0

Se’l va conèixer com Dr. Gonzo, com a “búfalo pardo”, advocat, escriptor, revolucionari, acompanyant de Hunter S. Thompson… tot això és cert, estem parlant de l’inclassificable Óscar Zeta Acosta i els seus dos llibres. No en va fer cap més abans de “desaparèixer”.
 
Zeta Acosta, Óscar Autobiografía de un búfalo pardo / La revuelta del pueblo cucaracha

 
Podem deixar que ens faci ell mateix una declaració d’intencions:
 

Damas y caballeros… mi nombre es Óscar Acosta. Mi padre es un indio de las montañas de Durango. Aunque no hablo su lengua… ya saben, el español es la lengua de nuestros conquistadores. El inglés es la lengua de nuestros conquistadores… Jamás nos preguntó nadie, ni a mi hermano ni a mí, si queríamos ser ciudadanos de Estados Unidos. Todos somos ciudadanos por defecto. Nos robaron la tierra y nos convirtieron en semi-esclavos. Destruyeron nuestros dioses y nos obligaron a inclinarnos ante un hombre muerto al que lincharon hace dos mil años… Ahora lo que necesitamos es, en primer lugar, un nuevo nombre. Necesitamos una nueva identidad. Un nombre y una lengua propia… Así que propongo que nos llamemos… ¿qué es esto?, ¿que no quieren que me meta con nuestra religión? Bueno, pues muy bien… Propongo que nos llamemos el Pueblo de los Búfalos Pardos…

 

900px-flag_of_aztlan-svg
 
Aquest fragment és de la part final de l’Autobiografía… un llibre com un cop de puny d’un borratxo, potser no molt ben dirigit però que farà mal segur. Ens podem fer una idea de com era Óscar Zeta Acosta per contrast, acompanyava Hunter S. Thompson en aquell esbojarrat viatge a Las Vegas, i no només això, al seu costat el “desquiciat” Hunter semblava almenys mig normal, aquí teniu la descripció que en va fer:
 

Óscar no se metía en peleas callejeras, pero era como el infierno sobre ruedas cuando estallaba una pelea en un bar. Cualquier combinación de un mexicano de ciento catorce kilos con LSD-25 constituye una amenaza potencialmente mortífera para todo lo que se ponga a su alcance; pero si resulta que además el susodicho mexicano es un abogado chicano profundamente cabreado que no manifiesta el menor temor ante nada que camine con menos de tres piernas, y con la convicción suicida de facto de que va a morir a los treinta y tres años (como Jesucristo), sabes que tienes entre manos un cóctel explosivo. Sobre todo si el muy bastardo ya hace seis meses que cumplió los treinta y tres, va hasta el culo de ácido Sandoz, luce una Magnum 357 cargada en el cinturón y cuenta en todo momento con un guardaespaldas chicano que maneja un hacha, aparte del hábito desconcertante del vómito-proyectil, verdaderos géiseres de pura sangre roja arrojados contra vuestra puerta cada treinta o cuarenta minutos, o cada vez que su úlcera maligna rechaza la ingesta de más tequila a palo seco.

 
L’autobiografia tracta de la seva vida com a desclassat. No era negre, no era blanc i tampoc era ric, estava al mig, una mica com tots els hispans en els anys que retrata, una gran minoria oblidada. El llibre no és una autobiografia ordenada, és una fugida real on les converses imaginàries amb el seu psiquiatre van explicant detalls i records de la seva vida: pobresa, baralles, un pare molt afectat pel seu pas per l’exèrcit (i que pretenia organitzar la casa com un vaixell de guerra) i l’arribada a l’adolescència i l’entrada al món de les noies (bé, almenys ho intentava) i de les drogues, alcohol sobretot. I amb el temps va sentir que la seva podia ser una veu vàlida per explicar la lluita dels “búfalos pardos”.
 

Así que decidí hacerme abogado. No para ejercer la ley. Solo para conseguir un curro que me permitiese seguir escribiendo la historia de mi vida sin tener que lidiar con gilipollas que se piensan que son los únicos que saben de qué va el rollo de la literatura.

 

oza
 
I després d’un llibre d’ell i sobre ell anem a la seva obra de “ficció”, tot i que aquest autor juga a la fina línia entre realitat i ficció, això que ara se’n diu autoficció i que a mi personalment em fascina i em repel·leix a parts iguals. El llibre té entre poc i res de ficció, Óscar Zeta Acosta, rebatejat com a Bufalo Zeta Pardo s’erigeix en advocat i defensor de la causa dels xicanos o mexicoamericans. A l’autobiografia ja parlava del que era aquest estar enmig del no-res entre el grup dominant (els blancs) i la gran minoria (els negres), i com ells quedaven al marge. Finalment es va adonar que el moment que estava vivint, amb tots els xicanos reclamant els seus drets en els convulsos anys que també ho feien els negres i amb el país dessagnant-se a Vietnam (on molts soldats eren negres o hispans sense recursos per anar a la universitat, cosa que els hauria facilitat una pròrroga), era un moment per ser retratat en una novel·la.
 

Cuando vine por primera vez a Los Ángeles en enero del 68 no tenía intención de dedicarme a la abogacía ni de engrentarme a nadie. Solo estaba ansioso por dar con “LA HISTORIA” y escribir “EL LIBRO”, con el fin de partir a las tierras de paz y tranquilidad donde la gente de dedica a jugar al voleibol, aspirar humo y persegguir rubias estupendas.

 
La lluita no serà fàcil i el “poder pardo” va ser considerat per l’FBI com un moviment més perillós que els panteres negres. Cal lluitar contra tot un sistema que es basa en l’opressió i en la segregació. Als que manaven no els va fer gens de gràcia que els xicanos s’organitzessin i fessin servir un advocat per coses com investigar la mort d’un detingut a comissaria per un presumpte judici, per exemple…

sheriffEn el lapse de temps que recull la novel·la a més a més de judicis (un dels quals en apel·lació va crear jurisprudència) també es narra com Búfalo Zeta Pardo es presenta al càrrec de xèrif de Los Angeles (el de xèrif, així com altres càrrecs, als Estats Units són càrrecs electes).
 

—No tengo más que un objetivo. Sé que no hay esperanza para una victoria real en las urnas. No tengo dinero ni más partidarios que unos cuantos amigos andrajosos. Apenas podemos competir con los profesionales. La mía va a ser una tentativa didáctica. Espero que mi mensaje llegue a todos los que estén interesados en mis puntos de vista… Si salgo elegido sheriff, haré todo lo que esté en mi mano para disolver la oficina. La comunidad no tiene necesidad de asesinos profesionales. Los organismos de este condado encargados de velar por el cumplimiento de la ley, de esta nación en general, han sido creados para la protección de unos pocos, para el mantenimiento del statu quo… La policía es el brazo violento de los ricos y voy a deshacerme de ella…

 
Eren perillosos per amenaçar l’statu quo, i això queda clar en aquest fragment, qui parla no és Búfalo, és un altre activista.

 

—Pues bien, lo que tenemos que entender, lo que tenemos que ver es que la guerra en Vietnam, al igual que la guerra en Kent State, son producto del sistema que impera en este país… No se trata solo de Nixon ni de Reagan ni de Yorky ni del Jefe Davis. Se trata del sistema político, del sistema capitalista, de las instituciones racistas que están haciendo trizas este país… ¡Tenemos que dejar claro a esos hombres de la Casa Blanca que no vamos a tolerarlo más!
¡Ovaciones!¡Silbidos!
—Tenemos que organizarnos… ¡Tenemos que unirnos, negros y blancos, estudiantes y ancianos, tenemos que registrarnos para poder votar, tenemos que llevar a la gente a las urnas, tenemos que expulsar a esos cerdos de sus posiciones de poder! ¡Tenemos que entender, tenemos que estar advertidos de sus intenciones! ¡Nixon y Kissinger, Reagan y Agnew, esos cerdos se tienen que ir!

 

https://www.flickr.com/photos/s_mestdagh/

Buffalo © Mia & Steve Mestdagh, Creative Commons.


 
Óscar Zeta Acosta va desaparèixer en circumstàncies poc clares i se’l dóna per mort, aquests dos llibres són tot el que va escriure. Literàriament recorda a Hunter S. Thompson, com uns beatniks situats al tombant dels anys 70 i posats d’speed i LSD, passadíssims de voltes. El valor dels seus llibres és fonamentalment testimonial, va ser un dels primers a reivindicar els xicanos i va ajudar que deixessin de dissimular el seu passat i es fessin passar (sense èxit) d’estatunidencs (tot i que ho eren). Els xicanos eren els habitants del nord de Mèxic, tot un territori en disputa entre els Estats Units i Mèxic, una disputa que va desembocar en guerra. Després de la guerra el tractat de Guadalupe Hidalgo establia la compra per 15 milions de dòlars de gran part del nord de Mèxic que formaria part dels Estats Units, els habitants podien tornar a Mèxic o ser ciutadans estatunidencs de ple dret. Hi havia xicanos que havien travessat la frontera, però en la seva majoria la frontera els havia passat per sobre. Aquests eren els xicanos, i a partir dels fets explicats en aquests llibres, van decidir deixar de ser ciutadans de segona.
 

Escrit per | Tyler Durden

La primera regla del Club és que no es parla del Club, la segona regla... A més del Club, i només com a tapadora, em faig dir Cesc i treballo a la Biblioteca El Carmel - Juan Marsé.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.