0

Ricardo Piglia
 
Los diarios de Emilio Renzi, o tot el que cal saber sobre Ricardo Piglia en tres volums.

Piglia, Ricardo. Años de formación. Los diarios de Emilio Renzi, 1. Barcelona: Anagrama, 2015

Piglia, Ricardo. Los años felices. Los diarios de Emilio Renzi, 2. Barcelona: Anagrama, 2016

Piglia, Ricardo. Un día en la vida. Los diarios de Emilio Renzi, 3. Barcelona: Anagrama, 2017
 

Los diarios de Emilio Renzi, Ricardo Piglia
 
Aquests tres llibres són molt més del que semblen. No són una autobiografia de Piglia, però quasi; tampoc són un assaig de Piglia com a reflexió sobre el sentit de l’existència, però quasi; i si ens hem de posar estrictes ni està gaire clar que siguin els seus diaris. Són totes aquestes coses, i també una altra cosa, una cosa que és més que la suma de les parts. Ricardo Piglia va agafar els seus diaris de tota la seva vida, tots els seus diaris i quaderns que sumen unes 300 llibretes (sí, 300) i ho va retallar, esporgar, polir, editar i presentar en tres volums com les seves memòries, més exactament les memòries del seu alter ego Emilio Renzi.

És un experiment literari de primer nivell, no són tres llibrets per passar l’estona i ja (els llibres per passar l’estona i ja no tenen res de dolent, que quedi clar), no. Aquestes pàgines ens submergiran en la vida de Ricardo Piglia / Emilio Renzi, no és una novel·la sobre la seva vida, és la seva vida, més o menys, tot depèn del que ens refiem dels escriptors i si volem estar segurs que ens diuen la veritat o preferim deixar oberta la porta a què “novel·legin”.

Pot semblar simple, però no ho és gens. No és només transcriure algunes coses, pensem en la tasca de compressió: de més 300 llibretes a 3 llibres (que sumats no arriben a les 1000 pàgines), i com sempre havent de decidir que es deixava fora i quina forma es donava al que es quedava dins. Una tasca colossal només quantitativament, si a més a més es tracta que els llibres tinguin entitat més enllà d’un inventari cronològic l’empresa ja es torna molt difícil. A més a més les autobiografies són un terreny relliscós per qualsevol. Ens pot sortir alguna cosa de l’estil de Proust o Knausgård, o l’autor pot fer com el protagonista de La muchacha de las bragas de oro, de Juan Marsé, que escriu una autobiografia molt arreglada i més d’acord amb els temps que corren que amb les seves militàncies reals (i poc dignes), o… les variants són infinites. Les autobiografies es presten gairebé a tot, són un gènere perillós.
 

https://www.flickr.com/photos/wwworks/
 
Ricardo Piglia va morir el 2017 abans de veure publicat el darrer volum de la sèrie, l’ELA que l’afectava s’acarnissava, no el va veure però el va deixar enllestit, la mateixa editorial Anagrama ho va confirmar en saber-se la seva mort, el tercer volum promès sortiria (i també està previst un altre llibre pòstum per setembre). Aquest detall fa especialment memorable un fragment del tercer llibre:
 

Ante la proliferación de libros encontrados entre los papeles —en los archivos de la computadora— de famosos autores muertos (Bolaño, Cabrera Infante, Nabokov, etc.), un grupo de escritores ha decidido ganarse la vida escribiendo novelas póstumas. Luego de varias reuniones decidieron escribir la novela póstuma de Samuel Beckett, Moran, una continuación de la trilogía. Junto con el manuscrito deben inventar la forma en que el libro ha sido encontrado. Beckett le llevó la novela a su psicoanalista Bion, quien le aconsejó que no la publicara. Aliviado, Beckett bajó precipitadamente las escaleras y olvidó el manuscrito. Años después, un joven investigador de la Universidad de California, en Irving, descubrió la novela en el archivo no clasificado de Bion. Negocian directamente con los herederos y, luego de acordar el anticipo, entregan el libro, etc.

 
Jo no havia llegit res d’aquest autor. Sabia qui era, n’havia sentit a parlar (i bé) i poc més, em va cridar l’atenció el primer volum i em vaig enganxar a aquest projecte. Podríem definir-lo com un assaig autobiogràfic en el fons que juga moltíssim en l’àmbit formal: entrades més llargues, d’altres pràcticament telegràfiques, dies sense dates, entrades directament per anys, i un eix per cadascun dels llibres.

El primer llibre està centrat en els primers anys, escoles, lectures, noies i tot el que seria l’aprenentatge.
 

Un tiempo especial de mi vida, diré, sin introspección, sólo con hechos. Paso los días con Julia en esta ciudad donde viví hace años y donde ya nadie me conoce. Tomo ginebra con ella después del amor para poder dormir. Y tengo pesadillas con Inés todas las noches. Un hombre de costumbres, un hombre que no quiere perder nada, ni siquiera lo que él mismo abandona.

 
El segon llibre és on aquest aprenentatge s’intenta concretar i Renzi lluita per esdevenir un escriptor, amb dificultats, bloquejos i tones i tones de dubtes sobre la seva obra i la seva capacitat.
 

https://www.flickr.com/photos/zzkt/
 
I finalment tenim a Renzi/Piglia convertit en escriptor en el tercer llibre, amb un cert reconeixement, opcions de treballar als Estats Units… i a més a més i com a revers negatiu d’aquest èxit arriba la dictadura argentina. Són anys de silencis, de desaparicions, de por i d’una certa incredulitat amb tot el que està passant, uns anys on els papers que Piglia escriu incansablement com a diari o teràpia el podrien dur a la presó, o a les tortures, o a ser drogat i llençat al mar des d’un helicòpter (o tot, una cosa darrera l’altra). Uns anys terribles que per molt poc es va escapar d’un interrogatori i possiblement de tota la llista de coses, no calia haver fet res, només tenir amics polítics, haver expressat opinions polítiques en algun moment, ser vagament d’esquerres… No calia un motiu per caure en les mans dels militars i dels seus comandos i desaparèixer. Tot això retratat per un Piglia madur i en la plenitud de les seves facultats, que també és conscient que encara els darrers anys de la seva vida, que potser toca fer balanç.
 

El fracaso es la historia secreta de mi vida, eso es el diario que escribo desde hace veinticinco años. ¿Toda vida es un proceso de demolición? Externamente (si eso pudiera ser dicho) existen acontecimientos que no alcanzan a mitigar la lúcida percepción del derrumbe que se aproxima. El suicidio sería el cierre lógico de esa vida. Porque nunca he vivido nada con tanta intensidad como la certeza del fracaso. Todo ha sido precario (adentro), más allá de lo que se ve en la superfície.

 
Un moment absolutament surrealista: quan es jubila i té una conversa amb la persona de la universitat americana per la qual ha treballat que porta el tema de les pensions, i que li pregunta quants anys pensa viure mentre li ensenya uns gràfics amb l’esperança de vida dels professors retirats segons l’especialitat. Com més anys esperi viure menys cobrarà cada mes. I ja molt cap al final del llibre la malaltia, el fantasma, els efectes que té sobre ell, la minva de totes les capacitats però amb plena consciència. No és un tema sobre el qual ell s’hi estengui, així que tampoc ho faré aquí.

Són tres llibres imprescindibles per entendre el que segons la crítica és un dels millors escriptors llatinoamericans dels darrers anys, i ja que va decidir titular el darrer volum com una cançó dels Beatles aquí la teniu:
 


 

Escrit per | Tyler Durden

La primera regla del Club és que no es parla del Club, la segona regla... A més del Club, i només com a tapadora, em faig dir Cesc i treballo a la Biblioteca El Carmel - Juan Marsé.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.