0

David Lapham - Balas perdidas 5

Lapham, David
Hazañas y travesuras

Barcelona: La Cúpula, 2018. Balas perdidas, 5

 
Fa temps vaig parlar d’un còmic absolutament magnífic anomenat Balas perdidas, i aquesta entrada és per felicitar-nos de dues coses: la primera que ha aparegut el cinquè volum de la sèrie, la segona que és tan bo com els altres. És un bon moment per recuperar els volums d’una sèrie que tot i els anys transcorreguts no ha caigut en l’oblit. Se sabia que oficialment era una sèrie encara en publicació, però tants anys després la veritat és que jo ja suposava que l’autor l’hauria arraconada per altres projectes. Però no. Aquest cinquè volum es pot llegir com una continuació dels quatre primers o el podeu llegir directament, de manera independent. Tot i formar part d’una història major aquest volum té entitat pròpia, no us sentireu perduts si no us heu llegit els altres volums o si ho vau fer fa tant de temps que ja ni us en recordeu.

David Lapham demostra des de la primera pàgina perquè Balas perdidas ens va deixar a tots enlluernats: ritme, una acció fluida i al servei de la narració, i una atmosfera que aconsegueix amb els mínims elements retratar uns escenaris de novel·la negra, encara que en aquest cas la majoria d’escenaris siguin un institut. L’escapada de Virginia ha quedat enrere, però la seva tornada a casa té molt de venjança materna i molt poc de tornar a un lloc segur. Les aparences poden ser diferents però Virginia és molt conscient que ha tornat a l’infern, versió institut, però infern. Solitària i independent només encaixarà amb un altra bala perduda d’aquell ecosistema d’abusadors, esportistes, drogaddictes i inadaptats.

És una història en part ambientada en un institut, però no és per això menys negre o menys dura, no és una historieta juvenil d’animadores i “aventuretes adolescents”. Tot això apareix: les rivalitats entre grups, les jerarquies de l’equip de futbol, amors i desamors i tot el que acompanya aquestes històries… i molt més. Perquè els adolescents també són capaços del pitjor. Tot allò que passa en les històries negres no és pas monopoli dels adults, els que es preparen per ser adults també en són capaços i moltes vegades a més a més la seva inconsciència els fa molt més cruels, molt més recaragolats, més perillosos en definitiva. Tindrem violència, assetjament, sexe, xantatge, armes, drogues i famílies disfuncionals amb rols de poder força perversos. Que quedi clar: no és un còmic infantil o juvenil (i els còmics infantils i juvenils són tot un gènere molt interessant, no estic dient pas el contrari), és còmic negre, ho podem dir en majúscules i negreta CÒMIC NEGRE, i a més a més és un còmic collonudament bo, doneu-li una oportunitat i no us en penedireu, quedareu enganxats a David Lapham.
 
collagebalas

 

Escrit per | Tyler Durden

La primera regla del Club és que no es parla del Club, la segona regla... A més del Club, i només com a tapadora, em faig dir Cesc i treballo a la Biblioteca El Carmel - Juan Marsé.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada