3

Jo entenc que Josep Pla és un d’aquests autors que imposen. La seva obra completa ocupa uns tres metres, lletra petita i estreta i res de ficció (només un llibre, de fet, i d’aquella manera), els temes més diversos retratats pel seu talent una mica tocat per la tramuntana, com tots els empordanesos. És un dels mites de les lletres, un tòtem, un intocable, i no ha de ser així. Si per acostar-nos als seus llibres li hem de perdre el respecte a l’autor, posem-nos-hi!
 

josep-pla
 
Anem a la part negativa. Va col·laborar amb la intel·ligència franquista durant la guerra civil espanyola, és possible que més d’una persona acabés amb problemes, o a la presó, o morta, gràcies en part a ell. Bevia, força, als darrers anys es baixava una ampolla diària de whisky, com qui res. Però també escrivia, i ho feia rematadament bé, en el seu estil. Tot i que als seus llibres moltes vegades no passava res. A la sèrie Seinfeld els protagonistes, en un joc de metaficció intenten vendre una sèrie sobre ells, una sèrie on no passa res, no hi ha arguments més enllà de les seves vides quotidianes. Seinfeld és una sèrie on no passa res més enllà de les seves converses menjant, o esperant en un restaurant xinès que els donin taula, donant voltes en un aparcament d’un centre comercial perquè no saben on tenen el cotxe… Josep Pla parla del que veu, del que escolta, de les petites històries, de les coses que a primer cop d’ull no importen però que són les més interessants. No hi ha grans històries, no hi ha trames complicades que cal fer encaixar, la realitat moltes vegades no encaixa, i ell el que retrata és la realitat, a la seva particular manera.
 

el-quadern-gris-de-pla

Principi d’El quadern gris


 
Es pot estendre sobre com de nadó la seva mare el passava a la veïna just per damunt del forat del pou:
 

La meva mare em solia portar al pedrís del pou, i la senyoreta Enriqueta -segons m’han contat- em feia festes des de l’altra banda. Sovint, les manifestacions del seu afecte eren tan espectaculars, que la meva mare no tenia més remei que passar-me, en forma de paquet delicat, per sobre de l’abisme del pou, als seus braços. Les expansions sentimentals, sempre desordenades, havent-hi un pou entremig no solen pas ser sensates. Hauríem pogut caure tots al pou: la senyoreta, la meva mare i jo mateix. En realitat jo era qui més perillava, per raons de franca obvietat.

 
O liquidar el final de la primera guerra mundial amb un parell de paràgrafs (i encara):
 

A la matinada, circula el rumor que s’ha signat l’armistici.[…] Vaig a dormir aviat. Quan han vençut, els vencedors m’interessen menys que abans de vèncer. La història, el que la gent en diu la història, m’agrada sobretot llegir-la al llit.

 
josep_pla_joveAquest dos fragments corresponen a El quadern gris, un dietari, el primer volum de les seves obres completes i que és això mateix, un dietari que va anar polint i editant al llarg dels anys fins al punt que no ha d’estranyar que no sembli escrit per una persona de vint-i-un anys. De totes maneres aquest és un llibre força llarg, potser no és el millor per començar.

Josep Pla només va escriure una novel·la en tota la seva vida. I és una novel·la d’aquella manera. A ell li agradava la realitat, i tant suc en treia que no li veia sentit a inventar coses. A la vista dels resultats, del nivell dels seus llibres i de més de 40 volums d’Obres Completes, li hem de donar la raó. Però va fer una novel·la, força indistingible dels seus altres llibres: molt centrada a explicar les petites coses, amb tanta versemblança que hi ha la sospita que no s’inventés res, més enllà d’un narrador per donar un fil al llibre. El carrer estret, inspirat per un carrer de Palafrugell és la seva novel·la, una novel·la que no puc evitar connectar amb El àrbol de la ciencia, de Pío Baroja (lectura obligatòria a COU, una puntualització que m’envelleix) on l’autor disfressa part de la seva vida com una novel·la, una mica el que va fer Josep Pla. Aquest fil narratiu fa que el llibre és fàcil de seguir, la dispersió planiana hi és, però continguda, i el llibre té una extensió més raonable que El quadern gris. És el llibre de Pla menys de Pla, però possiblement sigui el millor per entrar-hi en contacte, és com si Pla, sense pretendre-ho en aquest llibre, hagués escrit el seu particular Pla per dummies. Una novel·la sense un argument com esperaríem.

El fet que el públic cregui que les novel·les han de tenir argument no vol pas dir que en la vida n’hi hagi. Aquesta necessitat del públic és el que demostra que la vida, transportada al pla literari, és una segregació informe, caòtica, d’imatges. La fatiga que produeix aquest caos incessant i incomprensible és el que fa desitjar una ordenació, una coherència, encara que sigui artificial, arbitrària i totalment inversemblant. El bosc enerva sempre un xic; el jardí és més intel·ligible i plàcid.

Si canviéssim Torrelles per Palafrugell, i el veterinari protagonista pel mateix Pla, tindríem un llibre completament planià, canònic podríem dir. Una mica com el llibre de Baroja que he comentat abans, Pla era un gran lector de Pío Baroja. L’estil de Baroja és més sec, més directe, mentre que Pla té una tirada pel barroquisme, per perdre’s en els detalls, en tot cas són dos dels grans.
 
22444521573I per enllestir una mica aquesta recomanació triple per perdre la por a Pla una biografia, però que ningú s’espanti, tenim l’estil de Pla en el seu màxim esplendor, i més que una biografia novel·lada, sembla una novel·la que casualment explica una vida, una novel·la com les de Pla, un autor que no escrivia novel·les (però d’alguna manera n’hem de dir dels seus llibres!). La vida de Rafel Puget que com va escriure en un article Xavier Moret:

[…] va tenir el mèrit de viure sense haver de caure en la vulgaritat de treballar. «Jo he estat rendista», li deia a Josep Pla, «però, com tants rendistes, més que viure de renda no he fet més que anar-me morint de renda». Doncs, sí, així era un senyor de Barcelona.
 
Un retrat d’una Barcelona que ja no existeix i d’un estil de vida que tampoc, un altre món, amb fotografies i tot del protagonista i una mica de l’època. Josep Pla va escriure moltes pàgines sobre Barcelona, però en aquestes, posat en la pell d’un barcelonès, hi ha com un afecte per la ciutat. Un afecte nostàlgic per la ciutat que ja no hi és, amb aquesta mirada pessimista tant de Pla, tant de “rondinaire”. Josep Pla deia que els llibres que escrivia no li agradaven, però Un senyor de Barcelona li desagradava una mica menys, a més a més no deixa de ser un llibre-regal al seu amic, malauradament no va arribar a temps.
 

Aquí teniu, estimat don Rafel, el llibre que fa dos anys us vaig prometre escriure recollint, fins on la meva habilitat arribés, les vostres opinions, notícies, anècdotes i reminiscències. Si vaig tenir una mica de gràcia a portar cap aquesta feina, és cosa que vós dilucidareu -vós i els vostres amics. Jo he tractat de correspondre a la vostra bondat, que és inesgotable; de tota manera, hi ha una classe d’aspiracions que per mi són molt difícils, per no dir impossibles. Sigui com sigui, una de les més grans satisfaccions de la meva pobra, dispersa i errívola vida literària ha estat escriure aquest llibre.

 
Com ho vaig fer jo per perdre-li la por a Pla? Vaig començar amb Un senyor de Barcelona, i més endavant em vaig atrevir amb El carrer estret (que no em va durar res) i ja amb calma i sabent on em ficava: El quadern gris (que ara estic rellegint a estones). Potser no és una aproximació gaire canònica a l’enorme obra de Josep Pla.  Aquest trident de llibres són la meva aproximació, a mi m’ha funcionat, Josep Pla no em fa por, si de cas una mica de respecte, però amb una mica de temps em veig capaç de llegir-me les seves obres completes, o com a mínim d’anar tastant altres llibres de Pla, si això no és perdre la por a l’autor no sé què deu ser.
 

Escrit per | Tyler Durden

La primera regla del Club és que no es parla del Club, la segona regla... A més del Club, i només com a tapadora, em faig dir Cesc i treballo a la Biblioteca El Carmel - Juan Marsé.

3 Comentaris

  1. Arantxa de la Peña

    28 novembre 2017 at 13:33

    Bona oportunitat per recuperar un clàssic de la literatura europea del segle XX, un mestre de la frase impecable, un cronista únic.

  2. Pili E,

    2 desembre 2017 at 19:51

    Fa molts anys que vaig llegir “El carrer estret” i em va encantar. Els bons llibres son aquells que mai s’oblidan i Josep Plà sempre estarà present.

  3. Tyler Durden

    3 desembre 2017 at 11:10

    L’obra de Josep Pla quedarà, sense cap mena de dubte, tot un clàssic.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *