0

pdf

NICKNAMES OF BLUES SINGERS · DAVID EVANS

El 43% dels bluesmen té sobrenom, en el cas de les blueswomen, el 22*.

El treball de David Evans sobre els sobrenoms dels cantants de blues analitza una llarga mostra de més de 3000 artistes, sis vegades més àmplia que la mostra anterior. Evans té en compte tots els artistes que van gravar blues entre 1920 i 1970, el període més rellevant de la música blues com a manifestació artística afroamericana.

L’assaig té en consideració el tipus de sobrenoms dels músics i, també, el significat habitual d’aquests sobrenoms dins la cultura afroamericana, és a dir, analitza el col·lectiu més que donar l’explicació particular de l’origen dels nicks a partir dels trets o de les experiències personals de cada músic.

Molts nicknames combinen més d’un sentit o poden ser entesos en múltiples nivells simbòlics. Evans explica les diverses i variades categories de sobrenoms i analitza la variació dels seus percentatges d’ús, comparant l’abans i el després de la 2a Guerra Mundial, marcant les diferències significatives entre els tipus de nickname d’homes i els de dones.

Vistos en conjunt, els sobrenoms i les seves diverses categories aporten una visió profunda del món del blues i el significat d’aquesta música dins la cultura afroamericana.
 

* Aquests percentatges són de músics del període ‘postwar’. En el ‘prewar’, el percentatge d’homes amb nickname és el mateix i en dones és més baix, el 15%.
 

 Ramblin' on My Mind

David Evans és l’autor de l’article From Bumble Bee Slim to Black Boy Shine: NICKNAMES OF BLUES SINGERS a Ramblin’ on My Mind: New Perspectives on the blues (2008)


 

SOBRENOM · APODO · NICKNAME · ÀLIES

En català li diem malnom, motiu, àlies o sobrenom. En castellà, es coneix com a mote, apodo, i també álias. En anglès és el nickname. Diu el diccionari que el malnom o motiu es posa a algú, pres d’alguna qualitat, d’algun defecte, o vici. Pot ser simplement descriptiu o tenir caràcter pejoratiu.

Tenir un bon nom artístic és, sovint, un factor decisiu de promoció i d’èxit (Madona, Lady Gaga, Prince…) L’àlies identifica i singularitza.

En el cas dels músics de blues, tenir un àlies o nickname va més enllà de l’èxit comercial o de les estratègies de promoció. Té a veure amb el col·lectiu, no només amb l’individu.

James Skipper, a Women, Nicknames and Blues Singers (1988), explica que, en un moment donat, gairebé el 70% dels músics de blues tenien àlies.

Un fenomen semblant al de la música flamenca i el poble gitano, Tomatito, El Cigala, El Pescaílla, Camarón, Manitas de Plata, Niño Josele,… La importància dels àlies: crea vincles i proximitat, també identificació.

 

LA IMPORTANCIA DELS ‘NICKNAMES’

Al llarg del seu treball de camp al Delta del Mississippi, l’any 1967, el folklorista William Ferris va quedar impressionat per la importància dels nicknames dels cantants de blues a les seves comunitats. Va escriure: “Nicknames com ara ‘Pine Top’, ‘Cairo’ i ‘Poppa Jazz’ són més importants que el nom propi i, sovint, quan pregunto pel nom real ningú no reconeix la persona.

En el meu propi treball de camp al Delta i altres regions del Sud, fet al llarg dels anys 60 i 70, em vaig trobar una bona part de bluesmen amb sobrenom: Uncle Snapper, Fiddlin’ Joe, Shake ’Em On Down, Peck, Nig, Babe, Little Sister, Tiny i Blind Log. Més recentment he conegut i enregistrat a Big Lucky, Chicago Bob, Piano Red, Slop Jar, Chicken George, Boogie Man, The She-Wolf, Earl the Pearl, Uncle Ben o Wolfman.

L’aspecte sorprenent i cridaner de molts d’aquests noms i la personalitat que els acompanyava em va causar una forta impressió en aquell moment i, hores d’ara, encara es manté. Com Ferris, crec que els sobrenoms expressen aspectes importants i fonamentals de les identitats dels músics de blues.
 

 

Estic interessat en el que aquests sobrenoms simbolitzen

David Evans

 

L’ESTUDI D’SKIPPER I LESLIE (1988)

El principal treball sobre nicknames de cantants de blues és una sèrie d’articles de James K. Skipper Jr. i Paul Leslie publicats els anys 1988 i 1989. La base del treball és el llistat de 571 artistes del llibre de Sheldon Harris Blues Who’s Who: A Biographical Dictionary of Blues Singers, del qual 464 són homes i 105 dones. Dels músics homes, 309 (el 67%) tenien sobrenom, mentre que de les dones, el tenien 28 (el 27%). Els autors identifiquen una sèrie de categories que, després, són analitzades i que inclouen, bàsicament, associacions musicals obvies, termes geogràfics i característiques físiques.
 

Blues Who's who by Sheldon Harris
 

EL TREBALL D’EVANS (2008)

La mostra de David Evans inclou tots els músics afroamericans que han fet enregistraments comercials, o de camp, de blues entre 1920 i 1970. Aquesta mostra, que inclou més de 3000 artistes, determina el percentatge de cantants de blues que tenen nicknames, la gama completa de significats i les categories del sentit dels nicknames, i els percentatges de cada categoria. Evans mira d’explicar l’existència i la popularitat dels diversos tipus de sobrenoms.

L’avantatge de fer servir una mostra tan amplia és que s’evita la temptació de concentrar-te selectivament en els nicknames més exòtics o en els portadors més famosos, com ara Howlin’ Wolf B. B. King o Muddy Waters. També s’evita la temptació de seleccionar les dades que servirien l’autor per confirmar teories preconcebudes.
 

Blues Who's who by Sheldon Harris
 

SOBRE ELS ‘NICKNAMES’ DEL BLUES

Els àlies, en general, poden servir per: amagar identitats, ser instrument de solidaritat, ratificar relacions socials, conferir status, marcar límits, exercir control social o condemna ètica, cridar l’atenció o sublimar desitjos. En el cas del blues, l’anàlisi col·lectiu que fan els entesos sobre els àlies ens aporta un nou punt de vista de la dimensió social, física, espiritual, artística i psicològica del blues.

Podem agrupar els noms en set dominis abstractes: música i valors musicals; llocs; família; status social o racial; imatge i reputació; desitjos, sexe i menjar; poder, màgia i fortuna. Un dels aspectes més fascinants del blues és l’originalitat i el color dels àlies de molts músics.

Noms que fan referència a rols familiars, Little Brother Montgomery, Ma Rainey o Papa Charlie Jackson. Vist que molts músics de blues eren rodamóns, amb una vida familiar poc convencional, semblaria que els noms evoquen una mena de família del blues que substitueix la família de la qual molts d’aquests músics s’havien allunyat.

Noms musicals, que fan referència a instruments o estils, Piano Red, Washboard Sam, Guitar Slim, o Gatemouth Brown, o títols i lletres de cançons populars com Bumble Bee Slim i Too Tight Henry, o a l’entorn, Barrel House Annie.
 

The Washboard Sam
 

CATEGORIES: FAMILIA, MÚSICA, MÀGIA, CIUTATS,…

Altres copien el nom de músics famosos. Sonny Boy Williamson va inspirar dos musics més i es troben més com a Sonny Boy Williams. També Bessie Mae Smith i Ruby Smith, neboda de l’autèntica Bessie Smith, el nom real de la qual era Ruby Walker. Brownie McGhee va començar gravant com a Blind Boy Fuller 2, i el marit de Memphis Minnie gravava com Mr. Memphis Minnie.

Hi ha nicknames sobre el físic o el caràcter del músic, com Fats Domino, Smiley Lewis, Little Buddy Doyle, Blind Lemon Jefferson o Black Ace.

Noms de ciutats o estats, com ara Memphis Slim, Chicago Bob, Tampa Red o Mississipí John Hurt. Sovint aquests noms s’adquireixen un cop l’artista ha deixat aquell lloc, tenen una funció evocadora que connecta amb el blues local. Alguns dels més interessants van de plaers físics, del poder de la natura o la mecànica, i de la màgia. Muddy Waters, Howlin’ Wolf, Bobbie Cadillac, H-Bomb Ferguson, T-Model Ford suggereixen que els músics són forces de la natural o màquines imparables. També referències a poders sobrenaturals, Magic Sam, Mojo Buford, Papa Lord God.

Hi ha noms que evoquen professions o un bon status social, Doctor Clayton o Black Ivory King.
 

T-Model Ford / Mojo Buford
 

SEXE I MENJAR

El menjar i el sexe, plaers coneguts i populars, es barregen. Hi ha referències a la dolçor, a la tendresa, sovint amb doble sentit; o suggerint postures i òrgans sexuals. A moltes lletres i títols de cançons també hi són. Chocolate Brown, Sugar Underwood, Honey Dripper, Honey Hill, Butter Beans. Pork Chops, Beans Hambone. Molts noms de menjar, també d’animals, tenen un simbolisme sexual encobert. Cedars Creek Sheik, James ‘Steady Roll’ Johson, Willie ‘Boodle It’ Right, Yas Yas Man (o Girl), Sweet Papa Stovepipe, Sweet Papa Tadpole, Pretty Boy Walker,

Les al·lusions a gustos i preferències de moviments i activitats sexuals són abundants, també a la potència i a la seducció.
 

Sexe i mejar
 

PREWAR (1920-40’S) I POSTWAR (1943-70)

David Evans fa un estudi molt exhaustiu dels nicknames de blues. Per interpretar les dades, parteix de la premissa que, pràcticament, tots els àlies tenen relació amb el blues o el seu entorn. A la seva mostra, troba pocs àlies que entrin dins les categories que Skipper i Leslie anomenen pet names o àlies basats en anècdotes personals o experiències d’infància.

Evans analitza, col·lectivament, les diferències que hi ha entre els nicknames del període prewar i el període postwar.

La guerra ha tingut, òbviament, un efecte pertorbador en el blues, i també en la indústria discogràfica, centenars de noves companyies independents trenquen el monopoli que tenien les poques discogràfiques que hi havia abans de la guerra. Són companyies que gravaran nous estils, nous músics, i més urbanes.

Les revoltes dels moviments de drets civils portaran canvis de posicionaments socials, sobre la pròpia imatge i en l’actitud cap el blues i els cantants de blues dins la comunitat afroamericana. Aquests canvis, més l’evolució de la indústria i del so en la música, tindran repercussió en els models d’àlies.

D’entrada, hi ha molts més músics de blues que fan enregistraments, 2533, més del doble que en el període prewar (1195). Això és reflex de l’augment de discogràfiqu es però també de la major prosperitat i capacitat de compra de la comunitat afroamericana, a l’accés als àlbums d’una població urbana en creixement i la difusió radiofònica d’aquests àlbums. El creixement de la popularitat del blues entre la població blanca europea i nord-americana en aquest període va crear encara més oportunitats d’enregistrar música blues.

Mentre el número de músics de blues augmentava, la ratio homesdones variava significament, del 64/36 del període prewar al 83/16 en el postwar. El blues es masculinitza, 5 de cada 6 artistes que graven àlbums són homes. Aquesta tendència va començar als anys 30 quan l’estil de blues vaudeville, dominat per dones, i els teatres que l’acollien inicien un decliu. Aleshores, moltes cantants miraran cap el jazz i la cançó popular, o més endavant, cap el soul; també hi ha qui es mantindrà fidel al gospel.

El que augmenta en aquest període és el número de dones amb nickname, passant del 15 al 22%. Les categories són les mateixes de l’era prewar però després de la guerra es reduixen els més estereotipats o els que tenen un sentit pejoratiu i augmenten en percentatge aquells nicknames que van més en línia amb els canvis socials.

Font del text: David Evans. From Bumble Bee Slim to Black Boy Shine: Nicknames of Blues Singers
 
Bumble Bee Slim / Leroy Carr

 

pdf
 

Escrit per | Biblioteca Central Tecla Sala

La Biblioteca Tecla Sala es va inaugurar el desembre de l’any 2000 i és la Central de Biblioteques de L’Hospitalet. Coordina i dóna suport a la resta de biblioteques de la ciutat. L’antiga fàbrica tèxtil Tecla Sala (1872), és l’emblemàtic edifici on es troba ubicada la biblioteca, compartint espai amb el Centre Cultural Metropolità Tecla Sala.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada