1


 
És com haver vist jugar a Xavi amb 14 anys i dir-te a tu mateix: “aquest nano arribarà lluny”; i que després el temps et doni la raó. Una sensació així tinc de tant amb un autor que m’enlluerna amb un llibre i estic segur que ho tornarà a fer amb el següent, és el que m’ha passat amb Toni Sala. Ja vaig ressenyar el seu sensacional Els nois, i ara amb Persecució queda clar que allò no va ser cap miratge, estem al davant d’un autor amb majúscules.
 

Sala, Toni. Persecució
Barcelona: L’Altra, 2019

 
El protagonista del llibre és un home que té una relació amb una dona que apunta maneres, fins al moment en què li confessa que ha estat a la presó per haver matat la seva dona. Com es reacciona a una cosa així?
 

Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar.

 


 
Ell ha pagat, ha complert la seva pena, ha passat per la presó i n’ha sortit llest per tornar a començar, oi que sí? Tot apunta que sí.
 

El temps va ser l’experiència i la lliçó del presidi. No era que el sol es mogués pel cel de fora, era la cel·la enganxada al planeta que es movia, amb mi encapsulat. El temps no passava per mi sinó jo per ell, hi navegava i l’habitava. Jo a dintre el temps, jo l’embaràs del temps. Vuit anys a canvi d’aprendre això va ser un bon negoci. Vaig canviar la manera de veure la mort, tot va fossilitzar-se i escampar-se per l’univers.

 
Ell, desfet per l’abandonament decideix marxar i fa via cap a l’aeroport de Girona amb la idea d’agafar un avió, però acabarà quedant-se a l’hotel que hi ha al costat. Allà coneixerà una recepcionista exhostessa de vol, serà testimoni d’un accident de trànsit i extorsionarà uns subsaharians amb l’ajuda de dos excompanys de la presó, i amb això la imatge que teníem d’ell com un pres llest per inserir-se es començarà a esquerdar.
 


 
I com acostuma a passar amb els bons llibres, tot això només és l’excusa. Amb aquest llibre veurem la vida rural de Girona, l’aeroport està rodejat de camps; i també la “gent d’hotel”, però també sabrem coses del pas del protagonista per la presó (sí, és el que esteu pensant), i la vida que li ha quedat ara i com “recaure” sembla tant fàcil com inevitable.

I les dones, estan molt lluny de ser unes simples comparses. Es relacionen amb ell però això no les defineix, ell és un més en unes dones que han renunciat a una família i a uns fills i a un futur que sembla que és el que toca si són “normals”. Elles han decidit abraçar la seva “anormalitat” i viure la vida amb les mateixes preocupacions i problemes que un home. I en el cas de l’exhostessa amb un punt depredador i tot.
 

FaceMePLS, for you. © Bas Bogers. Creative Commons.


 

Els homes sols m’ajudaven a suportar la feina. Un cop instal·lats, no trigaven a baixar de l’habitació amb qualsevol excusa. Ja els esperava. Els donava conversa. Dos o tres cops l’any, tenia històries amb ells, molt curtes perquè no es compliquessin. Valia sempre la pena. L’Albert Jordi marxava amb la mateixa mirada d’agraïment que els altres, i em deixava igual de neta per dintre.

No el tornaria a veure més. Els homes eren com els aeroports, tan necessaris com substituïbles.

 
Després del xantatge, després de la recepcionista, dels esbojarrats plans de negoci dels exreclusos… tot queda una mica massa dispers. I aleshores passen coses, passa que en un intent per restablir el contacte ella el va a buscar al seu pis de Barcelona en una data molt concreta, el 17 d’agost de 2017.
 


 
L’atemptat de la Rambla va sacsejar un país encarat cap a un referèndum que s’havia de celebrar l’1 d’octubre i encara era ple d’incògnites. Veurem el patiment de la gent tancada a casa seguint l’actualitat per la televisió, assumint que les seves petites històries haurien d’esperar.

Tenim la història d’ell, de les dones, i dels seus companys de la presó i com tot això conflueix cap al final, un final que ens tindrà amb l’ai al cor,

D’ençà d’Els nois la literatura de Toni Sala es manté ben amunt, al mateix excel·lent nivell (que ja és molt), si Els nois us va agradar, aquest llibre no us decebrà, si esteu pensant si aquest seria un bon llibre per endinsar-se en l’autor, la resposta és un sí ben rotund.
 

Escrit per | Tyler Durden

La primera regla del Club és que no es parla del Club, la segona regla... A més del Club, i només com a tapadora, em faig dir Cesc i treballo a la Biblioteca El Carmel - Juan Marsé.

1 Comentari

  1. Marta Cugat

    7 Setembre 2019 at 9:25

    Mare meva…..em friso per llegir aquesta història completa….sembla que es d’aquelles que vols arribar al final tan ràpid com puguis llegir, erquè saps que al final tindràs una gran sorpresa

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada