innovadors quant a forma, però censurables pel seu contingut: les pel·lícules La victòria de la fe (1933), El triomf de la voluntat (1934) i Dia de la llibertat: les nostres forces armades (1935), dedicades les tres a documentar congressos del partit nazi alemany a Nuremberg.

Riefenstahl no només va produir aquestes pel·lícules (és obligat mencionar Olympia, dedicada als Jocs Olímpics de Berlín el 1938), però donada la temàtica de les mateixes i la seva importància històrica, el seu nom ha quedat indissolublement lligat a la trilogia de Nuremberg, i en conseqüència a les polèmiques sobre les seves motivacions en crear-les i a les implicacions del seu contingut.

De tot això ens dóna una bona mostra l’obra Conversaciones con Leni Riefenstahl, de l’editorial Confluencias.

Riefenstahl, Leni Conversaciones con Leni Riefenstahl

Riefenstahl, Leni
Conversaciones con Leni Riefenstahl

Almería: Confluencias, 2016

 
Conversaciones… és una obra breu, i de bell format, que ens presenta una panoràmica de la personalitat de la directora mitjançant unes entrevistes mantingudes amb Riefenstahl. Per a aquesta entrada he seleccionat uns breus fragments de l’entrevista que Alan Marcus va fer a Riefenstahl l’any 2001.

L’entrevista de Marcus està dedicada a El triomf de la voluntat, el retrat del congrés nazi a Nuremberg de l’any 1934, un encàrrec del mateix Hitler a Riefenstahl.

Com apuntava més a dalt, s’ha escrit molt sobre les motivacions de la directora i sobre el seu enfoc cinematogràfic: tot i el seu hàbil muntatge i les seves aparents motivacions propagandístiques, Riefenstahl sempre va negar que la seva intenció no fos una altra que deixar constància de la realitat d’allò que hi estava succeint. L’entrevista de Marcus ens ofereix uns quants comentaris rellevants en aquest sentit.

Per exemple, Marcus pregunta a Riefenstahl per la “terrible ironia” que avui ens suposa contemplar a un nen agitant una esvàstica darrere el cotxe de Hitler. La directora replica que el tall va ser una “simple coincidencia”, i Marcus dona la seva interpretació al respecte:
 

El desagrado de Leni Riefenstahl respecto a la opinión de que la representación que muestra la película ofrece una visión estructurada de la realidad en vez de la realidad misma, parece ponerla, sorprendentemente, a la defensiva. De las sin duda numerosas esvásticas repartidas por el recorrido del desfile, el cámara escogió a la niña con la bandera al fondo, y de los miles de metros de celuloide ella eligió cuidadosamente esa secuencia para la edición de la película. Negarlo sería tanto como afirmar que no utilizó su destreza como directora ni, aún más importante, como montadora, para marcar el ritmo y la arquitectura de la película, para enaltecer la figura de Hitler y de cómo éste era percibido por la gente. (pp. 28 – 29)

 
De fet, la negativa de Riefenstahl a donar importància al muntatge contrasta amb altres declaracions de la directora, com per exemple:
 

El montaje de una película representa un papel muy importante, porque ayuda a dar vida a los sucesos ante el espectador y lo convence más o menos directamente. Tengo una especial habilidad para el montaje y me entusiasmo cuando estoy en la mesa de montaje. Considero bueno mi trabajo editando películas. (p. 31)

 
O aquesta altra:
 

En un documental no hay argumento. Lo construyes con el material que tienes o la acción se evade de las imágenes. Hay que enfatizar un aspecto más o menos. Entonces, el director se convierte en un ser creativo, es un artista. (p. 32)

 
Pregunta Marcus quins eren els ideals de Riefenstahl i com es van plasmar a El triomf de la voluntat:
 

Yo no tengo ideales, lo único que hice fue cumplir con mi deber. Sólo era eso. No embellecí las cosas de ninguna manera. (p. 34)

 
En aquesta mateixa línia, Riefenstahl argumenta que la seva pel·lícula no tenia un objectiu propagandístic, sinó que tractava de captar la realitat d’allò que hi va veure, sense oferir “un solo comentario”. Marcus reflexiona:
 

Resulta difícil aceptar su sugerencia de que “la película se hizo sin comentarios”, cuando eso es un elemento inherente a la construcción de cualquier secuencia, especialmente cuando está imbuida de los potentes simbolismos que ella emplea. El fin de yuxtaponer una imagen junto a otra es relacionarlas, lo que genera un comentario sobre ambas imágenes y su significado colectivo. (p. 37)

 
L’entrevista completa de Marcus és per tant molt informativa pel que fa a la imatge que Riefenstahl va voler transmetre sobre la seva manca de responsabilitat quant a l’ús que es va fer de la seva obra, sobre la finalitat del seu muntatge, i sobre les conseqüències morals que es podrien derivar d’aquesta. Respecte a aquest darrer punt, Riefenstahl declara:
 

No podía suponer en 1934 lo que iba a ocurrir durante la guerra, ni que habría tantas muertes. (p. 40)

 
Pel que fa a aquesta qüestió, val la pena llegir l’article de Jacob Shamsian What kind of antisemite was Leni Riefenstahl?, Shamsian ens ofereix uns arguments per a posar en dubte la idea que Riefenstahl no coneixia la situació dels jueus a l’Alemanya nazi, o que no podia ni tan sols imaginar les conseqüències que per als jueus es derivarien de la dictadura nazi.

Per exemple, Shamsian també afirma que El triomf de la voluntat és més que un simple document d’allò que va succeir al congrés nazi: és una realitat construïda expressament per la directora amb la intenció de transmetre’ns missatges molt concrets. A més, comenta Shamsian, la relació personal de Riefenstahl amb Hitler fa molt improbable que la directora no pogués imaginar que la seva obra formés part de la campanya de propaganda nazi, i que l’objectiu d’aquesta fos afirmar el poder nazi i l’antisemitisme que implicava.
 

Leni Riefenstahl
 
Shamsian menciona altres fets interessants que farien molt improbable l’afirmació de Riefenstahl que no podia ser conscient de quin ús es donaria als seus treballs: les reunions documentades entre Goebbles (el ministre nazi de propaganda), Hitler i Riefenstahl; la presència de la directora durant els discursos antisemites de Hitler a la gravació dels seus documentals; la publicació i divulgació de lleis antisemites; i la fuga d’intel·lectuals.

Shamsian acaba el seu article amb unes frases significatives:
 

Quan Riefenstahl declarava que estava més interessada a crear art que a involucrar-se en política, probablement no estava mentint. Sincerament creia que la millor manera d’actuar era crear belles obres d’art i romandre ignorant, no fer massa preguntes i rebutjar la informació disponible. Encara que provés de ser ignorant, no ho era, i allò que va succeir va ser més aviat que va actuar amb una apatia deliberada. Riefenstahl va veure allò que Hitler estava fent, i va decidir de treure’n el millor partit possible de la seva privilegiada situació, en comptes de fer allò que era just.

 
Llegeix l’entrada (en anglès) de Shamsian per a entendre millor les crítiques a la suposada ignorància de Riefenstahl. I, per descomptat, llegeix l’obra Conversaciones con Leni Riefenstahl per a conèixer en la seva totalitat l’entrevista amb Alan Marcus.

A més, Conversaciones… inclou altres dos documents valuosos: una traducció amb les fotografies originals de rere les escenes de la pel·lícula sobre el Congrés del Partit Nacionalsocialista, un breu pamflet publicat coincidint amb l’estrena d’El triomf de la voluntat, l’any 1935; altre entrevista amb Riefenstahl realitzada per Kevin Brownlow el 2002, sobre la passió de Riefenstahl per Àfrica i per la tribu dels nuba.
 

Escrit per | Little Fish

Discret i esmunyedís, m'agrada perdre'm entre les prestatgeries de les biblioteques i deixar que la serendipia em sorprengui. Sóc l'Evelio i treballo a Biblioteques de Barcelona

1 Comentari

  1. Maria Rosa Duran

    8 desembre 2017 at 16:45

    A la cartellera barcelonina tenim ara mateix una obra que parla d’aquesta cineasta: LENI, a la Sala Muntaner. M’interessava molt aprofundir en aquest personatge, però malauradament no em va semblar que hi aprofundís gens. De tota manera, sempre se n’aprèn alguna cosa.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *