0

Els éssers humans som animals destacables per un bon nombre de capacitats, però hi ha una d’elles especialment cridanera: la curiositat.

Les altres espècies animals són curioses a la seva manera, però la nostra curiositat ho engoleix tot: des del món microscòpic fins al vast univers, sembla que hi ha matèria que no hagi cridat l’atenció de l’ésser humà.

La pregunta és llavors: què és la curiositat? A respondre aquest interrogant està dedicada l’obra de Mario Livio Por qué.
 
Mario Livio. Por qué: qué nos hace ser curiosos

Livio, Mario
Por qué: qué nos hace ser curiosos

Barcelona: Ariel, 2018

 
Livio és astrofísic i un notable divulgador. Per tal d’examinar tan complex fenomen Livio utilitza un enfocament interdisciplinari, fent ús de la història, l’anècdota, la psicologia i la neurociència.

Després d’un primer capítol introductori, els capítols 2 i 3 són un breu recorregut per la biografia de dos personatges que sens dubte poden qualificar-se com a curiosos: Leonardo da Vinci i Richard Feynman.

El geni italià és mundialment conegut per les seves aportacions a l’art, a la tècnica i a la ciència. Per la seva part el físic estatunidenc pot ser menys conegut pel gran públic, però el seu fonamental treball en el camp de l’electrodinàmica quàntica (que li va valdre un premi Nobel el 1965) no fou un fre per a la seva fascinació per altres camps, com l’art o la música (famosa és la frase de Feynman: “Tot és interessant si aprofundeixes prou”).

Tant da Vinci com Feynman, amb la seva actitud envers la vida intel·lectual, encarnen alguns aspectes crucials de la curiositat als que Livio farà referència de diverses maneres al llarg de la seva obra.

Amb el capítol 4 Livio comença la seva investigació sobre la curiositat des del punt de vista de la psicologia. L’autor examina la influent teoria de George Loewenstein segons la qual la curiositat és un mitjà amb el qual intentem suplir una escletxa en el nostre coneixement l’existència de la qual ens indueix un cert malestar:
 

En consecuencia, sentimos el impulso de investigar y buscar percepciones nuevas que reduzcan la incertidumbre y la sensación de ignorancia (p. 79)

 
La noció d’escletxa d’informació sembla explicar de forma senzilla alguns tipus de curiositat quotidiana (com quan sentim la necessitat de buscar una dada concreta que desconeixem, o quan ens esforcem per a seguir una conversa que només intuïm), però no sembla que pugui explicar tots els nostres impulsos curiosos. Al cap i la fi, no sempre que sentim curiositat ho fem motivats per un sentiment de malestar.

Per això, al capítol 5 Livio resumeix altres treballs que semblen indicar que la curiositat “no representa un proceso único, sino que consta de un conjunto de mecanismos” (p. 98). Així, pot ser que sentim curiositat per la necessitat de reduir la incertesa, però la curiositat també pot ser una font de joia genuïna. Tot depèn de la intensitat de l’estímul (quan l’ansietat que aquest provoca és elevada, la resposta pot ser d’aversió en lloc d’exploració), i de les característiques pròpies de cada persona (en particular pot ser que el tret anomenat obertura a l’experiència, és a dir, la preferència per la novetat i l’exploració, sigui fonamental).

El capítol 5 també és destacable pels experiments en infants sobre la natura de la curiositat que examina Livio. Els resultats semblen mostrar que en general…
 

los componentes de la curiosidad dirigidos a lo novedoso o inusual y a la implicación de estímulos estrictamente placenteros […] a veces van por detrás del deseo de maximizar el aprendizaje, de comprender causa y efecto, de descubrir la estructura del mundo y de disminuir los errores de predicción (p. 111).

 
Dit d’una altra manera, per a la canalla la funció principal de la curiositat és ajudar-la en el seu aprenentatge: “los niños buscan la manera de explicarlo todo paso a paso” (p. 108). És significatiu constatar, com explica Livio, que en aquest sentit el desig de novetat de la canalla pot ser supeditat al desig de comprendre a fons una circumstància, quelcom semblant a allò que succeeix als adults al llarg de la seva vida: mentre que el desig de novetat tendeix a disminuir amb l’edat, no passa el mateix amb el desig d’aprendre en si:
 

querer aprender es una característica constante de los seres humanos, pero tanto la disposición a asumir riesgos en la búsqueda de novedad, emoción o aventura como la capacidad de sorpresa menguan a medida que nos hacemos mayores (p. 111).

 
Al capítol 6 Livio fa un repàs a la neurociència de la curiositat. Tot i que l’autor ens adverteix que els resultats dels experiments són provisionals a causa de les tècniques implicades, sembla que es confirma la natura plural de la curiositat:
 

En mi humilde opinión, los estudios cognitivos y de neuroimágenes parecen respaldar un supuesto en el cual lo que entendemos por curiosidad puede, de hecho, abarcar un conjunto de estados o mecanismos entrelazados accionados por distintos circuitos cerebrales (p. 133).

 
El capítol 7 és una mica més especulatiu, donat que Livio prova de trobar un rastre de la capacitat de ser curiosos al llarg de l’evolució del llinatge humà. Per a Livio sembla probable que la curiositat hagi estat potenciada per l’augment de mida del cervell, fet que al seu torn podria ser degut a l’hàbit adquirit de consumir aliments cuits. Així mateix, l’aparició del llenguatge també podria haver facilitat l’aparició de la curiositat.

Al capítol 8 Livio prova de nou d’il·luminar alguns trets de la personalitat curiosa, oferint-nos breus entrevistes amb persones (científics i artistes) que semblen haver fet de la curiositat el seu lema vital.

Finalment, al capítol 9 l’autor ens menciona que bona part de les diferències individuals referents a la curiositat es deu a la genètica (amb l’inevitable efecte potenciador de l’ambient). A més, Livio ens ofereix un breu repàs de com s’ha considerat la curiositat al llarg de les èpoques, acabant amb algunes estratègies per a fomentar la curiositat personal.

A Por qué pot ser que el lector trobi a faltar una mica més de profunditat en el tractament d’algunes qüestions, però això és inevitable en una obra de divulgació de caràcter introductori i dirigida al gran públic. En global, per tant, el llibre de Livio és una lectura molt entretinguda sobre un tema fascinant.

 

Escrit per | Little Fish

Discret i esmunyedís, m'agrada perdre'm entre les prestatgeries de les biblioteques i deixar que la serendipia em sorprengui. Sóc l'Evelio i treballo a Biblioteques de Barcelona

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada