0

The Deuce

The Deuce
Primera temporada completa

Segunda temporada completa

 
És possible que el nom de David Simon no us digui res, però si explico que es tracta d’un dels responsables de The Wire és molt possible que la cosa canviï. La sèrie The Wire apareix a pràcticament qualsevol llista de les millors sèries, amb això queda clar que David Simon és un d’aquests noms que està bé seguir. No sempre arribarà al nivell de The Wire, però les seves propostes sempre són interessants, com és aquest cas.

Nova York és una ciutat molt visitada, i fins i tot sense anar-hi tots hem vist imatges de Times Square, el rovell de l’ou de la ciutat. Ara és un lloc ple de tendes cares i restaurants cars i franquícies del que sigui també cares. Capitalisme a tope! Però no sempre ha tingut aquest aspecte. La zona de Times Square es va anar degradant i cap als anys setanta era un bullidor de vividors, lladres, sex-shops, prostitutes, macarres, ionquis i camells, i policies i “gent normal” que anava allà com de safari o aventura. Una mica el que feia a Barcelona la gent de casa bona quan anaven al barri xino, a “golfejar” o només a mirar, a sentir l’emoció del perill. El Times Square d’aquells anys era exactament el de Taxi Driver, de fet el de Taxi Driver era encara pitjor perquè una vaga d’escombriaires va deixar els carrers encara més bruts del normal. Era un lloc fumut, un lloc on feia cosa passar fins i tot de dia, res a veure amb el que és avui.
 


 
He parlat de putes i macarres i sex-shops, què falta? Màfia! També hi ha màfia, bàsicament controlaven tots els negocis com ara bars, sex-shops, cases de barrets (pista si no enteneu l’expressió: no és un lloc on venguin o facin barrets). Tenim quasi tots els ingredients i ara tocaria parlar de l’argument, però això és complicat en les coses que fa David Simon, per dos motius. Ens pot semblar que no hi ha argument, que simplement hi ha un retrat molt ben fet d’un lloc i un moment i uns personatges però allò que passa no té importància. Ens pot semblar que tot el que passa és argument i ens perdem en una ràtio de, una línia argumental per cada tres personatges, més o menys. Cap de les dues versions és certa, o ho són les dues, o una mica de cada. Que les coses no siguin del tot blanques o negres també és marca de la casa.

La primera temporada se situa a 1971. Comença a haver-hi plans per rehabilitar la zona de Times Square, la prostitució comença a sortir dels carrers i anar a cases i el cinema porno comença a sortir de la marginalitat més absoluta. Fins aquell moment les pel·lícules porno tenien una “excusa educativa”, no com a Europa, però pel·lícules com Garganta profunda o Boys in the sun, de caràcter obertament sexual van començar a provocar canvis fins i tot en la legislació. De fet era una manera de poder competir amb el cinema-X europeu. La indústria porno estava majoritàriament a la costa oest, però era també incipient a la costa est, les actrius solien ser prostitutes i la màfia controlava gran part del negoci.

Les prostitutes passen de fer el carrer a treballar en una casa o treballar en un estudi. Cadascuna d’aquestes passes fa més innecessària la figura del macarra, o chulo, o en anglès “pimp”. Anirem veient com perden rellevància tot i l’enorme ascendent (pur control psicològic per la via del terror i la força) que tenen sobre les noies. Costa d’entendre, però quan s’està al carrer la figura d’algú que cobreixi les espatlles és molt valuosa. Potser no és una bona explicació, a mi no m’ho sembla, però és l’única que trobo.

A la segona temporada estem a 1977. L’explosió del cine obertament porno és una realitat i un negoci, la prostitució de carrer ha minvat moltíssim, els plans per rehabilitar Times Square van fent via, música disco i cocaïna a dojo. I els “pimps” cada cop més irrellevants mentre els sex-shops fan l’agost amb els peep-shows (espectacles en viu que es veuen a través d’una finestra que s’obre posant-hi monedes) i les sales de cinema X segueixen regnant per tota aquella zona. La segona temporada acaba amb un invent, el vídeo domèstic, i imagino cap on anirà la tercera temporada ambientada el 1984.
 


 
No he parlat de protagonistes, n’hi ha força, tots ells tenen frases memorables i no vull reduir-los a un parell de paraules, val la pena que els descobriu. Si heu vist The Wire, potser us sona aquest tipus de narració coral, sí que hi ha protagonistes, però et pots passar un capítol sencer sense que aparegui i no el trobaràs a faltar, i els capítols ronden l’hora cadascun, això també.

En aquesta sèrie uns personatges d’allò més interessants són els macarres, els proxenetes. No defenso ni el proxenetisme ni els proxenetes, però com a personatges són interessants, això sí. Per això trobo que aquesta sèrie es veu molt bé si s’acompanya amb les memòries d’un d’ells.
 

Iceberg Slim
Pimp: memorias de un chulo

Madrid: Capitán Swing, 2015

 
L’autor del llibre no es deia, òbviament, Iceberg Slim, però amb aquest nom era conegut Robert Beck en l’entorn dels proxenetes de Chicago. Al llarg de molts anys aquest llibre va estar al capdavant d’un curiós rànquing: era el llibre més robat a les llibreries. Una dada que de ben segur li faria molta gràcia a l’autor. Però anem al tema, per si algú té dubtes, al llibre trobem el que s’anuncia al títol. És un llibre violent, cru, obscè, racista i sobretot terriblement masclista. No ho justificaré, però el llibre és fill d’un autor en un lloc i un moment i un entorn i unes circumstàncies molt, però molt, concretes. Això sempre ho hem de tenir en compte, sobretot si llegim coses que ens incomodin. Però difícilment descobrirem mai res si no ens movem de la nostra zona de confort, això també cal tenir-ho clar. Ni descobrir ni voler descobrir són coses imprescindibles en aquesta vida, jo trobo que són molt recomanables però cadascú que cregui el que prefereixi.

I si encara us heu quedat amb ganes de més, permeteu-me que faci “autobombo” i us recomani una entrada meva de ja fa temps amb el subtil títol de L’apassionant món del porno. On també es fa una repassada al porno com a tema i se’n repassa una mica (i molt per sobre) la història.
 

Escrit per | Tyler Durden

La primera regla del Club és que no es parla del Club, la segona regla... A més del Club, i només com a tapadora, em faig dir Cesc i treballo a la Biblioteca El Carmel - Juan Marsé.

Deixa el teu comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.