1

Si volgués ressenyar tot el que dóna a entendre el títol d’aquesta entrada necessitaria una enciclopèdia i em faltaria espai, és una tasca impossible com també és impossible seleccionar els títols i autors més significatius sense deixar-me’n cap. Aquí no posaré tots els llibres que transcorren a París, i potser tampoc els més significatius, que això podria ser una qüestió de gustos o interpretacions, aleshores de què parlaré? Doncs dels llibres que a mi em venen al cap quan coincideixen les paraules París i llibres. Per tant aquesta extremadament mínima tria no és més que un petitíssim tast que respon al gust personal de qui escriu aquestes línies, i a res més, un tast petit i completament subjectiu.
 

https://www.flickr.com/photos/sergemelki/

au quai de Notre Dame © Serge Melki, Creative Commons.


 
Què té París? Aquesta és una altra pregunta que excedeix els límits d’aquest medi. Quedem-nos en el més essencial: va ser la gran metròpoli europea des de la Segona Guerra Mundial fins als anys setanta, quan Londres li va poder començar a discutir aquesta hegemonia. Això volia dir que tothom en un moment o altre passava per París, i que per ser algú a Europa calia començar a París. Així ho van entendre molts autors del boom llatinoamericà. Sempre es relaciona el boom d’escriptors llatinoamericans, el boom per abreujar, amb Barcelona per la gran quantitat d’editorials que hi havia a Barcelona i també per la “superagent” Carmen Balcells, però la relació de tots ells amb París és innegable, pràcticament tots els autors hi van viure, en molts casos va ser la seva porta d’entrada a Europa, els conflictes que van sacsejar el continent americà van provocar que molts d’aquests autors s’establissin a Europa de manera definitiva.

M’agrada pensar que Alfredo Bryce Echenique era com Martín Romaña, que acabat de desembarcar a Europa observa com la seva immensa biblioteca transportada en una caixa és carregada en una grua del port, la cadena cedeix i la seva excelsa biblioteca se’n va al fons de les aigües del port, benvingut a Europa! Algú més aprensiu hauria agafat el primer vaixell per creuar l’Atlàntic en sentit invers i tornar al seu Perú natal, però Alfredo/Martín no ho va fer, ell es va quedar a París, i a Europa i va bastir una gran obra en part autobiogràfica de la que en destaco un llibre del qual ja vaig parlar en aquest blog:  La vida exagerada de Martín Romaña. En aquest llibre divertidíssim assistirem a les cuites de l’autor en un Paris que s’allunya força dels seus somnis idealitzats, fins al punt que li agradaria tenir al davant en Hemingway per comentar-li les diferències entre ser pobre a Paris en dòlars o en moneda peruana. Però tot s’hauria d’arreglar amb l’arribada de la seva promesa, Inés del alma mía dulcísima paloma luz de donde el Sol la toma, però ja podem comptar que les coses no surten com estava planejat. Una novel·la sobre arribar a París, i resistir-hi i ser-hi feliç i naufragar una mica també.
 

https://www.flickr.com/photos/sergemelki/

Coupole du Panthéon © Serge Melki, Creative Commons.


 
En aquell París, que ara sembla impossible que arribés a existir, també hi va estar una bona pila d’anys el gran Julio Cortázar. Un dels seus llibres més emblemàtics (i per alguns, llibre fundacional del boom, tot i que no hi ha consens en això), Rayuela té tota una part que passa a París. El protagonista és un argentí de nom Oliveira, que vagabundeja pels carrers i queda amb la Maga, se citen vagament en un barri, en una franja amplia de temps, confiant de trobar-se o potser no. Rayuela és un joc, des del títol passant per les maneres de llegir-lo, per exemple llegint només les parts 1 i 2 i obviant la resta o començant pel primer capítol i anant després al capítol que s’indica al final, en un esbojarrat trajecte on sembla que llegim una altra novel·la. Passejar per un barri de París esperant trobar la parella, o vagarejar sigui pels carrers o pels capítols de Rayuela, perdent-nos i no recordant si som a París o a Buenos Aires, seguint a Oliveira i la Maga. Un llibre que fa venir ganes d’anar a París a perdre’s i que a més a més té una banda sonora de la que se n’ha parlat en aquest blog.

En podeu trobar moltes edicions, aquesta és la darrera: Rayuela / Julio Cortázar.- Barcelona: DeBolsillo, 2016.

Hi ha un autor que va començar a fer això que ara se’n diu autoficció o ficció del jo quan aquesta etiqueta ni tan sols existia: Enrique Vila-Matas que va escollir París com escenari del seu llibre París no se acaba nunca. És un París on l’autor va passar els seus anys de formació com a escriptor, en unes golfes que li lloga a Marguerite Duras i intentant emular a un altre parisenc d’adopció com Hemingway (una mica com Bryce Echenique de qui he parlat fa un moment), Hemingway va voltar tant que costa adscriure’l a un sol lloc, però va passar prou temps a París com per a merèixer aquest títol, o això em sembla. Tornem al París necessari, al ritu de pas que cal enfrontar-se per ser algú, al lloc on t’has d’enfrontar al teu somni per veure de què estàs fet. És el París arquetípic que hi arriba amb el somni de ser escriptor, un intent que ara sabem reeixit. Amb els anys Vila-Matas ha esdevingut un autor admirat i odiat a parts pràcticament iguals, té el respecte unànime de la crítica i sembla que un cert favor del públic com perquè el publiqui un gran grup. No és l’autor més accessible que hi ha, i els seus llibres s’aparten del que seria una novel·la canònica, però val la pena provar-ho i aquest llibre parisenc és una fantàstica presa de contacte:
 

Vila-Matas,Enrique - París no se acaba nunca

Vila-Matas,Enrique
París no se acaba nunca

Barcelona: Anagrama, 2008

 

https://www.flickr.com/photos/raphaelstrada/

Quartier Latin © raphaelstrada, Creative Commons

Un altre autor que també va triar París com a escenari en els seus inicis és el basc Bernardo Atxaga, possiblement el principal escriptor en llengua basca. Un dels seus primers llibres té com a protagonista un traductor a París. De nou París com a repte, com el Tourmalet que cal superar per aconseguir el tour, i també el lloc on cal estar, de vegades fugint, o altres vegades també com a refugi, tot i que no ens podem refugiar de nosaltres mateixos. Aquest és un llibre de contes, alguns de força llargs com el que dóna títol al llibre, una manera tan bona com una altra d’acostar-nos de nou a París, acompanyant el traductor.
 

Atxaga, Bernardo Un traductor a París i altres relats

Atxaga, Bernardo
Un traductor a París i altres relats

Barcelona: La Magrana, 1999

 
Per mencionar altres autors que han fet de París la seva sala de jocs potser destacaria a Henry Miller i els seus tròpics, dels que ja n’hem parlat.

Falten moltíssims autors i encara més llibres, aquesta mostra és molt molt molt parcial i petita i subjectiva i discutible, però és la meva, com he dit al principi quan penso en París i llibres, aquests són els que em venen al cap.
 

https://www.flickr.com/photos/vince_ander/

Warming up © Vincent Anderlucci, Creative Commons


 

Escrit per | Tyler Durden

La primera regla del Club és que no es parla del Club, la segona regla... A més del Club, i només com a tapadora, em faig dir Cesc i treballo a la Biblioteca El Carmel - Juan Marsé.

1 Comentari

  1. Maurizio Pisu

    6 juliol 2018 at 21:06

    Quizás el nacer en París me inmunizó frente al glamour y a la mistica de “Ville Lumière”.
    Me reconozco más en la “banlieue” y por eso aplaudo el Slam de Grand Corps Malade y Abd al Malik.
    Mi elección no puede ser otra que las aventuras de Benjamin Malaussène; en concreto, La felicidad de los ogros, de Daniel Pennac.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.