0

El nom de Joaquim Aubert Puigarnau possiblement no us diu res, però si dic que estic parlant de l’artista també conegut com a Kim la cosa ja canvia una mica. Nascut a Barcelona el 1941, des de ben jove va començar a publicar i va ser un dels noms presents a l’explosió de revistes underground als anys 70-80. Si explorem el catàleg de les biblioteques i mirem que tenim de Kim veurem que gairebé tot són recopilacions de Martínez el Facha.
 

Martínez el Facha - Kim
 
Aquest personatge de la revista El Jueves no tenia qui el volgués dibuixar i al final se’n va encarregar ell. Va ser la sèrie més longeva de la revista i va aparèixer durant 38 anys (1977-2015), una autèntica barbaritat! Només això ja seria destacable, però en els darrers anys Kim ha optat per un altre tipus de còmic, no tan centrat en l’humor i el gag d’una o dues pàgines. A les biblioteques en tenim els següents recopilatoris. També és relativament recent una curiositat, el llibre Quaranta maneres de cardar, que és el que promet: un catàleg de postures ple d’irreverència dedicat al clergat francès de 1790, adaptació a il·lustració d’un llibre real i polèmic al seu moment.
 


 
Tot això és meritori, però volia parlar-vos d’uns altres còmics que són molt més. Kim es va ajuntar amb el guionista Antonio Altarriba, van fer El arte de volar i, com se sol dir, la resta és història. Història de l’estrellat del món del còmic, un estrellat modest i petit, però estrellat igualment! En aquest còmic Antonio Altarriba explica que el seu pare, ja molt gran, va pujar al terrat de la residència on estava ingressat i es va llençar daltabaix. Així mateix. Per què ho va fer? Què pensava? Què va veure? Potser va veure passar la seva vida com diu el tòpic? Quina vida va ser aquesta? Amb aquest punt de partida Altarriba, amb Kim a la part gràfica, repassa la vida del seu pare. Una vida marcada, com tants d’altres, per la guerra civil, l’exili i la repressió d’una postguerra que no s’acabava mai.
 


 
Una història de lluita amb pocs moments feliços, una història de misèria, d’una generació que almenys intentava que els seus fills tinguessin millors cartes. És la història dels nostres avis i dels nostres pares, una història que coneixem bé. Aquest còmic no és tant sobre la història sinó com la gent en sobreviu. Quan no ets qui fa la història ets qui la pateix, i aquesta és la majoria de la gent. El còmic és bo, molt bo, i commovedor, i dur, i tot i això, afortunadament, va ser tot un èxit.

El còmic va guanyar el Premi Nacional de Comic (convocat pel ministeri) i el Premi Nacional de Còmic de Catalunya el 2009, i el 2010 va guanyar el premi del Saló a la millor obra espanyola. A més a més, el còmic va ser traduït i va funcionar molt bé pel que fa a les vendes. En un moment que s’estava posant “de moda” el concepte “memòria històrica” aquest còmic era un exemple perfecte del sentit que tenia: calia recordar d’on es venia per no tornar a caure.
 


 
El arte de volar/L’art de volar era la història de son pare, i sa mare i el mateix Antonio Altarriba tenien papers secundaris, era lògic. Però la gent li preguntava per la mare, i va començar a donar voltes al tema. I si la seva mare tenia una història que també valia la pena explicar? Les voltes que hi va donar van acabar en un altre còmic, també amb Kim a la part gràfica i explicant una història que complementava l’anterior: El ala rota.
 


 
La mare d’Antonio Altarriba no va ser al front, ni va creuar a França, però va tenir una vida molt dura. Amb una mare que va morir al part, i un pare tirànic que només tenia interès en ella perquè el cuidés. Una història trista i dura, una dona complexa i forta, i que va acabar en un matrimoni que no funcionava gaire bé (la religió obligatòria del moment tampoc ajudava). Una història de la gran desconeguda que era la seva mare, i que compensa sobradament el paper secundari que havia tingut en el primer còmic. És la mateixa generació i per tant també víctima de la guerra i la postguerra, però en fa tot un altre retrat, una història que no deixa de ser de lluita, però des d’unes altres trinxeres.
 


 
Després del duet col·laborador amb Antonio Altarriba, Kim fa d’autor total en un llibre que també podem qualificar de memòria, però més personal i més proper en el temps, parlo de Nieve en los bolsillos: Alemania 1963.
 


 
En aquest llibre, un Kim adolescent decideix viure l’aventura alemanya i s’hi encamina fent autoestop. En la seva ingenuïtat, ni protesta quan a la duana (eren altres temps) li posen al passaport el segell de “turista” amb el que li serà impossible treballar, almenys legalment. Li cau bé a l’home que gestiona l’alberg i, com a estudiant de belles arts, es paga l’estança fent petites feines com pintar una habitació, restaurar coses, etc. Al cap i a la fi, ell està vivint la seva aventura, les seves necessitats més enllà de la manutenció no són grans. No era el cas típic.

Alemanya estava plena d’espanyols (i també de turcs) que anaven allà empesos per la misèria als països d’origen, a Alemanya hi havia feina i pagaven bé, molt millor que a Espanya. Molts d’aquells homes passaven amb el mínim per poder enviar tots els diners possibles a casa on tenien la família, agafaven totes les feines que podien, encara que treballessin il·legalment a nom d’un altre. Una aventura la qual va viure des de dins (tot i que en una posició una mica privilegiada) el fenomen de l’emigració, i on es va trobar amb tota mena de persones, tant els que fugien de la misèria com els que ho feien de la brigada politicosocial, o d’un destí per fer la mili a Ifni en un moment complicat en aquella colònia o…
 


 
Un retrat d’una realitat que sempre ens va arribar edulcorada pel cinema, o fins i tot encoratjada pel règim franquista, però ara ho explica algú que hi va ser i que ho va viure. I una història més interessant per allò que va presenciar i la gent que va conèixer que pel que va viure en primera persona. Gràficament el còmic és fidel a l’estil de Kim, reconeixible, i narrativament funciona, la història flueix i es pot seguir de manera còmoda. Un còmic amb allò que ha de tenir un bon còmic, una bona història i ben narrada, i a més a més obra d’un dels nostres dibuixants “històrics”.

Kim serà a la Biblioteca El Carmel – Juan Marsé el dimarts 26 de novembre a les 18.00h, en la sessió conjunta (i oberta a tot el públic) dels dos clubs de lectura de còmics de la biblioteca, el general i el vinculat a Carmelimés. Sereu benvinguts!

 

Escrit per | Tyler Durden

La primera regla del Club és que no es parla del Club, la segona regla... A més del Club, i només com a tapadora, em faig dir Cesc i treballo a la Biblioteca El Carmel - Juan Marsé.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada