0

L’obsessió moderna amb el cos i el menjar ha acabat produint tot un ventall impressionant de dietes que ens prometen coses d’allò més variades: des d’ajudar-nos a perdre pes, fins a millorar el nostre sistema immune, passant per netejar el nostre organisme d’elements tòxics, o sanar-nos de malalties terribles.

No és d’estranyar doncs que les anomenades “dietes miracle” estiguin en el punt de mira d’un bon nombre de dietistes, científics i divulgadors que critiquen aquestes pràctiques per ser en el millor dels casos ineficaces, i en el pitjor un autèntic perill en potència per a la salut.

El llibre del qual parlem en aquesta entrada, El Chef Cabreado, fa exactament això: criticar algunes de les tendències de moda més persistents del món de l’alimentació. Però no només fa això, com veurem.
 

El Chef Cabreado - Anthony Warner

Warner, Anthony
El Chef Cabreado

Barcelona : Ariel, 2018

 
El Xef Emprenyat és el pseudònim d’Anthony Warner, un xef amb una dilatada experiència professional i estudis en bioquímica. El 2015 Warner va iniciar un bloc amb el mateix nom en el qual ens parla de mites i fal·làcies en alimentació. Per a Warner El Xef Emprenyat és un alter ego, un personatge amb el qual interpreta un paper: el de crític sense misericòrdia, rondinaire, cínic i sarcàstic.

Així doncs, un aspecte fonamental del llibre és un retorçat sentit de l’humor i una quantitat més que generosa de paraulotes, insults i d’altres qualificatius per l’estil. Si el lector de per si és crític o almenys una mica escèptic amb les pseudociències o amb les modes en salut, el riure està assegurat.

Un dels encerts de la traducció en espanyol del text és haver trobat un terme genèric amb el qual Warner resumeix el que sent per les modes alimentàries: nutripolleces, una contracció entre “nutrición” i “gilipolleces”.

El cert és que tot i que el sentit de l’humor i les paraulotes de Warner no siguin del gust de tothom, El Chef Cabreado és un llibre ben informat d’un autor que sap del que parla. Només per posar alguns exemples de les modes alimentàries que desfilen pel seu llibre, i algunes de les seves sentències sobre les mateixes:

Les “dietes detox”, que prometen netejar el nostre cos de supòsits tòxics nocius:
 

[…] no ha habido ningún estudio clínico que demuestre que las dietas y tratamientos que se comercializan tengan el menor efecto de eliminación de toxinas. Por suerte, nuestro organismo se las arregla de maravilla para eliminar esas toxinas. El hígado y los riñones han evolucionado específicamente para llevar a cabo este proceso y, a no ser que el lector tenga un problema de salud grave, no va a necesitar ayuda. (p. 38)

 
La “dieta alcalina”, que assegura que per a millorar la nostra salut hem de seguir una dieta rica en aliments alcalins:
 

Las consecuencias de un cambio en el pH de la sangre, por pequeño que sea, pueden ser muy graves. Las consecuencias médicas de la alcalosis (cuando el pH de la sangre se vuelve alcalino y no se puede controlar) son gravísimas, y los síntomas son confusión, temblores, espasmos musculares y vómitos, que llevan rápidamente al coma y a la muerte. Si el equilibrio del pH de la sangre dependiera de la ingesta de alimentos estaríamos todos muertos. (p. 52)

 
La “dieta paleo”: la idea que hem de seguir un règim d’alimentació semblant al dels nostres avantpassats paleolítics, perquè suposadament estaríem millor adaptats genèticament a aquest tipus de dieta:
 

La inmensa mayoría de las frutas, verduras y ganado que consumimos son resultado de la agricultura, elegidos cuidadosamente por sus características especiales, tan diferentes de sus especies ancestrales como un chihuahua de un lobo. La triste realidad es que sabemos muy poquito sobre la dieta real durante el Paleolítico. (p. 120)

 
Algunes de les seves anàlisis són directament iconoclastes tenint en compte els temps que corren, com la seva defensa dels aliments precuinats (ja que no tothom es pot permetre el luxe de cuinar amb calma i amb productes frescos i de temporada) o la seva defensa (sí, defensa) del sucre:
 

El azúcar es azúcar y ya está. No es bueno ni malo. Solo es tóxico si comes demasiado, y por esa regla de tres todos los alimentos son tóxicos (recuerda: el veneno está en la dosis, y de beber demasiada agua también se muere uno). (p. 108)

 
De fet, la demonització del consum de sucre li serveix a Warner per a fer una interessant reflexió sobre el llenguatge de la humiliació i el menyspreu que han acabat fomentant les modes alimentàries:
 

Atribuir términos como “toxicidad” y “adictivo” a un alimento que, literalmente, es imposible no consumir, es despreciarnos e insultarnos a todos. (p. 108)

Es el lenguaje de la humillación, y se asocia a algo que, en cantidades sensatas, no tiene nada de malo. […] Los medios de comunicación no se cortan a la hora de insultar a los gordos, de culparlos, de acusarlos de ignorantes y estúpidos. Denigrar a alguien y atribuirle defectos de personalidad por su aspecto físico es la definición misma de prejuicio. […] Esta mierda se nos ha ido de las manos y hay que pararla cuanto antes. (pp. 108 – 109)

 
El llibre de Warner brilla per aquest tipus de reflexions més enllà de l’anàlisi de les dietes. Així, l’autor dedica diverses seccions a parlar-nos de qüestions que cauen dins de la psicologia més que de la nutrició, com ara què fa que aquest tipus de dietes ens semblin atractives malgrat el seu nul valor nutricional, o (com el cas del sucre i de les dietes detox o dels “aliments naturals”) la facilitat amb la qual atribuïm injustificats judicis de valor als aliments segons el binomi bo – dolent.

Darrere d’aquestes tendències s’amaguen per a Warner diversos motius. Per exemple:

  • la simplicitat del missatge de les dietes modernes (si vols estar sa, només cal que compleixis uns senzills preceptes) ens resulta atractiu, ja que se’ns promet molt per relativament poc
  • aquesta simplicitat sembla ajudar-nos a posar ordre en un àmbit complex com és el de la nutrició, en què els mitjans de comunicació de vegades ens transmeten missatges contradictoris
  • tendim a idealitzar la natura, a la qual associem tota mena de connotacions positives, en contraposició a la modernitat, a la qual atorguem valors negatius (com “artificial”, “fabricat”, “industrial”, “verinós”, …)

 
Ja he comentat que El Chef Cabreado té bones dosis d’humor, però Warner es posa absolutament seriós en uns capítols en els quals ens parla sobre les fal·làcies nutricionals que envolten a malalties com el càncer o l’autisme, en què abunden les promeses de cures impossibles; o quan escriu sobre la possible relació entre la mania pel “menjar net”, amb la seva obstinació en el control i en la demonització de certs aliments, i els trastorns alimentaris com l’anorèxia i la bulímia. Són exemples que mostren que hi ha creences que poden tenir un perill molt real, un perill que de vegades desemboca en la mort.

Al meu entendre, l’aspecte més destacable de El Chef Cabreado és que en realitat no és només un llibre de crítica, sinó sobre ciència: Warner ens parla sobre com funciona la ciència, quins són els seus principis i quins d’aquests principis hem de tenir en compte per jutjar les modes nutricionals.

Per exemple, Warner ens recorda constantment que correlació no vol dir causalitat (és a dir, que dos fenòmens es donen junts no vol dir que un sigui la causa de l’altre), que les anècdotes personals no serveixen per a ser considerades com a prova d’una teoria (o d’una dieta), que la ciència ha aconseguit un progrés real en àmbits molt importants de les nostres vides…

Tot i que Warner és un ferm defensor de la ciència també es mostra crític amb aspectes de l’activitat científica, com ara la recerca de notorietat dels investigadors i de les institucions de recerca, que poden generar notícies inflades de resultats molt més modestos per tal d’aconseguir un impacte mediàtic que pugui suposar una millora en el finançament de la recerca; o també la poca habilitat dels científics a l’hora de transmetre missatges sobre nutrició que siguin clars i que mostrin el progrés real de la investigació.

No obstant això, aquestes crítiques reforcen la convicció de Warner que la lluita contra la pseudociència en nutrició hauria de passar per una millor educació científica:
 

La ciencia debería invertir más tiempo explicando cómo nos engaña el cerebro, cómo nos induce a creer cosas falsas, y luego enseñarnos cómo el método científico lo cambió todo. Los hechos de la ciencia van a estar en cambio permanente, y a veces a un nivel fundamental, pero lo que no cambiará es la manera en que funciona y los principios que la convierten en la fuerza principal del progreso. Bien enseñada, nos acompañará toda la vida y nos hará más fuertes. (p. 336)

 
El Chef Cabreado és doncs una lectura molt completa: ciència, nutrició, sentit de l’humor i molt d’amor pel menjar i el plaer que ens proporciona. Una bona guia per orientar-se entre la cada vegada més atapeïda jungla de modes nutricionals.
 

Escrit per | Little Fish

Discret i esmunyedís, m'agrada perdre'm entre les prestatgeries de les biblioteques i deixar que la serendipia em sorprengui. Sóc l'Evelio i treballo a Biblioteques de Barcelona

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada