0

Els sociòlegs són un dels grups estrella del nostre panorama mediàtic i cultural. Potser és perquè, en temps d’incertesa, necessitem recórrer a persones que ens il·luminin ni que sigui una mica el camí, gràcies a la força del seu discurs i de la seva autoritat moral.

No obstant per a entendre la realitat no sempre són suficients el discurs i l’autoritat, i és per això que llibres com Esclavos del tiempo, de Judy Wajcman, són tan notables. Wajcman tracta un tema molt de moda: la suposada acceleració que les noves tecnologies estan imposant a les nostres societats i, en conseqüència, als nostres ritmes vitals. Però ho fa utilitzant no només un discurs elaborat sinó també dades i estudis, per a formar un argument sòlid la principal conclusió del qual és que, tot i l’ansietat per l’acceleració, el panorama és més complex i variat del que sembla.
 

esclavos-del-tiempo

Wajcman, Judy
Esclavos del tiempo: vidas aceleradas en la era del capitalismo digital

Barcelona: Paidós, 2017

 
De fet, Wajcman mostra al llarg del llibre un escepticisme vers els discursos sociològics que relacionen de manera directa les noves tecnologies amb el canvi social. Per a l’autora pensadors tan importants com Manuel Castells, expert analista de la societat xarxa, cauen o han caigut en algun moment en el determinisme tecnològic segons el qual l’alta velocitat de les noves tecnologies tindria el poder de reconfigurar el temps i l’espai social com mai abans.

Wajcman dedica el primer capítol de la seva obra a mostrar les limitacions d’aquest enfocament. L’autora aposta per entendre les tecnologies no com quelcom autònom, sinó com enginys incrustats en pràctiques particulars generades per persones particulars en entorns concrets. A causa d’aquest ús idiosincràtic és difícil especular sobre els efectes generals i globals de les noves tecnologies, donat que les situacions i els interessos de les persones són diversos i canviants.

El segon capítol mostra que la preocupació per l’acceleració del temps no és en absolut una novetat. Almenys des del segle XIX és una constant de la mà de tecnologies que al seu temps van ser revolucionàries, com el telègraf.

Tot i això sembla que l’ansietat per la manca de temps, per l’acceleració, ha arribat a cotes elevades a l’era d’internet i de les xarxes. Quelcom paradoxal, donat que com comenta Wajcman segons mesures objectives les persones disposem de més temps lliure que mai abans a la història. Què explicaria aquesta, com l’anomena l’autora, paradoxa de la manca de temps?

El gruix del llibre està dedicat a desfer aquesta paradoxa. Wajcman atén a diversos àmbits, com el laboral i el domèstic, per a aquest propòsit. Aquesta entrada està dedicada a un dels capítols del llibre, titulat justament La paradoja de la falta de tiempo (cap. 3), donat que mostra alguns conceptes i fets que seran recurrents als restants capítols.

Què explica, doncs, la paradoxa de la manca de temps? Com no podia ser d’una altra manera, són diversos els factors que hi són implicats. Per a Wajcman, una de les primeres coses que s’hauria de considerar és el tipus d’enfocament que s’utilitza a l’hora de fer l’anàlisi:
 

Cuando los teóricos de la sociedad de la aceleración aluden al incremento del ritmo de vida, piensan en términos abstractos. No atienden a las formas y circunstancias concretas en las que el tiempo se organiza en rutinas diarias por individuos de distinto género y se gestiona en el seno de las familias. En consecuencia, son incapaces de ver que lo que ocurre con la media de horas de trabajo de un individuo no es lo mismo que lo que ocurre colectivamente con el trabajo en las familias. Las vicisitudes de la planificación horaria y la complejidad con la que nuestras vidas están ligadas a las de otros solo pueden entenderse plenamente empleando la familia, en lugar del individuo, como unidad de análisis. (p. 101)

 
Allò que Wajcman ens mostra en aquest àmbit més reduït de la família és un escenari complex, amb el rerefons d’una forta desigualtat de gènere. I és que la incorporació de la dona al mercat laboral ha suposat un important canvi en com les persones organitzen la seva vida, però en aquesta reorganització les dones continuen enduent-se la pitjor part, en tindre que “hacer malabarismos para compaginar trabajo, familia y ocio” (p. 103)

I no només en el cas de les mares solteres, qui són les que amb més probabilitat es fan càrrec de la cura diària dels fills després de la ruptura de la parella, i qui en conseqüència són qui més pateixen la manca de temps. També en el cas de les parelles el temps dedicat als fills és un important factor d’estrès respecte al temps. I això no tant perquè pares i mares no disposin de temps per a passar amb els seus fills, sinó perquè l’ideal de la paternitat/maternitat ha canviat. Un canvi que juga en contra de les dones:
 

Tanto entre las madres de clase trabajadora como de clase media, la buen maternidad se define como la capacidad de dedicar un tiempo y unos recursos ilimitados a los hijos. En la medida en que el tamaño de la familia se reduce, los hijos pasan a adquirir una posición central, y en ese sentido se considera que una buena paternidad requiere una dedicación extraordinaria. La denominada maternidad intensiva es un ideal cultural ante el que se espera que las mujeres sacrifiquen sus carreras profesionales, su tiempo libre y todo lo que sea necesario para asegurarse de que sus hijos salen adelante. También se espera que los padres se impliquen de igual modo en el cuidado de sus hijos. […] Sin embargo, la creencia compartida en unas relaciones familiares igualitarias todavía no ha hallado su adecuado paralelismo en el comportamiento de los hombres. (pp. 106 – 107)

 
Per tal d’adaptar-se a aquest nou ideal de maternitat intensiva, les mares treballadores han anat reduint el temps de feina no remunerada a casa, però tot i això continuen dedicant un major temps a la feina domèstica que els seus companys, un temps de feina que ha de sumar-se al temps de feina remunerat:
 

Como media, el tiempo conjunto de trabajo remunerado y tareas domésticas no remuneradas de las madres trabajadoras supera al de los padres en cinco horas semanales, y al de las madres no trabajadoras en diecinueve. Así pues, las mujeres trabajadoras están mucho más atareadas que sus colegas varones que las amas de casa. (p. 105)

 
A més, tot i que segons Wajcman és una tendència que ha disminuït en els darrers anys, les dones “basándose en parte en su propia elección y en parte en fuerzas institucionales y presiones culturales” (p. 106) poden acabar adaptant el seu horari de feina remunerada en funció del nombre i l’edat dels seus fills, a diferència d’allò que fan els pares, que tendeixen a augmentar el nombre d’hores de feina remunerada. Per tot això:
 

El hecho de que las mujeres se adapten a sus familias se pone de manifiesto en su agobio por falta de tiempo: las mujeres casadas querrían disponer de más para sí mismas porque tienen que adaptarse a cuidar de sus hijos. Las expectativas culturales acerca de lo que las madres y los padres deberían hacer siguen teniendo fuerza, y las madres sienten más la necesidad de anteponer a sus hijos y su familia y de sacrificar sus propias necesidades. En general, parece que ambos progenitores se dedican a criar a sus hijos en la medida de lo posible dadas sus otras exigencias de tiempo y los limitados recursos de algunas familias. Aun así, sienten que sus esfuerzos no son suficientes. (p. 106)

 
Les dones no se senten agobiades per la manca de temps només per allò que fan a casa. Diu Wajcman que els seu paper com a gestores de la llar també incrementa la percepció d’angoixa, donat que acaben sent les responsables de gestionar  “algo tan complejo como las vidas de los hijos y un hogar, incluso mientras se está fuera de casa” (p. 107).

Hi ha un altre factor general que podria amplificar la sensació de manca de temps: allò que Wajcman denomina la desorganització temporal.

L’autora associa aquest fenomen a l’erosió de la setmana laboral estàndard, que dóna pas a horaris més flexibles però que comporten una major dificultat per a organitzar i coordinar el temps de manera compartida, tant per a les classes mitjanes com per a les treballadores. El manteniment de xarxes socials demanda coordinació, motiu pel qual “la sensación de apremio es consecuencia de la dificultad de coordinar determinadas prácticas en el tiempo y el espacio” (p. 116).

També pel que fa a la desorganització temporal Wacjman ens convida a considerar no només allò que succeeix a nivell individual, sinó dintre de les unitats familiars. La majoria de parelles amb treball remunerat no solen ser lliures per a fixar la programació de les seves hores laborals, motiu pel qual acostuma a donar-se un desfasament entre les agendes dels membres de la parella. I aquest desfasament contribueix a la sensació d’angúnia per la manca de temps:
 

[…] la existencia de una menor complementariedad temporal entre ambos progenitores muestra una correlación negativa con el tiempo que estos pasan juntos y con sus hijos. El predominio del desfase de agenda afecta, pues, negativamente a la solidaridad familiar, lo que apunta a las dificultades que afrontan los progenitores al tratar de equilibrar trabajo remunerado y familia. (p. 118)

 
Altre mecanisme que genera la sensació de manca de temps és la densitat temporal, això és, “las experiencias de tiempo que pueden calificarse como malabarismos o multitarea, es decir, la distribución de determinadas prácticas dentro de un período de tiempo dado” (p. 119).

De nou aquí trobem una diferència de gènere important, una escletxa en el temps d’oci: no només és que les dones tinguin menys temps lliure, sinó que el temps del que disposen és menys relaxat que el dels seus companys.

Per a comprendre aquesta escletxa, diu Wajcman que és útil distingir entre el temps d’oci pur, aquell que està dedicat a una pràctica de temps lliure no limitada per altres activitats que la restringeixen, i el temps d’oci ininterromput, aquell que no està limitat per altre activitat simultània.

Wajcman menciona dades de la seva pròpia investigació que mostra que els homes solen disposar de més temps d’oci pur. A més, el temps dels homes té menys probabilitats de ser interromput que el temps de les dones, l’oci de les quals tendeix a “darse más a menudo en presencia de los hijos y a estar sujeto a cadencias marcadas por actividades de trabajo no remunerado”. El caràcter ininterromput del temps d’oci té importants conseqüències:
 

El carácter fragmentario del ocio de las mujeres altera su calidad. El ocio interrumpido, robado al trabajo y a las actividades propias del cuidado de uno mismo, resulta menos reconstituyente que el ocio libre de perturbaciones. Es probable que ese ocio se experimente como más agobiante y, en consecuencia, incremente la sensación subjetiva de estrés. De hecho, puede ser muy bien que la percepción contemporánea del incremento de la “falta de tiempo” tenga que ver más con esa fragmentación que con cualquier reducción mensurable del tiempo libre primario. (p. 123)

 
Wajcman també creu que hi ha altra creença que podria tindre a veure amb l’ansietat pel temps: la celebració del fet d’estar enfeinat, un fenomen que s’associa amb tindre una vida plena i per tant una bona vida. Així, “hacer el máximo en el tiempo que uno tiene y materializar el mayor número de opciones posibles de entre las vastas posibilidades que ofrece el mundo, es la versión secular de la felicidad humana” (p. 125). Aquesta vida d’acció sol anar lligada amb un increment del consum, fet que podria augmentar la demanda d’un consum encara més ràpid.

Però Wajcman es mostra escèptica front els discursos que generalitzen massa la importància de l’oci i del consum en l’acceleració del temps, perquè…
 

[…] corren el riesgo de dar a entender que esa cultura que celebra la velocidad logra seducir completamente a la gente en todos los aspectos de su vida. […] Además, una condena generalizada de la cultura del consumo, como la expresada por Zygmunt Bauman […] exagera el lugar del consumo en la cultura moderna, a la par que se muestra incapaz de reconocer la satisfacción que este puede proporcionar. (p. 126)

 

Crec que el contingut d’aquesta entrada dóna una bona mostra de la capacitat analítica de Wajcman. Al llarg de la seva obra, el seu discurs i la seva argumentació, recolzats en dades i en un sa escepticisme cap als discursos sobre els poders de les noves tecnologies, matisa de manera poderosa alguns dels llocs comuns sobre el temps a esferes com la feina, la vida familiar, el treball domèstic i les relacions humanes. Sens dubte, Esclavos del tiempo és un llibre que mereix ser més conegut i comentat.
 

Escrit per | Little Fish

Discret i esmunyedís, m'agrada perdre'm entre les prestatgeries de les biblioteques i deixar que la serendipia em sorprengui. Sóc l'Evelio i treballo a Biblioteques de Barcelona

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.