2

Bryant, D.J.
Unreal city

Barcelona: La Cúpula, 2018

 
Hi ha casos que qualificar alguna cosa com a “malaltissa” no és dolent. Aquest és un d’aquests casos, també pot ser que jo tinc uns gustos una mica “rarots”. Un còmic “rarot”, que a estones sembla una pel·lícula de Jim Jarmush amb tocs de Lynch, i un grafisme que m’ha recordat molt a dos referents (per mi almenys) David Lapham i Adrien Tomine. Lapham sense el seu dinamisme (no li cal) i Tomine sense ser tan minimalista (quedaria excessivament fred), el punt just, exacte i mesurat.
 


 
I el guió? Deliciosament estrany, aquí sí que la referència més clara seria David Lynch, amb finestres i persones i personatges i canvis de vides i retrats i persones que són el retrat d’altres persones i… realitats paral·leles… Res és ben bé el que sembla, o sí, o sobretot sempre que és possible pitjor… malaltís. Els personatges són malaltissos i la realitat que creen al seu voltant és la que és. S’hi han adaptat, no podrien viure d’una altra manera.

Pot ser que les històries no s’arribin a entendre en tota la seva plenitud, que el còmic demani més d’una lectura. Però aconsegueix que això no importi, és allò que ens ho estem passant tan bé amb el viatge que el destí ens és igual. Com l’opinió generalitzada de les pel·lícules de David Lynch, que l’argument pot quedar poc clar i amb coses sense resoldre, però tota la resta mola tant que li perdonem. És exactament el mateix.

Gent que apareix i desapareix, amors que són com visions, relacions que es basen en la dominació i la humiliació psíquica, física i sexual constants i l’opció de l’assassinat com a escapatòria de tot plegat sembla fins i tot raonable. Les escenes explícitament sexuals tenen més de lluita i sotmetiment que d’erotisme. No és un món agradable, ni fàcil, i l’única cosa segura és que si les coses poden anar a pitjor, aniran a pitjor. Aquest és l’escenari que tria D.J. Bryant en aquesta la seva obra de debut, una primera obra (o recull més aviat) sorprenentment madura i ben resolta, tot i la disparitat d’històries i estils.

I parlant de còmics malaltissos no puc evitar pensar en alguns parents llunyans d’aquest Unreal City. Vaig parlar en aquesta entrada d’Agujero negro de Charles Burns, i fent servir també el mateix adjectiu: malaltís. Però també hi veig ressonàncies en obres com Tú me has matado o No cambies nunca de David Sánchez (que no us enganyi el color, el que hi trobareu és aterridor). Per aquest llibre la meva recomanació és la mateixa que en aquell cas: això no és per tothom, però si teniu paladar per coses malaltisses, us ho passareu més que bé, o potser malament però ja ens entenem!
 

unreal_city3
 

Escrit per | Tyler Durden

La primera regla del Club és que no es parla del Club, la segona regla... A més del Club, i només com a tapadora, em faig dir Cesc i treballo a la Biblioteca El Carmel - Juan Marsé.

2 Comentaris

  1. Andrés Castells

    4 Març 2019 at 12:44

    Fa temps em va encantar “Tú me has matado” i les seves ressonàncies encara que siguin llunyanes m´han encuriosit i també m´agrada el cinema de David Lynch així que m´apunto aquest “Unreal City”

  2. Antoni

    15 Març 2019 at 14:11

    Vull trencar una llança a favor dels còmics. Quan era un nen, eren tebeos, però gràcies a la meva afecció als tebeos -fins vaig arribar a a llegir-los a la llum d’una espelma!, a les nits, perquè el meu pare em treia la llum perquè no em quedés despert, llegint-, després li van seguir les nove·les juvenils i d’aventures(i algunes de més grans i tot). Però així vaig agafar el gust per la lectura: llegint.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada