1

El conjunt de trio piano-contrabaix-percussió és una formació clàssica del jazz. El trio de piano té una flexibilitat musical que pot combinar-se amb un minimalisme sonor, qualitats que no sempre es mantenen a grups amb més membres. I això fa que sigui una formació ideal per a explorar terrenys harmònics, melòdics i rítmics, al mateix temps que es transmet una sensació de recolliment i d’intimitat.

Aquest sentit d’aventura i d’audàcia és omnipresent a l’àlbum Break Stuff, de Vijay Iyer Trio. Com el nom de la formació indica, tenim a Vijay Iyer al piano com a líder del conjunt, acompanyat pel contrabaixista Stephan Crump i el bateria Marcus Gilmore.
 

break-stuff

Vijay Yer Trio
Break Stuff

München: ECM, p. 2015

 
A la seva ressenya de Break Stuff per a JazzTimes, el crític Steve Greenlee afirmava que potser Iyer sigui el músic més celebrat del jazz actual. Noti’s que Greenlee va escriure músic, en general, i no només pianista.

I és que amb poc més de 40 anys Vijay Iyer ha desenvolupat una obra complexa, atrevida i diversa: jazz contemporani, música orquestral, fusions entre jazz i world music, música electrònica,… Per descomptat que molts altres músics han aconseguit una reputació a base de diversificar la seva proposta musical, però potser un dels trets que distingeixen a un gran artista és la capacitat de deixar la seva empremta a tot allò que faci, al temps que projecta la idea de que el millor encara està per arribar. I aquest és clarament el cas d’Iyer.

Break Stuff va ser un dels àlbums de jazz més celebrats l’any 2015. I no és per a menys.

Crump i Gilmore porten més d’una dècada tocant amb Iyer, quelcom que es nota a aquella connexió que només aconsegueixen els músics que es coneixen a fons. L’esperit aventurer d’Iyer i l’empatia entre els músics dóna al disc el caràcter dual del que parlava al començament: una aventura plena de risc controlat, amb moments de gran bellesa i recolliment, però al mateix temps de valentia i de feresa.

Potser siguin els temes més extensos aquells que millor mostrin el caràcter global del disc, donat que poden anar desplegant-se a voluntat del trio: alguns amb transicions més brusques, com Chorale (amb un regust a música clàssica al seu inici, que deixa pas a un tema més en la línia del jazz contemporani), altres d’una manera més lenta i complexa, com Diptych i Taking Flight (amb un lleuger ritme de reggae inclòs cap al tram final de la peça).

L’àlbum també ens deixa moments molt heterodoxes, com el ritme quasi electrònic de Hood i les ràpides notes del tema que dóna títol al disc.

Destacables també són les versions que inclou l’àlbum, d’entre les que mereix especial atenció Countdown, un dels clàssics més desafiants de John Coltrane i al que Iyer sotmet a una ferotge deconstrucció.

I no vull deixar de referir-me a la bella, hipnòtica i melancòlica peça que obre el disc, Starlings.

Al 2016 Alec Wilkinson va escriure per a The New Yorker un excel·lent article sobre Iyer, sobre la seva música i la seva trajectòria tant personal com musical. A l’article podem llegir sobre el seu aprenentatge com a pianista, així com sobre d’altres aspectes que diuen molt de la seva personalitat, com el seu pas pels estudis superior de física o la seva pionera tesi universitària sobre la cognició encarnada de la música. I com no, també sobre la seva visió musical. Un paràgraf de l’article en el que es parla sobre la relació entre Iyer, Crump i Gilmore capta a la perfecció l’esperit que recorre Break Stuff:
 

Iyer no pensa en Crump i en Gilmore com si fossin acompanyants – el trio té una “manera no-solista d’improvisar plegats”, diu. A l’escenari, Iyer decideix “com començar, com continuar i com acabar, i estic constantment avaluant la forma de l’actuació – tinc un sentit de cap a on estic anant i a on els altres músics es trobaran amb mi” – però Iyer cerca un intercanvi grupal. “Vijay està interessat en la dinàmica col·lectiva”, em va dir Crump, volent dir que ell i GIlmore, mentre porten a terme les seves funcions, conceben les seves parts en funció d’allò que escolten que els altres estan tocant. […] Amb Iyer, els músics poden rebre un mapa, però la ruta es matèria de discussió.

 


 

Escrit per | Little Fish

Discret i esmunyedís, m'agrada perdre'm entre les prestatgeries de les biblioteques i deixar que la serendipia em sorprengui. Sóc l'Evelio i treballo a Biblioteques de Barcelona

1 Comentari

  1. Manel

    15 febrer 2018 at 17:09

    Molt bon article, merescut reconeixement per un músic fascinant.
    Tots els discos que ha tret als darrers tres anys són excel.lents, però a mi em flipa especialment el que va fer amb Wadada Leo Smith, “A Cosmic Rhythm With Each Stroke”.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada