0

Des que es va popularitzar l’expressió, potser pels volts de la dècada de 1960, quan el rock era el súmmum de l’experimentació, la nissaga dels “herois de la guitarra” ens ha deixat noms imprescindibles per a la història de la música. Però també un munt de clons, de músics que han copiat les fórmules fins a la sacietat, amb més o menys encert, fins a crear un panorama saturat i que a vegades dona la sensació d’estar exhaurit.

No és que no continuïn havent propostes interessants: més aviat, el que passa és que costa trobar músics que et facin pensar que tenen quelcom fresc a aportar, tot aconseguint destacar en una escena atapeïda d’aspirants a ser la nova gran sensació.
 

Nick Johnston
 
Per això és tot un plaer poder escoltar la música de Nick Johnston, un canadenc que amb poc més de trenta anys ja és un nom reverenciat al món del rock instrumental. Johnston visitarà Barcelona el 22 de novembre, en un concert conjunt amb les bandes de metal progressiu Intervals i Polyphia. Un bon moment, doncs, per a dedicar-li una entrada al Bibarnabloc.

Amb la seva joventut Johnston té una carrera musical professional curta però intensa. Amb quatre discos ja publicats ha estat el seu darrer treball, Remarkably human, aquell que l’està portant a la maduresa artística i al reconeixement mundial.

Johnston té tots els ingredients que acostumen a ser necessaris per a deixar empremta. En primer lloc, una visió musical pròpia: tot i que el seu gènere és el rock instrumental, les composicions del canadenc tenen un regust de rock progressiu suau, que acosta la seva sonoritat més cap a artistes com Steven Wilson que cap a clàssics de la guitarra com Joe Satriani o Steve Vai.

En segon lloc, Johnston té un so inconfusible: el to de la seva guitarra es diferencia dels tons més agressius d’altres herois de la guitarra (com els esmentats Satriani, Vai, o molts d’altres), presentant un so gruixut, molt càlid. A més Johnston té una articulació perfecta, donant a les notes una emoció més propera al blues que al rock metàl·lic.

En tercer lloc, tot i que Johnston pot córrer pel mànec de la guitarra com qui més, la contenció acostuma a ser marca de la casa, i aquest és un tret que s’agraeix per partida doble: perquè fa que la seva música sigui més accessible, sense necessitat de perdre en complexitat compositiva, i perquè torna a fer sexy un gènere, el del rock instrumental, que com deia al començament de l’entrada està més que cremat.

I no oblidem un saludable sentit de l’humor i un toc de frikisme, potser producte de la passió de Johnston pels còmics i la ciència ficció.

A Remarkably Human, Johnston compta amb la participació de l’excel·lent bateria Gavin Harrison (que s’ha convertit en un nom de referència gràcies al seu treball a Porcupine Tree), el baixista Brian Beller (The Aristocrats, Steve Vai) i el teclista Luke Martin (de la banda d’un altre guitarrista modern de culte, el jove Plini). Si voleu saber més sobre el disc, podeu llegir la completa ressenya tema a tema que van escriure a la web sobre música Spreading the Sound.

Johnston va tindre el detall de publicar al seu canal de YouTube de forma íntegra els seus dos darrers discos, el mencionat Remarkably Human i l’immediatament anterior, Atomic Mind:
 


 


 
Només per mencionar alguns dels meus temes favorits, us en destaco tres. Els dos primers són les cançons que donen nom als discos: Remarkably Human, un tema amb un aire èpic i misteriós que es va desplegant sota una melodia malenconiosa, com si fos la banda sonora per a un paisatge del passat que hagués conegut temps millors; i Atomic Mind, una cançó més directa i poderosa, però amb una altra melodia exquisida, que podeu escoltar veient una actuació en directe de Johnston a la prestigiosa jornada organitzada per la National Association of Music Merchants (NAMM):
 


 


 
El tercer tema que us proposo pertany al disc Remarkably Human: Fear Had Him by the Throat. Una delícia de composició que va alternant entre una atmosfera inquieta, dominada per uns ràpids arpegis de piano, una melodia molt emocionant sobre una base de rock més directa, i una secció central que creix sense pressa fins al clímax del solo de Johnston:
 


 
Tant si aneu el dia 22 de novembre a veure’l en directe com si no, val la pena que dediqueu uns minuts a escoltar la bella i poderosa música d’en Nick Johnston. I si us heu quedat amb ganes de més, veieu aquest curiós documental sobre el músic, Atomic Mind:
 


 

Escrit per | Little Fish

Discret i esmunyedís, m'agrada perdre'm entre les prestatgeries de les biblioteques i deixar que la serendipia em sorprengui. Sóc l'Evelio i treballo a Biblioteques de Barcelona

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *