2

Sembla que els temps que corren són propicis per a recuperar o valorar el treball, el saber i l’art de les dones. Es podria argumentar que és una manera més de continuar incidint en la lluita per l’equitat i els drets socials, o potser més aviat una necessària reivindicació d’allò que hauria de ser la norma.

Sigui com sigui, el cert és que és un plaer i una sort descobrir noves autores. En aquesta entrada espero descobrir-vos-en una, de la mà d’un poemari que barreja bones dosis de realitat social amb un intimisme descarnat: Afortunada de mí, de Denise Duhamel.
 

afortunada-de-mi

Duhamel, Denise
Afortunada de mí

Madrid: Bartleby, 2008

 
Duhamel és una poetessa estatunidenca amb una llarga i lloada trajectòria al seu país, però pràcticament desconeguda (o molt poc coneguda) per aquestes latituds. De fet, Afortunada de mí va ser publicat el 2008 per l’editorial Bartleby com a un poemari inèdit de Duhamel.

I és tota una llàstima que Duhamel passi tan desapercebuda entre nosaltres. La seva obra té un caràcter que en diríem postmodern, en el sentit que gairebé tot sembla encabir en la seva poesia. La mateixa Duhamel es va definir en una entrevista de 2004 per a Smartish Pace com a una quimera (en referència al monstre fabulós de la mitologia grega):
 

Com a poeta, crec que sóc una mica com una quimera. […] Tinc l’esperança d’haver viscut prou i d’haver escrit prou poemes per haver desenvolupat una veu pròpia, però també crec que sóc un híbrid. Mentre que aprecio l’humor en alguns poemes, també estic molt interessada en el costat fosc, la política, l’espiritualitat, en explicar històries i en els jocs de paraules. De vegades sóc capaç de ficar dos o més d’aquests interessos en un poema i en d’altres no en sóc. […] Suposo que sóc una poeta híbrida.

 
A Afortunada de mí podem trobar molts dels elements que Duhamel esmenta a la cita anterior. De fet, tal com escriu Thomas Fink al pròleg, una marca de la casa de Duhamel sembla el compromís amb el feminisme però passat pel tamís d’un saludable sentit de l’humor. Una estratègia que aconsegueix criticar prejudicis o estereotips, alhora que fa que el discurs es torni més accessible. Com diu Fink:
 

Con su trabajo de los años noventa, Duhamel era principalmente una poeta feminista, una que alcanzó la mayoría de edad durante la era Reagan/Bush, un tiempo en que los voceros reaccionarios hicieron retroceder algunos de los derechos que las mujeres ganaron en los setenta. Ella respondió a la noción de que el feminismo era penoso, borrascoso y sin estilo, haciendo del humor el componente central de su poesia. Este gesto, diseñado no solo para inducir a muchos hombres a replantearse sus prejuicios, le proporcionó además un modo de tender la mano a varias comunidades de lectores. (p. 7)

 
Aquest compromís amb el feminisme i aquest ús de l’humor hi és present de manera especial al poema Por favor, no te sientes como una rana, siéntate como una reina:
 

(Graffiti en un lavabo de tías en una universidad de Filipinas)
 

Recuerda mimarte, recuerda acicalarte.
El mundo no recompensa a las chicas con granos.
No te sientes como una rana, siéntate como una reina.
 
Compra un champú que realce el brillo de tus cabellos.
Si tu pelo es liso, entonces rízalo.
Recuerda mimarte, recuerda acicalarte.
 
Mantén tu aliento con sabor a menta y tus dientes blancos y limpios.
Píntate las uñas para que resplandezcan, diez perlas.
No te sientes como una rana, siéntate como una reina.
 
Sonríe, especialmente cuando te encuentres mal.
Mantén bajada la capota de tu coche cuando salgas a dar una vuelta.
Recuerda mimarte, recuerda acicalarte.
 
No cedas a tus antojos, necesitas estar delgada
para que tu falda pueda levantarse cuando saltes y dés vueltas.
No te sientes como una rana, siéntate como una reina.
 
No te cases con el profesor, cásate con el decano.
Cásate con el rey, no te cases con el conde.
Recuerda mimarte, recuerda acicalarte.
No te sientes como una rana, siéntate como una reina.
 

Escriu Fink sobre el poema:
 

[…] constituye una irónica articulación del asunto de la autoobjetividad y de la autocomplacencia diseñadas para inducirte a casarte con “el decano” antes que con “el profesor” y con “el rey” antes que con “el conde”.

 
El tema del feminisme i de les contradiccions i les pressions a les quals estan sotmeses les dones també recorre altres poemes, a vegades de manera fugaç però punyent (“Desearía ser una madre de verdad”, escriu a Parto), d’altres de forma més explícita com a Perimenopausia:
 

Si te pensabas que la gente empieza a escaquearse cuando les hablas de tu regla, entonces intenta hablarles de la menopausia. (p. 27)

 

O a Oda a un novio:

 
y sé que este poema debería haberse escrito hace tiempo
era más fácil escribir sobre mi propio corazón roto
que sobre la manera en que rompí el tuyo
lo siento lo siento
pero no siento que te hayas curado
estaba feliz casi aliviada cuando mi madre dijo
que preguntaste por toda la família menos por mí (p. 49)
 

És interessant llegir la percepció que la mateixa Duhamel té de com ha evolucionat el seu feminisme i la seva consciència social en aquesta entrevista del passat 2017 per a Bust:
 

Tot i que allò que més m’amoïna és el nostre planeta, la violència i la pobresa, és innegable que les estructures socials a Amèrica finalment s’estan tornant més inclusives. Quan vaig començar a escriure poesia de manera seriosa, mai vaig imaginar que viuria per a veure la legalització del matrimoni gay. […] Pel que fa a l’assetjament sexual, ni tan sols hi havia un terme per a descriure-ho quan anava a l’institut! Com a dona o com a noia, eres l’objectiu dels teus caps o professors sense ni tan sols tindre un llenguatge amb el qual contraatacar. Així que hi ha molts motius per a l’esperança mentre continuem avançant, però tot plegat no significarà res si el nostre planeta està kaput.

 
No tot és feminisme a la poesia de Duhamel. També hi ha la crítica social més amplia, com al llarg poema La lista de control de armas del inspector, inspirat pel llavors candent conflicte entre EUA i l’Iraq; la reflexió sobre el camí de l’èxit i el fracàs al també extens poema que dóna títol al poemari; i els moments quotidians, quasi trivials, però que es converteixen en matèria de reflexió poètica en la millor tradició de la poesia estatunidenca contemporània.

Com a exemple d’aquest últim aspecte de la poesia de Duhamel, el poema Leyenda urbana, amb d’altres del poemari són una mena de crònica sentimental d’un accident patit pels pares de Duhamel:
 

Unas semanas más tarde, cuidando de mis padres, rezo en el suelo de madera de mi habitación de la infancia. […] Dios me escuchará, solía pensar […], pero ahora que mis padres están tan cerca de la muerte quiero que Dios y el universo entero sepan que en esta ocasión hablo en serio. (p. 99)

 
En definitiva, Afortunada de mí és un llibre complet, de variats registres i tons, però tots ben lligats per la particular veu de Duhamel. Un llibre més que notable d’una poeta excel·lent.

 

Denise Duhamel Poetry Reading from ASU English on Vimeo.

 

Escrit per | Little Fish

Discret i esmunyedís, m'agrada perdre'm entre les prestatgeries de les biblioteques i deixar que la serendipia em sorprengui. Sóc l'Evelio i treballo a Biblioteques de Barcelona

2 Comentaris

  1. Xahrazad

    11 octubre 2017 at 9:50

    Gràcies per la recomanació, no coneixia aquesta poetessa. Me l’apunto en la meva llista de “pendents”

    • Little Fish

      20 octubre 2017 at 15:15

      Gràcies a tu, espero que t’agradi 🙂

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *