L’ofici, de Serguei Dovlàtov

image_pdfimage_print

dovlatov
 
L’editorial LaBreu segueix acostant-nos a tots nosaltres l’obra de Serguei Dovlàtov (una tasca que mai els agrairem prou) i la darrera incorporació als seus llibres ha estat aquest text cabdal de l’autor rus. Un autor rus que, imitant els bascos de l’acudit que neixen on volen, va morir als Estats Units, país on per fi va poder publicar lliurement i demostrar que era tot un escriptor de raça. Va morir als Estats Units, però en certa manera també hi va “néixer”. Però parlem dels seus llibres.
 

L’ofici / Serguei Dovlàtov

Dovlàtov, Serguei
L’ofici

Barcelona: La Breu, 2018

 
Tots els seus llibres parteixen de fets viscuts en realitat, una realitat força “peculiar” i estranya per nosaltres (i per tot occident) com l’URSS dels anys 60-70. Un imperi que començava a donar mostres de fatiga, d’esgotament. Normalment en els seus llibres hi ha poca ficció, en aquest no n’hi ha gens ni mica, l’autor ens parla directament dels seus darrers anys a l’URSS. De la seva feina de periodista, de les seves topades contínues amb l’omnipresent estat a causa dels seus articles (els seus llibres ningú es plantejava ni tan sols publicar-los), el seu canvi d’aires a Tallinn
 

Per què vaig anar-me’n justament a Tallinn? Per què no a Moscou? Per què no a Kíev, on tinc amics influents?

No hi havia causes raonables. Vaig pujar a un cotxe que passava.

Era en un cul-de-sac. Deutes, desordres familiars, sensació de desesperança.

Vam sortir cap a la una del migdia. A la butxaca, vint-i-sis rubles, el carnet de periodista i un bolígraf. A la bossa, una muda.

A Tallinn no hi tenia coneguts. Només portava dos números de telèfon que algú m’havia dictat de qualsevol manera.

 
A més a més de periodisme a Tallinn va intentar fer cinema, algun altre negoci poc clar… no hi havia res a fer i finalment va fer el salt. Com altres compatriotes va aprofitar que el règim soviètic va començar a donar visats als jueus per agafar un avió rumb als Estats Units. La conversa que va tenir amb la KGB abans de decidir-se a marxar la podeu trobar a El parc, i un retrat força fidel dels Estats Units el va fer a la novel·la La filial, era tan gran la quantitat de russos als Estats Units que semblava una filial de Rússia amb tota la gent descontenta amb el règim soviètic. Però tornem a aquest llibre. El fet que el va decidir a marxar va ser passar una nit al calabós:
 

Llavors, inesperadament, em van arrestar i em van dur al Centre de Detenció del carrer Kaliàev. M’acusaven de parasitisme, possessió d’un bordell i difusió de literatura il·legal. En qualitat de literatura il·legal, hi figuraven les meves obres.

 
Les seves obres no s’havien pogut publicar, però tot i això eren il·legals. Finalment arriba als Estats Units, l’enemic, un lloc on tindrà la llibertat que no va gaudir al seu país i on els seus llibres podran ser finalment publicats. L’adaptació no va ser fàcil, la majoria d’emigrats diguem-ne artístics no ho tenien gens fàcil.
 

La meva vida als Estats Units va començar d’una manera extremament plàcida. Com correspon a un home de lletres rus, em vaig passar sis mesos al sofà.

Les organitzacions de beneficència ens donaven uns quants diners. Els veïns americans ens van portar alguns mobles i una pila de roba. A més a més, ens ajudaven els vells amics, els que havien marxat abans que nosaltres. Ens donaven valuoses indicacions pràctiques.

 

https://www.flickr.com/photos/tabor-roeder/
West 4 Street © Phil Roeder, Creative Commons.

 
El seu domini de l’anglès va ser sempre precari, seguia sent un escriptor i periodista que feia servir el rus, hi havia medis americans en rus, però pocs. Eren artistes que es van trobar que havien de treballar, tot un shock. A més a més d’escriptor emigrat en un país amb una llengua que no és la seva li toca viure el periple dels emigrants pobres, feines escadusseres i poc atractives.
 

—He sentit que hi ha una vacant en un viver de serps per a usos farmacològics. No és una feina complicada. El més important és alimentar-les quatre cops al dia. Endreçar una mica, netejar, passar l’escombra… Paguen cent seixanta dòlars per setmana. I tampoc no s’hi passa gana, per cert.

—Que què? —va alarmar-se en Baskin, amb fàstic—. Què vol dir això? Què has volgut dir amb això?

Al seu torn, en Bélenki va alçar la veu:

—Amb què et penses que les peixen? Amb ratolins? Ni de conya! Que no són els soviets això! Aquí les serps mengen millor que els nostres cosmonautes. Està tot previst: proteïnes, greixos, carbohidrats…

La cara d’en Baskin era d’un fàstic extrem:

—No fotis que compartiràs menjadora amb les serps! Valia la pena marxar de Moscou per a això?

—Per què hi he de compartir res? Em puc emportar els plats de casa…

 
maquina d'escriure
 
A l’obra també hi ha els seus “solos per a underwood“, amb reflexions al marge del fil principal del llibre, o records o apunts, petits afegits.
 

En una fàbrica de Leningrad va passar una cosa. Un treballador veterà va escriure una carta al director. Va agafar un full de paper de vidre i va escriure-hi, al revers: “Quan em donaran un lloc on pugui viure tot sol?”. Sorprès, el director va fer cridar el treballador:

—Què és aquesta conya del paper de vidre?

El treballador va contestar:

—Amb un paper normal, t’hi hauries eixugat el cul. Així, almenys, t’ho hauràs de rumiar…

 
És un llibre polièdric i inclassificable, amb parts biogràfiques, gairebé assaig sobre la situació d’altres emigrats soviètics (a mig camí entre els exiliats o refugiats polítics i els  immigrants purament econòmics). I el contrast i el que representa ser als Estats Units, a Nova York concretament… Si algun lloc representava el triomf del capitalisme més salvatge, el més allunyat dels ideals socialistes, era la Nova York que encarava el final dels 70 com a paradigma de l’estil de vida americà, l’individualisme i l’egoisme i la cobdícia eren una religió. Pels que venien de l’altra banda simplement adaptar-s’hi (ja ni parlem d’integrar-se) era un repte majúscul. Totes aquestes coses i aquests records estan en aquest llibre, on Dovlàtov no deixa de fer literatura en cap moment, fins i tot quan no vol. Als Estats Units va assolir un reconeixement i una fama que segurament no esperava, va publicar a The New Yorker quasi sense voler-ho i sense donar-hi importància. La seva descripció de Nova York és inesperadament profètica:
 

https://www.flickr.com/photos/jpstjohn/
Storm Coming © John St John, Creative Commons.

 

Nova York és real. No provoca cap mena de pulsió museística. Està feta per viure, treballar, divertir-se i morir.

No hi ha monuments històrics. El present, el passat i el futur estiren un mateix carro.

Si hi hagués una revolució, no hi hauria res per assaltar.

Aquí no es té la sensació de lloc. Es té sensació de ser en un vaixell atapeït amb milers de passatgers. Aquesta ciutat és tan diversa que t’adones que també té un raconet per a tu.

Em fa l’efecte que Nova York és la meva última ciutat, la decisiva i definitiva.

Des d’aquí ja només es pot fugir a la Lluna.

 
L’autor va complir això i ja no va anar enlloc més, el seu cor es va aturar el 24 d’agost de 1990 i està enterrat a Nova York. La seva tomba i el mateix autor són tema d’un conte, en el llibre de Miquel Adam Torero d’hivern (ressenyat entre d’altres aquí) hi ha el conte La tomba del vell Veria, un homenatge a Dovlàtov i un conte magistral.
 

collagedovlatov
 
Dovlàtov no és autor d’un sol llibre i els diferents llibres publicats fins al moment retraten diferents etapes. La zona és el seu primer llibre, l’inici més enllà del periodisme. El compromís són els seus anys de periodista a Tallinn. La maleta són els records evocats pels objectes de la maleta amb la qual va sortir de l’URSS. Els nostres és la reconstrucció dels seus avantpassats fins a arribar a ell mateix. La filial és el retrat de russos americans que gairebé sense voler-ho han creat una filial de l’URSS al país “enemic”. El parc són els seus records de treballador al parc Pushkin, atracció turística i lloc de veneració d’un dels tòtems literaris russos, el lloc amb la conversa amb el KGB i el consell de marxar. Amb això tenim pràcticament tota la seva biografia, on encaixa L’ofici? Enlloc i a tot arreu, és la cola que ho manté enganxat, i en certa manera dota el conjunt de sentit, li dóna relleu.

Un detall curiós, el nom de l’autor és Serguei Dovlàtov, si ens posem exactes és Serguei Donàtovitx Dovlàtov  i més exactes encara Сергéй Донáтович Довлáтов, però a les cobertes apareix la transliteració del seu nom a l’anglès Sergei Dovlàtov, és una imposició dels hereus i no hi ha manera de sortejar-la, bé sí n’hi ha una, a les cobertes apareix Sergei Dovlatov però a la resta del llibre la trasliteració correcta a la llengua receptora Serguei Dovlàtov, aquesta anècdota també la podeu trobar al conte La tomba del vell Veria.

 
Al Bibarnabloc també hem publicat un altre article sobre l’autor.
 

image_pdfimage_print
Share on facebook
Share on twitter
Share on google
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.