Carlos Fuentes ; Alejandra Acosta (il.)
Aura
Barcelona [etc.] : Libros del Zorro Rojo, 2017
Un clàssic d’aquest mexicà ara magníficament il·lustrat per Alejandra Acosta que recull molt bé l’ambient inquietant i del terror de Lovecraft, de ben bé no se sap que passa…
Les il·lustracions recorden l’ambient “gotitzant” dels escrits d’Edgar Allan Poe. Sí, sí, no m’he confós… Són les il·lustracions tricolors (blanc, verd, negre) i amb un toc intensament vermell, com de sang, les que ens donen intranquil·litat, desassossec…, incomoditat…
Un joc tant i tan actual en llibres i sèries de TV com la reflexió al voltant del temps… Aquest temps és present? És passat? Està congelat o bé flueix contínuament i constant?… I es barregen passat i present? Bé, la resposta al llibre i en nosaltres mateixos. La història s’imbrica, recaragola, com una serp i arriba un moment que no sabem qui és qui i què passa. Evidentment, el text de Fuentes està magníficament escrit i acabem perdent els nostres referents espaciotemporals. Segurament és això el que es pretén i allò que els dibuixos copsen perfectament.
És com un joc amb un calidoscopi: al final acabes marejat i no saps on és el nord, on el sud, on és l’esquerra o la dreta… Ambigüitat, foscor, misteri… miralls i mirades múltiples que confonen i atrauen a la vegada…
Però res d’això impedeix que la lectura es torni gairebé obligatòria, imperiosa, per tal de resoldre els múltiples espills on ens fiquen les paraules i les imatges… Un laberint complex sense sortida. Enllaçat, enredat, com les arrels dels arbres en un bosc profund i fosc… Joventut versus vellesa, altre de les dualitats presents: la jove, la inquietant vella que està sempre a l’habitació, i no obstant omnipresent…
Un historiador en hores baixes accepta fer la biografia d’un general, molt i molt ben pagades per cert, i ha d’anar a viure a casa de la decrèpita vídua i la seva neboda… Aquí comença, sembla ser d’una manera del tot innocent, o no, una vivència plena de dualitats i malentesos que atrapen com en una teranyina.
Carlos Fuentes va ser Premi Nacional de Literatura al seu país natal, Mèxic, l’any 1984. Premi Cervantes el 1987 i Príncep d’Astúries l’any 1994. Va ser postulat al màxim premi de les lletres, el Nobel, l’any 2009. El text original és de 1962 i no perd la seva absoluta vigència, el vigor de l’escriptura, les seves sinuositats, les preguntes de sempre, sense respostes quasi mai…
Diu Maria Negroni a l’epíleg:
Caminamos como ciegos, apenas orientados por el tacto, a lo largo de pasillos silenciosos, entre puertas sin cerradura y cuartos capciosos, demasiado asistemáticos para imprimirse en la memoria.
No tindreu suficient amb una sola lectura, la primera, per cert, la fareu en un parell d’hores. La segona, de ben segur trigareu més. Intentant descobrir les tortuositats d’aquest text genial i original.
Escrit per | Olímpia
A Olímpia li encanta el blau de Grècia, el verd maragda, el rosa xicle, el que es veu entre el cel i l'horitzó... Sóc la Rosa i em trobareu a la Biblioteca Horta-Can Mariner. Em fascina el món dels nens, la seva formació, l’art i la història i, moooolt important... m'encanten les paraules esdrúixoles!
lbl
22 Juliol 2018 at 12:16
Les ressenyes de llibres volen provocar les ganes de llegir-los. En aquest cas, a més, em desperta la curiositat per les il.lustracions. Diuen que una imatge val més que cent paraules. Però, com fer que cent paraules, que poden evocar cent imatges, càpiguen en una?