1

El 2014 el trompetista Takuya Kuroda feia el seu debut a una discogràfica de referència com és Blue Note amb aquest disc, Rising Son.
 
rising-son

Kuroda, Takuya
Rising Son

[s.l.]: Blue Note, 2014

 
Abans Kuroda havia signat tres treballs editats en segells independents. Rising Son no només va marcar un canvi a la carrera de Kuroda perquè va fitxar per a una companyia mítica, sinó que a més va suposar la consolidació de l’estil que el continua caracteritzant avui dia: com es menciona a la seva pàgina web, una barreja de post-bop, neo-soul, hip-hop i electrònica.

Encara que algunes d’aquestes etiquetes puguin sonar una mica pomposes, només cal escoltar uns minuts de Rising Son per a captar el to general del disc: sòlides bases rítmiques que van del funk més sòlid als aires llatins, l’afro-beat i el soul, tot amb suaus i atmosfèrics acords de piano elèctric sobre els que es mouen contagioses melodies (tot i que gens obvies) i improvisacions jazzístiques.

És un disc gentil, sense escarafalls agressius o dinàmiques musculoses. La instrumentació triada per Kuroda és clau per a aconseguir aquest ambient relaxat a la vegada que rítmic: el teclista Kris Bowers, el baixista Solomon Dorsey, el baterista Nate Smith i el trombonista Corey King.

Així, el so càlid de la trompeta de Kuroda i del trombó de King pot obrir-se pas sobre el ritme i els acords mitjançant melodies anguloses i solos molt controlats. Important la feina del baterista Nate Smith, que aporta la inventiva necessària perquè el conjunt no perdi l’interès i el ritme conservi la varietat que aporta el toc humà.

El vessant més funk del disc està perfectament representada a talls com Piri Piri o el que dóna títol al disc i que serveix com a obertura del treball:
 


 
Afro Blues, amb la presència del guitarrista Lionel Loueke, té una energètica pulsió africana i representa un dels moments més jazzístics de l’àlbum junt amb la peça Mala, amb tocs llatins.

Destacables també els talls: Everybody loves the sunshine, una hipnòtica versió de quasi 10 minuts en clau de soul i hip-hop d’un tema de Roy Ayers, que presenta la veu profunda de José James (qui també és productor del disc i amb el que Kuroda havia col·laborat anteriorment), i en la que el trompetista toca uns inspirats solos; i la bella Sometime, Somewhere, Somehow.

En global un disc molt recomanable i amb molt d’estil, per a gaudir amb peces que conviden a un gaudi relaxat però que mai perden l’interès ni la inventiva.
 


 

Escrit per | Little Fish

Discret i esmunyedís, m'agrada perdre'm entre les prestatgeries de les biblioteques i deixar que la serendipia em sorprengui. Sóc l'Evelio i treballo a Biblioteques de Barcelona

1 Comentari

  1. Pol Roig

    27 Febrer 2018 at 8:40

    Gran artista, ideal per deixar volar la imaginació!!

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada