Blues a fons – Núm. 12: BLUES REVIVAL

Biblioteca Central Tecla Sala Fa 3 mesos Adults, Música
1

pdf

BLUES REVIVAL · ANYS 60

Amb l’arribada de les lluites pels Drets Civils, els negres dels Estats Units començaren a rebutjar la imatge de l’Oncle Tom i el blues representava el passat que volen oblidar. Les lletres amb les quals, anys abans, s’identificaven plenament, ara es trobaven allunyades dels interessos de la majoria de la població que reivindicava el poder negre. El blues, excepte en contades excepcions, no tenia un contingut de protesta.

En aquella època, les esglésies estaven molt prestigiades, els pastors eren els líders del moviment anti-segregacionista i els himnes de llibertat s’expressaven millor amb el gospel.

La resposta profana a aquella necessitat fou la Soul Music, la fusió del gospel i el Rhythm & Blues, amb un contingut polític important. La majoria de bluesmen degueren abandonar la música o passar-se a la Soul.

D’altra banda, mentre els negres havien perdut l’interès pel blues, un grup d’intel·lectuals blancs, estudiosos de la música folklòrica americana, aportaren nous aires a aquest art que semblava en vies de desaparició, recuperant a músics oblidats des de feia temps, organitzant grans festivals de folk, i obrint el blues a un nou públic blanc universitari que res tenia a veure amb els ghettos de Chicago, o els camps de treball del Delta.
 

Blues a fons – Núm. 12: BLUES REVIVAL
 

ANYS 60 · BLUES REVIVAL

El creixent interès pel folklore, els portà a redescobrir el blues, a bluesmen down home, retirats molts anys abans i que, a la seva vellesa, reprenien una brillant carrera professional al festival de Newport.

Amb aquest desig d’autenticitat molts artistes que vivien a la ciutat des de feia anys i anys, es veieren obligats a deixar les guitarres elèctriques i tornar a les acústiques, per a presentar-se davant del nou públic tocant country blues, com si acabessin d’arribar de la plantació de cotó, quan el que defineix un estil o l’altre, no és el tipus de guitarra, sinó el contingut de les lletres.

El renaixement del blues afectà a músics ja retirats com: Bukka White, Son House, Mississippi John Hurt, Skip James,… i a d’altres músics en actiu que hauran d’adaptar-se als nous paràmetres d’autenticitat: John Lee Hooker, Robert Lockwood, Johnny Shines, J B Lenoir, Lightnin’ Hopkins o Big Joe Williams.

També es van pujar al carro del Blues Revival un grup de músics rurals, de certa edat, que no havien enregistrat mai abans: Robert Pete Williams, Mississippi Fred McDowell, Mance Lipscomb.

Miquel Abella
 

Blues a fons – Núm. 12: BLUES REVIVAL
 

MISSISSIPPI JOHN HURT

Sembla ser que és el primer bluesman redescobert l’any 1963. El crític i musicòleg Tom Hoskins aconsegueix trobar-lo en una cabana de fusta de la minúscula aldea d’Avalon, Mississippi, seguint la pista d’un blues gravat als anys 20: Avalon Blues.

Nascut el 1893, va aprendre a tocar la guitarra als 9 anys; després, al mateix temps que treballava a la granja, va començar a tocar als balls dels pobles veïns. Tenia un estil ràpid i sincopat, perfecte per ballar. Va rebutjar ofertes per acompanyar músics i companyies ambulants.

El 1928, el seu soci violinista William Narbour, amb qui tocava a les festes del comtat, el va recomanar per gravar junts un disc.

Va agradar, van anar a Memphis i Nova York a fer més sessions pel segell Okeh. L’èxit però no va arribar, Okeh va quebrar i Hurt va tornar a casa. Va seguir treballant a la granja, va fer una mica de contraban d’alcohol.

Fins que l’any 63 Hoskins el va convèncer per anar al Newport Folk Festival, va triomfar, va tornar a actuar i va tornar a gravar, amb èxit!
 

Blues a fons – Núm. 12: BLUES REVIVAL
 

SKIP JAMES

Abans d’ actuar al Newport Festival de 1964 davant un públic blanc i jove, Nehemiah James va tenir zero èxit comercial. Havia gravat un disc l’any 1931, amb el tema Hard Time Killin Floor però la gran depressió va ser implacable amb la industria i el saltarí Skip James va desaparèixer de l’escena al llarg dels anys 40 i 50 per passar a ser un obrer de la subsistència, com tants altres.

Músic genial, guitarrista que també sabia tocar el piano i amb veu aguda característica, tenia la llegenda d’home misteriós. Va acabar actuant, l’any 64, amb llegendes del blues com Son House, Howlin’ Wolf o Mississippi John Hurt. Va morir de càncer l’any 1969.

Més: Skip James, en el lado más oscuro del blues de Pablo Rodríguez Canfranc o En busca de Skip James d’Emilio de Gorgot
 

Blues a fons – Núm. 12: BLUES REVIVAL
 

SON HOUSE

L’església va perdre un dubtós predicador i el blues va guanyar una de les llegendes més històriques. Músic ambulant que recorre tot el Delta i que va ensenyar a tocar a joves com Robert Johnson o Muddy Waters. La barreja de joventut, bronques, alcohol i dones el farà estar un parell d’anys a una granja penitenciària. En sortir, l’atzar i un famós Charles Patton el portaran a gravar.

Tot i passar a la història com a joies del blues, (veu potent i bottleneck furiós) va ser un fracàs comercial i va tornar al treball de la plantació. Lomax el va rescatar a principi dels 40 amb noves gravacions per la Biblioteca del Congrés. Animat per l’experiència ho va tornar a provar però el blues rural ja no estava de moda i va abandonar de nou la música per treballar al ferrocarril.

Les seves cançons però, eren escoltades per les noves estrelles del folk i el rock i als anys 60, alcoholitzat i desnonat, va tenir un nou ressorgiment de la mà del grup Canned Heat, a temps de fer gires memorables per Amèrica i Europa.

Més informació de tots ells: Entre el cielo y el infierno. Efemérides del Blues clásico (2013) de Manuel López Poy.
 

Blues a fons – Núm. 12: BLUES REVIVAL
 

ANYS 40 · CAMÍ DEL BLUES BLANC · FOLK I COUNTRY MUSIC

És a la dècada dels 60 que podem començar a parlar de ‘blues blanc’. Quan la societat blanca estatunidenca es va apropar al blues, la majoria ho fa com a simples espectadors, però també n’hi ha que participen de forma més activa: com a descobridors de músics, organitzant concerts i gires, enregistrant des de companyies discogràfiques i, fins i tot, exercint de músics.

Al sud, blancs i negres treballaven de costat, les cançons dels songsters -balades, ragtimes, coon– eren interpretades per uns i altres. En canvi, amb el blues això no va passar, i va restar patrimoni dels negres fins als anys 30. A partir d’aquell moment, en mitjans rurals, alguns blancs varen començar a utilitzar l’estructura del blues.

El 1940, Woody Guthrie va enregistrar Talkin’ Dust Bowl Blues, un exemple de Talkin’ blues, un estil de blues molt apartat de la tradició negra que va tenir un cert èxit de públic. En definitiva, fou pel costat del folk i la country music, que el blues va anar penetrant en la música dels blancs, amb artistes com Jimmie Rodgers o Sam McGee.
 

Blues a fons – Núm. 12: BLUES REVIVAL
 

ANYS 60 · EL BLUES BLANC

1954. Elvis Presley triomfava amb That’s all right, basat en un blues d’Artur Big Boy Crudup. Aleshores molts intèrprets de rock&roll introduïren temes de blues en els seus repertoris. Però no fou fins deu anys més tard que podem començar a parlar de bluesmen blancs. A finals dels 50, estudiants contestataris de les universitats del nord varen fer seu el folk com a música protesta, els bluesmen negres del Greenwich Village de New York també van entrar en aquest paquet, al temps que van aparèixer els primers bluesmen blancs acústics: Dave Van Ronk, John Hammond Jr. o Spider Koerner.

Paral·lelament a això, els anglesos descobrien el blues -veure Blues a fons núm. 11– i el moviment anglès va despertar els músics americans, en aquest cas, els elèctrics. Joves atrets per l’èxit dels Rolling Stones o els Animals van anar a les arrels i descobriren l’autèntic blues de Chicago. Músics com Muddy Waters, Little Walter, Howlin’ Wolf, es convertiren en els seus ídols, Així nasqué la primera generació de bluesmen blancs elèctrics als EUA. Els més destacats foren Paul Butterfied, Mike Bloomfield, Elvin Bishop, Charlie Musselwhite, o Doug Mcleod. Amb el transcurs dels anys, ha resultat que els negres han abandonat pràcticament el blues, i que actualment la gran majoria de bluesmen són blancs.

Miquel Abella
 

Blues a fons – Núm. 12: BLUES REVIVAL
 

EL RESURGIMIENTO DEL BLUES · TED GIOIA

“En los anales de la música norteamericana hay pocos acontecimientos tan sorprendentes como el resurgimiento del blues en la década de 1960. (…) La reaparición del blues no reflejaba tanto el genio y la determinación [de unos pocos músicos de prestigio] como un cambio en el aire de los tiempos, una transformación de las actitudes y las aspiraciones que hizo que una nueva visión del mundo fuera posible y deseable. Los propios músicos de blues apenas hicieron nada para poner en marcha ese resurgimiento. La mayor parte de ellos ni siquiera tuvo noticias de él hasta que se presentó ante su puerta. Este cambio en las percepciones y valores culturales estaba en el ambiente desde finales de la década de 1950; es una transformación que dejó huella en la literatura y en el cine, en la política, pero
sobre todo en la música. Habían existido otras revoluciones sociales, pero ninguna había prestado tanta atención a la banda sonora.”

Podeu llegir més a l’últim capítol de Blues. La música del Delta del Mississippi (2010) de Ted Gioia del “Fons de Blues i música negra” de Tecla Sala.

Recomanadíssim!!!
 

Blues a fons – Núm. 12: BLUES REVIVAL
 

JB LENOIR

Al Chicago dels anys 40 tocava la guitarra elèctrica acompanyat d’una banda amb baix elèctric, bateria, piano i secció de vent. En arribar el Blues Revival però, va deixar el grup i, sol amb l’acústica, es convertí en autèntic, malgrat fer el mateix repertori d’abans.

J.B. Lenoir fou un dels pocs bluesmen que componia temes políticament compromesos: contra la guerra de Corea, del Vietnam i, també, denunciant la violència racial.

L’any 1965 va enregistrar l’àlbum Alabama blues pels productors alemanys Lippman & Rau. Un àlbum que només fou distribuït a Alemanya. A partir d’aquell moment, i fins a la seva mort dos anys més tard, les emissores de ràdio dels EEUU varen deixar d’emetre els seus discos.

Miquel Abella
 

Blues a fons – Núm. 12: BLUES REVIVAL
 

Alabama Blues

I never will go back to Alabama, that is not the place for me
You know they killed my sister and my brother
And the whole world let them peoples go down there free

I never will love Alabama, Alabama seem to never have loved poor me
Oh God I wish you would rise up one day
Lead my peoples to the land of pea’

My brother was taken up for my mother, and a police officer shot him down
I can’t help but to sit down and cry sometime
Think about how my poor brother lost his life

Alabama, Alabama, why you wanna be so mean?
You got my people behind a barb wire fence
Now you tryin’ to take my freedom away from me

 

Per acomiadar-nos amb sentiment us fem la darrera recomanació: The Death of J.B. Lenoir del bluesman anglès John Mayall, de 1967.
 


 
Els anys 60 van marcar l’eclosió del blues fet per musics blancs, així com la recuperació dels vells bluesmen que tornen a tocar i a gravar després de molt de temps. El blues va deixar de ser la música dels afroamericans per donar pas al soul. L’interès pel blues dels joves europeus va créixer al mateix ritme que decreixia en els joves nord-americans.

 

pdf
 

Escrit per | Biblioteca Central Tecla Sala

La Biblioteca Tecla Sala es va inaugurar el desembre de l’any 2000 i és la Central de Biblioteques de L’Hospitalet. Coordina i dóna suport a la resta de biblioteques de la ciutat. L’antiga fàbrica tèxtil Tecla Sala (1872), és l’emblemàtic edifici on es troba ubicada la biblioteca, compartint espai amb el Centre Cultural Metropolità Tecla Sala.

1 Comentari

  1. Ferran Lalueza

    13 Setembre 2019 at 16:18

    Long live the blues!!!

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada