1

© Laia Cardona. joaquim-carbo-publica-el-seu-testament

Carbó, Joaquim
Testament

Barcelona: Males Herbes, 2019

 
Un apunt abans de començar: si us plau, a partir de certa edat els autors haurien d’evitar títols com Testament pels seus llibres, per no temptar al destí i el seu macabre sentit de l’humor (Millenium també és un títol que cal evitar sempre). Però la veritat, i que no s’enfadi Joaquim Carbó si em llegeix, en aquest cas el títol pot semblar just. Un testament literari, com si Carbó hagués agafat idees que no ha desenvolupat en novel·les, o que no li han semblat prou rodones, i les hagués compilat aquí. Una mena de recopilatori de coses que va descartar no per no ser prou bones, sinó per no estar desenvolupades fins al final; o perquè potser el plantejament el tenia ben resolt però no se’n sortia amb la resta.

Aquest llibre té una mica d’aquest calaix de sastre. És un testament doble perquè aquesta és l’excusa que se’ns presenta a nosaltres: un escriptor que li passa els arxius a un jove que viu-treballa per ell i aquest ho va llegint i ho valora. Un testament literari en la ficció que embolcalla el que podria ser un testament literari en la realitat? És una interpretació, però jo no seria tan taxatiu i tot i que Joaquim Carbó ja té una edat potser encara no ha aparegut el seu darrer llibre (de fet en alguna entrevista ha explicat que en té algun més pendent de publicar).

En un recull variat també és variat el que hi podem trobar, i m’agradaria destacar dues històries. La primera és una ucronia que planteja una Guerra Civil guanyada pel bàndol republicà i sobretot la part que porta el títol de La vorera. La ucronia és molt interessant perquè va resseguint els fets de la guerra amb un cert ordre. Hi ha un punt on canvia la història i aquí llegim com a partir de la batalla de l’Ebre França i Regne Unit es decideixen a ajudar a la República i ja és anar recuperant terreny fins a la victòria final. No va ser així, però explora un dels temes que sempre surt quan es parla de la Guerra Civil: què hauria passat si el bàndol republicà hagués rebut la mateixa ajuda que el bàndol feixista (que tot i la política de no-intervenció l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini van tenir un paper cabdal en aquesta guerra.

I després La vorera, deixeu-me que us digui que és sensacional. És això, un retrat d’un tros de vorera, de carrer, de barri, i a partir d’aquí com en aquelles pel·lícules de neorealisme italià anem assistint a una desfilada de personatges amb les seves històries, algunes es connecten, d’altres no, és igual, és una passada. Així comença:
 

El primer autobús que arriba a primera hora a la parada de la cruïlla que tant es pot considerar l’origen com el final del trajecte esbufega i s’atura al lloc precís on, de moment, encara no hi ha cap passatger que l’esperi. No es pot pas dir, tampoc, que el grup dels qui en baixen sigui nombrós, perquè només són tres, tres mosses vestides per cridar l’atenció, més lleugeres de roba del que recomana la fresca primaveral de primera hora, amb escots que, més que endevinar, permeten resseguir unes regateres que es perden arran de melic i que gairebé no reparen un pitram abundós, bellugadís, que saltirona quan baixen del bus; pantalons molt curts de vores esfilagarsades. Calçades amb unes sabates de talons tan alts que les obliguen a balancejar-se amb escassa seguretat, fan tentines així que trepitgen la vorera. Dit així, semblaria que van d’uniforme, però res més allunyat de la realitat perquè la varietat i diversitat de formes i colors de les peces mínimes amb què es cobreixen, així com els pentinats, les fan ser molt diferents. Un tret comú, però, és l’aspecte cansat, d’esgotament físic. A la dificultat de moure’s per culpa dels talons s’hi ha d’afegir que n’hi ha una que coixeja perquè s’ha torçat un peu; una altra té al rostre mostres d’haver rebut algun cop perquè no pot dissimular que li han fet un ull de vellut; la tercera té els genolls pelats i alguna esgarrinxada als braços. El rímel amb què havien ennegrit l’entorn dels ulls s’ha escorregut i escampat per les galtes. Símptomes evidents, tot plegat, de la brega que han mantingut en l’exercici de la seva professió, a tocar del Camp Nou, al llarg d’una nit molt dura en què se les han tingut amb uns clients difícils d’acontentar o amb uns brètols violents que s’han esforçat a mostrar la seva virilitat.

 

20minutos.es/noticia/1194077/0/ayuntamiento/barcelona/prostitutas/
 

Unes passes enllà i ja es troben davant dels contenidors en què el veïnat s’esforça a obeir disciplinadament les consignes municipals i hi aboca els materials segons la seva procedència: orgànica, papers, vidres i plàstics.

Quan hi arriben, una de les tres belleses s’atura, se situa entre dos contenidors i, a peu dret, es descorda la bragueta, fa sortir a prendre l’aire un instrument voluminós i orina llargament i sorollosament dirigint el raig a les parets de dos contenidors, amb la música de fons de les rialles de les altres dues que, engrescades, s’apunten al joc i no eviten d’esquitxar-se mútuament, cosa que fa que s’insultin amb moderació i en el to afectat d’un llenguatge exòtic, dolç i vellutat com és el brasiler, en uns termes que no exclouen l’afecte que es professen. I no acaben celebrant el concurs de qui fa anar més lluny el raig perquè quan se’ls acudeix la idea els respectius dolls van perdent vigor i qui ha iniciat el joc ja no tindria res a fer perquè tot seguit ha d’enfundar l’eina, no pas abans de sacsejar-la repetidament per espolsar alguna gota retardada.

 
De les tres brasileres passa a un que les veu pixar des d’un caixer i d’aquest a… i així pàgines i pàgines d’observació social d’aquelles que et reconcilien amb els bons llibres.
 


 
He de reconèixer que el vessant de Carbó d’escriptor per públic adult (o no juvenil com preferiu) l’he descobert fa relativament poc i permeteu-me recomanar-vos llibres com Va com va!, Els orangutans o ja una mica més antic i no reeditat S’ha acabat el bròquil. Són llibres més simples en el sentit que no recullen aquesta multitud d’històries i trames, potser també són més accessibles o sigui qüestió de gustos. Testament és un llibre necessàriament irregular, l’interès que ens desperten les històries no pot ser el mateix i a més a més se’n troben en diferents punts de finalització, escrites fins a un sol punt, “sinopsiades” en detall, o escrites aparentment sense pla i sense que importi gaire (La vorera estaria en aquest grup, de cap). Com he dit abans, un calaix de sastre molt recomanable d’un dels nostres autors més veterans que es mereix ser recordat per altres llibres més enllà de La casa sota la sorra.
 

Escrit per | Tyler Durden

La primera regla del Club és que no es parla del Club, la segona regla... A més del Club, i només com a tapadora, em faig dir Cesc i treballo a la Biblioteca El Carmel - Juan Marsé.

1 Comentari

  1. Sílvia Romero

    2 Novembre 2019 at 10:25

    Sempre és un plaer llegir l’obra de Joaquim Carbó. Poso aquest títol a la llista de pendents. Gràcies!

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada