0

La mort no respecta a ningú, i els artistes del món de la música no en són cap excepció. No obstant això, tot i que les morts de figures del pop i del rock siguin lamentades en populosos actes públics per milers de persones (quelcom normal, per altra banda), no passa el mateix amb artistes d’altres gèneres, potser més minoritaris però en absolut menys importants. Un exemple d’aquest relatiu silenci l’hem tingut dissortadament fa no massa dies, quan ens va deixar el guitarrista John Abercrombie.
 

John Abercrombie
 
Nascut el 1944, Abercrombie va ser d’aquells guitarristes que van contribuir a expandir els límits i el llenguatge de la guitarra jazzística, travessant els camins del pop i del rock, i incorporant un ampli espectre d’enfocaments a la seva manera de tocar, des del swing i el free-jazz als experiments amb sintetitzador. En global, la seva carrera ocupa aquell bell espai en el qual el jazz és molt més que jazz, molt més que swing, per convertir-se en música sense complexes i amb majúscules.

Abercrombie va ser sempre un artista molt més discret que d’altres lluminàries del jazz fusió, com John McLaughlin, John Scofield o Pat Metheny. I és que el seu camí musical no estava tan marcat per ferotges improvisacions o per una reinterpretació de la música pop, sinó més aviat per un lirisme introspectiu, ple de grisos, un d’aquells focs que escalfen però no abrasen.

Abrecrombie va començar a guanyar una ferma reputació a finals dels seixanta, quan es va unir a una de les primeres bandes de jazz-rock del moment: Dreams. La banda només va crear dos àlbums, però va aconseguir un moderat èxit de vendes i de públic i va servir com a rampa de llançament i escola per a alguns dels millors músics que ha donat el jazz-fusió: el monstre de la bateria que és Billy Cobham, els germans Brecker (Randy a la trompeta i Michael al saxo), i els tot terreny Don Grolnick al piano i Will Lee al baix.

La música de Dreams era un clar mirall d’aquella època efervescent en la qual el jazz, el rock i el funk provaven de barrejar-se i d’aconseguir quelcom nou i fresc:
 


 
Després de Dreams, Abrecrombie va participar en la gravació de tres àlbums de Cobham, així que no me’n puc estar d’oferir-vos una actuació en viu d’una de les formacions d’aquella època del bateria. Abercrombie es llueix amb un solo en la línia del jazz-rock dels setanta, propulsat per l’energia inesgotable de Cobham:
 


 
Però el veritable punt d’inflexió per a la carrera d’Abercrombie va vindre de la mà del seu fixatge el 1973 per la discogràfica ECM. Liderada per Manfred Eicher, ECM és encara avui dia un referent en el jazz que és més que jazz, un refugi per a tot tipus de músics innovadors i que desconfien de les etiquetes dels gèneres.

Destacable va ser el seu debut amb ECM amb el disc Timeless, amb el bateria Jack De Johnette i el teclista Jan Hammer:
 


 
Amb ECM Abercrombie va gaudir d’una llarga i fructífera carrera en la qual pràcticament va fer de tot, tocant amb grandíssims músics i en la que va poder aprofundir i afermar la seva pròpia personalitat com a intèrpret i compositor.

Trobem així els seus àlbums amb la banda Gateway, formada amb De Johnette i el baixista Dave Holland:
 


 
O els seus experiments amb el sintetitzador amb el baixista Marc Johnson i el bateria Peter Erskine:
 


 
Per a mi, però, la sublimació del geni de John Abercrombie es troba a la recta final de la seva carrera amb ECM, i en particular amb la col·laboració amb el pianista Marc Copland:
 


 
A parer meu és en aquest període on el coneixement de tota una vida dedicada a l’art es plasma de manera perfecta a les seves nítides i fluides melodies, i a les seves composicions, aconseguint una bellesa cristal·lina. En aquest sentit m’agradaria recomanar-vos dos discos que podeu trobar a Biblioteques de Barcelona:

El primer és el treball Another place de Marc Copland,  on Abercrombie va fer de músic de sessió:

another-place

Copland, Marc
Another place

Munich: Pirouet, p. 2008

 
El segon és un disc signat per Abercrombie, 39 steps, amb Copland al piano, Drew Gress al baix i Joey Baron a la bateria:

39-steps

John Abercrombie Quartet
39 steps

München: ECM, p. 2013

 
El disc està ple de perles, com el tema Spellbound:
 


 

Sempre que parlo d’en John Abercrombie automàticament penso en una actuació del guitarrista, que podeu veure a YouTube.

Assegut a una cadira, només acompanyat per la seva guitarra i a la penombra de l’escenari d’allò que sembla ser un teatre, Abercrombie emprèn una mena de viatge a l’interior de si mateix, filant melodies amb un aire de l’Orient Mitjà, els ulls tancats, vagant per indrets llunyans però alhora accessible per a tots nosaltres. Pura màgia.

DEP John Abercrombie.
 


 

Escrit per | Little Fish

Discret i esmunyedís, m'agrada perdre'm entre les prestatgeries de les biblioteques i deixar que la serendipia em sorprengui. Sóc l'Evelio i treballo a Biblioteques de Barcelona

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *